Hom té notícia de l’existència de l’església de Sant Vicenç el 980, però l’edifici romànic que ha perdurat fins avui prové de la iniciativa de restauració de la canònica impulsada per Bermon a instàncies de l’abat Oliba. La construcció de la basílica s’inicià poc abans de la mort de Bermon (1029) i fou consagrada el 1040 pel seu germà, el vescomte d’Osona i bisbe d’Urgell Eribau.
El 980 hi vivien diversos clergues comunitàriament, però les intromissions dels vescomtes d’Osona-Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1019 pel vescomte Bermon, aconsellat per l’abat Oliba, sota un abat de nom Guillem. La comunitat canonical vivia annexa a la gran basílica ja el 1029, i prosperà notablement als segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bermon i els seus successors. Rebé béns situats a Manresa, Vic, Girona i Urgell, i obtingué favors dels comtes de Barcelona i Urgell i del bisbe Ermengol. El 1070 fundà el priorat de Calaf i en 1117-54 fou adscrita a Sant Ruf d’Avinyó. Vers el 1090 hi fou introduïda la reforma augustiniana, i la comunitat era composta d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners. En decadència des del segle XIV, el 1592 s’hi extingí la canònica regular, que fou substituïda per la comunitat de la col·legiata secular regida per un abat. La comunitat de Sant Vicenç es traslladà a la vila de Cardona al segle XVIII, on subsistí fins el 1851, any que desaparegué definitivament. El monestir i l’església foren convertits en caserna a partir del 1794.
Interior de la basílica de Sant Vicenç de Cardona
© Generalitat de Catalunya
Un dels monuments més importants del romànic a Catalunya, la gran basílica té forma de creu llatina (47 m de llargada per 17,4 m al transsepte); la nau central fa 19,6 m d’alt per 6,1 m d’ample i és ben il·luminada per sis finestrals. Les naus laterals, que serveixen de contrafort a la central, tenen 10,8 m d’alçària per 4,8 m d’amplada. L’absis central és més baix que la volta i el semicercle té set nínxols. Al centre del creuer s’alça, sobre els arcs torals i les quatre petxines, un cimbori vuitavat, que ressalta a l’exterior. La façana principal, a ponent, és molt austera; té, però, una rosassa senzilla i una galilea o atri porticat amb tres arcades que aguanten la façana, que fou decorat per unes notables pintures murals del segle XII, de tema religiós, i unes altres de la fi del segle XIII i principis del XIV (defensa de Girona del 1285 pel vescomte Ramon Folc VI), conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
L’abril del 2017 es presentà la instal·lació de la reproducció de les pintures murals romàniques de la galilea de la Col·legiata de Sant Vicenç a l’emplaçament original, un projecte a càrrec de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Les pintures, restituïdes amb la tècnica de restauració pictòrica Papelgel, es troben al recinte funerari dels vescomtes de Cardona. Són presidides, al centre, per la imatge solemne del Crist en Majestat, envoltat pels símbols dels evangelistes. Als costats, s’hi representen, molt probablement, la Presentació al Temple, l’Assumpció i Glorificació de Maria, i la Flagel·lació de Crist. Aquestes pintures mostren influències estilístiques dels corrents francesos. També s’hi han reproduït les pintures murals que recreen la història de la defensa de Girona, l’any 1285. Paral·lelament, s’ha museïtzat l’interior de la Col·legiata amb l’objectiu d’explicar la història de l’edifici i els elements arquitectònics més destacats, i també del procés de restitució de les pintures murals de la galilea.
Al costat del portal per on s’entra al pati senyorial hi ha la capella de Sant Ramon Nonat, sant llegendari que, segons la tradició, hauria mort en aquest castell el 1240, quan anava a Roma per ser investit cardenal, a l’habitació de Perot Call. La duquessa Caterina d’Aragó i Folc de Cardona feu edificar en aquesta cambra la capella, amb un retaule i rosasses, la qual fou beneïda pel bisbe de Solsona Lluís Ponç el 30 de juny de 1683. Malmesa al setge del 1711, fou refeta i novament beneïda el 1772, i tornada a restaurar després del 1936. No hi ha restes de les primitives fortificacions fetes per Guifré el Pelós vers el 880 ni de la primitiva església esmentada ja el 981, les quals foren destruïdes durant les obres militars realitzades al segle XIX.
Aspecte de la reproducció de les pintures murals de la galilea de Sant Vicenç de Cardona
© Generalitat de Catalunya
La cripta, sota el presbiteri, forma una petita església; al costat de les entrades hi ha un nàrtex, seguit per l’espai cobert de 12 voltes creuades, sostingudes per les parets del temple i sis columnes iguals, amb capitells de troncs de piràmide. Són remarcables el mausoleu del comte Joan Ramon Folc (I), mort el 1442, i el del duc Ferran, mort el 1543, i la seva muller Francisca Manrique de Lara, aquest darrer d’estil renaixentista. Davant la basílica hi ha part del claustre gòtic que comunicava amb el palau vescomtal i amb la casa de l’abat. Vers ponent hi ha un pati amb una gran cisterna al centre. La banda nord i oest era ocupada pel palau comtal, i el migdia, per la residència abacial, on s’alça una torre. Declarat monument historicoartístic el 1931, el temple fou restaurat pel Servei de Defensa del Patrimoni Artístic a partir del 1952 i el palau comtal i el monestir foren reconstruïts per adaptar-los com a parador nacional de turisme, inaugurat el 1976. El 1992 la Generalitat de Catalunya el declarà bé cultural d’interès nacional. A banda, el 1964 Orson Welles hi rodà una part considerable de Chimes at Midnight, i per aquest motiu l’Acadèmia Cinematogràfica Europea la declarà el 2016 Tresor de la cultura cinematogràfica europea.