i castell de Subirats | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

castell de Subirats

Alt Penedès
Aspecte de les restes de la torre del castell de Subirats
© CIC-Moià
Antic castell del municipi de Subirats (Alt Penedès), encimbellat en un contrafort de la serra d’Ordal, a 304 m d’altitud, al S de la Torre-ramona.

Qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l’Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l’Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc. Des del 2014 es realitzen visites guiades per les restes.

Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d’observació vers les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera. Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d’Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castelldeSubirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d’Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d’Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d’aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren deSubirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d’Abella, majordom i conseller de l’infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors. El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors pel marquès de Los Vélez. Aleshores la corona s’atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats. De l’abandó total del castell donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.

Llegir més...