Estudià a les universitats d’Estrasburg i Gotinga on formà part d’un grup d’universitaris encarregats de l’anàlisi i la publicació de documents històrics de l’època medieval alemanya, col·laboració que mantingué fins a l’arribada del règim nazi al poder que l’apartà de les seves funcions. El 1889 fundà i dirigí Deutsche Zeitschrift für Geschichtswissenschaft, una revista dedicada a la investigació històrica que estigué en funcionament fins el 1896, any en què fou acusat d’atacar el kàiser en un article seu sobre l’emperador Calígula, per la qual cosa es convertí en una figura hostil de l’imperialisme alemany. Fou secretari de l’Institut Històric Prussià de Roma (1890-92). El 1902 fou regidor a l’ajuntament de Munic, formà part de la Dieta de Baviera (1907-19) i fou diputat a l’Assemblea Nacional (1919-20). Destacà pel seu activisme a favor de la pau, per la qual cosa fou president de la Societat Alemanya de la Pau (1914-29), vicepresident de l’Oficina Internacional de la Pau i cofundador de la Lliga d’Unió de Nacions. El 1927 li fou atorgat el premi Nobel de la pau que compartí amb F. Buisson. L’arribada del règim nazi al poder l’obligà a exiliar-se a Suïssa, on finalment morí.