Durant l’adolescència estudià de manera autodidacta llengües, entre els quals l’hebreu des del 1958, i literatura. El 1964 ingressà al monestir de Montserrat, que abandonà el 1967 per a anar a Israel, on visqué quatre anys i estudià hebraística a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Retornat a Catalunya (1971) s’instal·là a Barcelona on prosseguí els seus estudis, centrats cada cop més en la cultura jueva a la Catalunya medieval i desvinculat, però, del món acadèmic. El 1985 fou cofundador de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC), que presidí des del 1988 fins a la seva dissolució, i col·laborà en els quatre números del seu òrgan, la revista Calls. El 1995 fou un dels impulsors de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (SCEHB), adscrita a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i de la qual fou president des de la fundació. Fou també membre del Comitè de Redacció de Tamid, òrgan de la societat. És autor de nombrosos articles sobre els jueus catalans, traduccions, comentaris i edició de textos hebreus medievals, entre els quals "Profiat Duran: Al tehí ka-avotekha" (1986), "Un antievangeli jueu de l’Edat Mitjana: el Séfer Toledot Iesu" (1989), "El Comentari sobre el Pentateuc de Mossé ben Nahman" (1994), "La cultura hebrea a la Barcelona medieval" (1996), "Corrents i contracorrents en el pensament filosòficoreligiós del judaisme medieval a Catalunya" (1999), "Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva" (2004), "La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya Medieval" (2004), "Some clarifications on several aspects of the History of Jews in Medieval Catalonia" (2009). Confegí també inventaris bibliogràfics sobre la història dels jueus a la corona catalanoaragonesa i traduí obres d’hebraistes, així com d’autors hebreus moderns (S.Y. Agnon, A. Oz, Y. Amihai, L. Goldberg, D. Rokeah). El 2007 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
Eduard Feliu i Mabres
© Societat Catalana d’Estudis Hebraics
Hebraista.