N'obtingué el títol el 1965 i es doctorà el 1969 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), de la qual fou professor adjunt del departament de projectes arquitectònics entre el 1968 i el 1973. Fou l’arquitecte municipal de Valldoreix (Sant Cugat del Vallès) fins el 1970. Formà part del moviment arquitectònic anomenat Escola de Barcelona, generació d’arquitectes que destacaren entre el final dels anys seixanta i la primera dècada dels setanta, centrats bàsicament a Barcelona. Es caracteritzen per una arquitectura d’autor, d’arrel mediterrània, de petits encàrrecs no oficials, bàsicament residencials, per a la classe mitjana catalana. L’arquitectura d’Álvarez Trincado recollí a l’inici les influències italianes d’Ignacio Gardella i Magistretti i les americanes de F.Ll.Wright (un dels seus grans mestres i l’obra del qual ha divulgat a Catalunya) i Louis Khan, amb la utilització dels estucs de colors i l’obra vista i també la diversificació en l’ús de materials. Més tard hi afegí la facilitat en l’heterogeneïtat de materials i un llenguatge molt personal i innovador que hagué d’adaptar a la naturalesa dels encàrrecs. Entre la seva extensa obra, de tipologia residencial, destaquen les cases Rosas, Humet, Ferrer i Belda, a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès); Garreta-Mill i Mill-Aran, a Altafulla, i Castro, a Calvià (Mallorca); l’Hospital Evangèlic de Barcelona, l’edifici d’oficines a la plaça de Sant Roc de Sabadell i diversos edificis d’habitatges de l’àrea metropolitana de Barcelona. També és autor de diversos equipaments geriàtrics.