La revolta popular es produí en diversos pobles del pla de Barcelona i el Baix Llobregat. Al final del s. XIX, l’Estat espanyol estigué en guerra de forma gairebé constant pel control de les colònies americanes, i les classes populars foren les que portaren les càrregues més feixugues. La decisió dels ajuntaments municipals de lliurar els mossos a l’exèrcit i la crida a files de les quintes fou l’espurna que encengué els ànims de les classes populars. La revolta tingué un especial ressò a les viles de Gràcia i de Sants. Una vegada feta efectiva l’ordre de les primeres quintes, els graciencs foren avisats de l’arribada de les tropes pel passeig de Gràcia amb els tocs de la campana de la plaça d’Orient (després plaça de Rius i Taulet i, des del 2009, plaça de la Vila). El setge durà sis dies, del 4 al 9 d’abril, i deixà 27 morts i nombroses cases saquejades. Durant el setge, la campana gran, ''la Marieta'', no deixà de sonar i els militars, enutjats pel so, llançaren canonades per destruir-la, però només aconseguiren esquerdar-la, i així i tot continuà tocant. La mitologia popular féu de la campana un element essencial de la revolta, i avui dia continua tocant. Donà nom a la publicació La Campana de Gràcia. A Sants, milers de dones i joves, vinguts de les fàbriques properes, entraren per la força al consistori i llançaren a la plaça llistes, arxius i mobles per fer-ne una foguera. Els carrers s’ompliren de grups armats i s’aixecaren barricades per impedir l’entrada de les tropes pel pont d’en Rabassa. Però la resistència dels obrers armats contra lIexèrcit durà poc, i a l’entrada de les tropes pel carrer de Sants el veïnat respongué amb pluges de pedres i tests. L’exèrcit, com a represàlia, bombardejà Collblanc des de Montjuïc. La revolta acabà amb 47 morts, a més de la del tinent d’alcalde, Gabriel Carbonell, executat per la multitud. Pocs dies més tard, el sorteig de les quintes es realitzà, això sí, en un municipi sense padró.