De família de militars, era tinent coronel de la Guàrdia Civil. Destinat a Barcelona, li fou encomanat el comandament del terç dinovè d’aquest cos quan es desencadenà la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, a la qual respongué posant-se a les ordres del president Lluís Companys i Jover, posicionament que fou decisiu en el fracàs de la sublevació antirepublicana a Catalunya. Tot i les seves conviccions catòliques i conservadores i que la seva petició de desarmar les milícies anarquistes no fou atesa, continuà fidel al govern de la Segona República després de la crema de convents i els assassinats de religiosos. El mateix any fou cridat pel president Manuel Azaña y Díaz per a incorporar-se a les tropes del Govern i combaté a Talavera, el Casar de Escalona i Navalcarnero. Ferit durant la batalla de Madrid, anà a recuperar-se a França, des d’on retornà a Catalunya per fer-se càrrec de la Direcció General de Seguretat de Catalunya, però en anar a prendre possessió tornà a ser ferit en un atemptat poc abans que esclatessin els fets de Maig de 1937. Posteriorment, participà en la batalla de Brunete i el 1938 fou ascendit a general en cap de la regió d’Extremadura. Obeint ordres del general Segismundo Casado López quan aquest es rebel·là contra el Govern Juan Negrín López, es rendí al general Juan Yagüe Blanco, i refusà l’oferiment d’aquest de fugir a Portugal. Jutjat per rebel·lió militar, malgrat que personalitats de la jerarquia catòlica com el cardenal Pedro Segura Sáenz en demanaren l’indult, fou afusellat al castell de Montjuïc per un escamot de la Guàrdia Civil, execució que ell mateix dirigí. Un dels seus fills lluità en el bàndol franquista i morí en la batalla de Belchite (1937).