Eren construccions fetes amb maons units amb opus caementicium. A la planta baixa s’instal·laven tendes (tabernae), tallers (pergulae) o cases unifamiliars (domus), mentre que els pisos superiors es dividien en apartaments de poques estances i mobiliari mínim, totalment mancats de conduccions de calefacció, aigua corrent o sistema de clavegueram. Cadascun d’aquests pisos (cenaculum) acostumava a ser de lloguer i era habitat pels ciutadans més pobres que no podien permetre's viure en una domus. En el seu aspecte exterior, totes les ínsules s’assemblaven entre elles i mostraven unes façanes uniformes amb una balconada present només al primer pis, que era la planta d’honor. Segons els estudis més recents, a Roma hi havia una proporció de vint-i-cinc ínsules per cada casa privada i cadascun d’aquests blocs de pisos tindria una superfície mitjana de 350 m2. Pel que fa a l’alçada, la legislació d’època imperial la limitava a uns 20 m, és a dir, uns cinc o sis pisos, però se sap que els constructors acostumaven a incomplir aquesta llei fent uns edificis massa alts que tot sovint s’ensorraven a causa de la inestabilitat de l’estructura.
f
Arqueologia