Fundada el 1964 per un grup d’estudiants i camperols, participa del conflicte armat colombià a la zona del Catatumbo, al departament de Norte de Santander, al sud del departament de Bolívar i als departaments d’Arauca, Cesar, Antioquia, Cauca, Nariño i Valle del Cauca, entre d’altres. La bandera de l’ELN és vermella sobre negre, inspirada en el moviment revolucionari cubà 26 de Juliol. Des de la seva creació s’ha caracteritzat per la realització d’atemptants a oleoductes d’empreses multinacionals i a la infraestructura elèctrica del país. El 1987 ingressà, juntament amb altres grups armats colombians, en la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar (CGSB), amb l’objectiu de presentar un front unit en les negociacions de pau amb el Govern colombià. En aquest sentit, diversos processos de negociacions de pau tingueren lloc sense èxit a les dècades de 1980, 1990 i 2000. El procés de negociació amb les FARC i l’ELN es trencà el 1993, posant fi a la coordinadora. Els líders més destacats de l’ELN han estat Fabio Vázquez, Víctor Medina, els sacerdots Camilo Torres i Manuel Pérez Martínez i, més recentment, Nicolás Rodríguez Bautista i Antonio García.