Fill de jueus emigrats el 1933 de Palestina a França. Acabada la Segona Guerra Mundial (durant la qual perdé el seu pare i visqué amagat), estudià filosofia a l'École Normale Supérieure de Fontenay-Saint-Cloud i obtingué l’agrégation (títol que a França permet exercir l’ensenyament) el 1961. A mitjan dècada dels anys seixanta fou ajudant de Raymond Aron, el liberalisme del qual l’influí malgrat el seu esquerranisme, en el primer llibre que publicà, Le Discours de la guerre (1967). Molt actiu en el maig del 1968, es declarà maoista i fou un dels seguidors més destacats de la seva generació de Jean-Paul Sartre. Tanmateix, menys d’una dècada més tard publicà La Cuisinière et le mangeur d’hommes (1975), on sotmetia a una crítica sense concessions els règims governats pel marxisme. Amb Bernard Henry-Lévy, fou el més conegut dels “nous filòsofs” francesos que feren públic el trencament amb els ideals comunistes dels seus antics mentors. El 1979 impulsà una campanya en favor dels boat people (refugiats vietnamites que fugien del règim comunista implantat després de la guerra del Vietnam). Els anys noranta, el seu posicionament en les guerres del desmembrament de Iugoslàvia, sobretot amb el seu suport de l’atac de l’OTAN a Sèrbia (1999), donà lloc a polèmiques i posà de manifest el seu decantament vers posicions atlantistes i liberals. Crític amb el pacifisme europeu d’esquerres, que acusava d’inhibició davant de l’avenç de règims totalitaris, defensà l’intervencionisme occidental, àdhuc el militar, com fou el cas de l’ocupació de l’Iraq (2003), i criticà obertament Vladímir Putin per la guerra a Txetxènia i el govern xinès per l’assimilació forçosa dels tibetans. El 2007 donà suport al candidat de centredreta Nicolas Sarkozy en les eleccions presidencials. Publicà un gran nombre d’articles en la premsa diària i tingué una gran presència mediàtica. A més dels llibres esmentats, és autor de Les Maîtres penseurs (1977), Cynisme et passion (1981), La Force du vertige (1983), La bêtise (1985), L’esprit post-totalitaire (1986), Silence, on tue (1986), La Troisième mort de Dieu (2000), Dostoïevski à Manhattan (2002), Ouest contre Ouest (2003), Voltaire contre-attaque (2014) i les memòries d’infantesa Une Rage d’enfant (2006). Rebé, entre d’altres, el premi Fundació Catalunya Oberta de periodisme (2007).
André Glucksmann
© Heinrich-Böll-Stiftung