Tancat el 5 d’octubre de 2015 a Auckland (Nova Zelanda) pels representants dels Estats Units, el Japó, Malàisia, el Vietnam, Singapur, Brunei, Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà, Mèxic, Xile i el Perú, posteriorment havia de ser ratificat pels parlaments respectius, que tenien marge de decisió en els detalls de les bases de l'acord. Té com a precedent l’acord de lliure comerç P4 entre Brunei, Xile, Nova Zelanda i Singapur (2005). Afecta la majoria de béns i serveis intercanviats entre els estats membres i comporta l’eliminació gradual d’unes 18.000 tarifes que, en total, hi són associades. Amb la finalitat d’impulsar un mercat únic comú similar al de la Unió Europea, cerca l’assoliment de polítiques comercials coordinades i un marc regulador comú. Per les seves dimensions (afecta una població de més de 800 milions i el 40% del comerç mundial), en el moment de la seva signatura era el tractat comercial més gran aconseguit fins a la data.
Tot i el seu gran pes en l'economia mundial, la Xina en fou exclosa. L’acord arribà després de cinc anys de negociacions, les quals, segons els crítics, foren poc transparents amb l’objectiu d’eludir el control parlamentari i afavorir les grans corporacions. Té una especial incidència en els sectors agrícola, de l’automòbil, tecnològic i farmacèutic, i hom creu que ha de repercutir en la competència del mercat laboral entre els estats membres. Fou una de les grans fites de la presidència de Barack Obama, però només accedir al mandat el seu successor, Donald Trump, cursà una ordre executiva per la qual retirava els Estats Units del TPP.