L’edifici
És una construcció d’època romànica edificada sobre les restes d’uns banys anteriors seguint el model de les termes romanes heretat pels banys musulmans. Construït entre mitgeres i de planta rectangular, un dels seus costats llargs dona al carrer i l’altre a un pati o jardí.
Externament, només veiem un mur cec, i tan sols destaca la llanterna de la piscina central i la porta d’accés. Internament, passada la porta i un vestíbul, hi ha una dependència que, segons Puig i Cadafalch, era un dipòsit de llenya, i després, passada la porta de ferradura, al costat de la qual hi ha uns nínxols que podrien ser el guarda-roba, la sala dels banys freds, que constitueix la part més remarcable de tot l’edifici.
Es tracta d’una dependència quadrada, coberta amb vuit sectors de volta de canó que als angles de la sala arrenquen d’unes trompes còniques. Al centre hi té la piscina i, mitjançant quatre arcades, la sala comunicava amb el pati, segurament enjardinat. Sobre la piscina, de planta octagonal, s’alça un templet prismàtic cobert amb una cúpula amb llanterna. Vuit columnes de gran finor i esveltesa sostenen arcs de mig punt que suporten un tambor sobre el qual hi ha altres vuit columnes, més baixes i coronades també amb arcs de mig punt, dels quals arrenca la cúpula. La major part dels capitells representen motius vegetals, amb pinyes, palmetes, fulles, etc. Destaca el més proper a la porta, que té esculpides àguiles, i un altre que representa columnes.
Des d’aquí s’accedeix a la sala dels banys tebis i massatges, més estreta, coberta amb volta de canó i amb tres lluernes d’il·luminació, que té, a cada extrem, dues cambres delimitades per arcs de mig punt amb columnes. Una porta amb llinda d’arc de ferradura comunica la cambra est d’aquesta sala amb la sala principal. A continuació hi ha una altra sala, més llarga i ampla, de banys calents o sudoració, coberta amb volta de canó i amb el paviment assentat sobre una cambra d’aire calent, que podem observar en part. Aquesta sala dona pas a una tercera, semblant a la de les dues cambres i amb un ús anàleg.
La història
S’esmenten des de l’any 1194, quan el rei Alfons II d’Aragó, més conegut amb el sobrenom d’Alfons el Cast, va donar a la seu de Girona uns ingressos anuals derivats del seu ús. Es consideren, juntament amb els de Mallorca, els millors banys d’aquest tipus que s’han conservat. Van quedar destruïts arran del setge de Felip l’Ardit el 1285, i així l’any 1294 Jaume II els va donar a Ramon de Toilà amb la condició que els reconstruís. Probablement, van deixar de funcionar a partir del segle XVI, i el 1618 les monges caputxines hi van instal·lar el seu convent. L’any 1929 se’n va iniciar una primera restauració, a la qual succeïren les dels períodes 1980-85 i 1989-98.