Rep el nom del ministre d’Afers Estrangers britànic Mark Sykes i el francès Georges Picot, artífexs i signataris dels acords. A grans trets, la divisòria entre els territoris d’ambdues potències recorria des de la costa mediterrània, a l’actual frontera entre el Líban i Israel, fins aproximadament la meitat del territori situat entre Kirkuk i Mossul (Iraq). França exercia un control directe o indirecte al nord de la línia (bàsicament el Líban, Síria, el nord-est de l’actual Iraq i el sud-est de l’actual Turquia), mentre que la Gran Bretanya controlava, al sud, Jordània, la part nord de l’Aràbia Saudita i Mesopotàmia, coincident amb l’actual Iraq. Palestina constituïa una zona d’administració internacional. Les actuals fronteres d’aquesta zona emergiren després d’un gran nombre de negociacions posteriors a la fi de la Primera Guerra Mundial (1918) i a la dissolució de l’imperi Otomà (1924), en les quals tingueren un gran pes els interessos de les potències de les elits tradicionals d’aquests territoris. Criticat com a símbol del poder colonial i l’absència de reconeixement de pobles (sobretot el kurd), ètnies i confessions religioses llargament assentades (especialment, de les diferències entre sunnites i xiïtes), ha estat considerat, juntament amb la Declaració Balfour (1917), el fet més determinant en el desenvolupament de la història política de l’Orient Mitjà des de l’inici del segle XX ençà.