Les figures són bàsicament figures corpòries de caràcter caricaturesc (ninots), les quals, acompanyades d’altres de secundàries, hom instal·la (planta) a carrers de València i d’altres poblacions valencianes en aquesta data i que hom crema durant la nit. Tant els ninots com les escenes amb què s’articulen tenen gairebé sempre una intenció satírica de l'actualitat més immediata, de crítica de costums i també política. L’àrea geogràfica de les falles arriba, pel nord, fins a Benicarló, i pel sud, fins a Dénia. La tradició dels focs de Sant Joan, a Alacant i als pobles de les comarques del voltant, s’ha adaptat, des del decenni de 1920-30, a la modalitat de les falles.
L’origen de les falles sembla relacionar-se amb els focs rituals de l’equinocci de primavera, però en la forma actual procedeixen de les celebracions festives que feien els fusters de València per honorar el patró del gremi, i que a partir de mitjan del segle XVIII es convertiren en diversió de veïnat. La festa es desenvolupà durant el segle XIX, malgrat les contínues prohibicions i els imposts que sobre ella projectaren les autoritats municipals; posteriorment ha esdevingut una de les més principals del calendari folklòric de la ciutat. De la seva expansió, en dóna testimoniatge el fet que, si entre el 1849 i el 1900 es cremaren a València 443 falles, només el 1974 se'n cremaren més de 200.
La confecció és a càrrec dels artistes fallers (entre els més importants, Antoni Vercher, Regí Mas, Francesc Raga, Julià Puche, Salvador Debon, Vicent Lluna, Joan Huertas, Ricard Rubert), els quals, a causa de la complexitat i de les dimensions dels artefactes (de vegades sobrepassen els 20 m d’alçària), solen treballar en obradors ja professionalment especialitzats. Cada falla sol portar inscripcions, sovint en vers, i en català, que en subratllen la intenció de l’espectacle. Hom publica, a més, un opuscle d’explicació (llibret), igualment versificat, rèplica literària de la sàtira plàstica: el primer fou El conill, Vicenteta i don Facundo (1855), de Josep Bernat i Baldoví, i el gènere ha rebut l’aportació d’escriptors de molt diversa condició: Josep M. Bonilla, Francesc Palanca i Roca, Blai Bellver —La creu del matrimoni (Xàtiva, 1866), la peça més ambiciosa—, Rafael Vives i Liern, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Emili Panach, Alfons Ramon i Garcia.
L’acompanyament gastronòmic propi de la festa són els bunyols, fets a les cases o en parades a la via pública (tradicionalment adornades amb rams de llorer). Un pasdoble de Josep Serrano i Simeón, El fallero (1929), inspirat en motius populars, en constitueix el complement musical. Són també abundats les publicacions en forma de revista que tenen per tema les falles i apareixen cada març: L’Aranya Negra (1888), Les Falles de Sant Josep (1906- 13), Pensat i Fet (1912-72), El Fallero (1921-28), etc., de text majoritàriament o totalment català. Altrament, des del 1874 hi ha també, falles infantils, paròdia minúscula de les falles dels adults, de les quals generalment depenen, i que incorporen les caricatures de la barriada a la festa.
La falla és promoguda per una comissió de veïns, que s’encarrega de recaptar diners per a pagar-la (quotes periòdiques, rifes, etc) i d’organitzar-ne els actes inherents (balls, pirotècnia, desfilades, etc) i de contractar l’artista i l’autor del llibret. Modernament, cada comissió designa una fallera major i la seva cort, que solen presidir les manifestacions públiques de la falla. Les comissions de València són coordinades per la Junta Central Fallera, vinculada a l’ajuntament de la ciutat.
La Junta Central fixa el programa de la Setmana Fallera i nomena una fallera major. Durant la Setmana Fallera se celebren corregudes de bous, una ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, mascletades, la cavalcada del ninot, la nit del foc i d’altres actes. Hi ha un concurs de falles, de dotació privada o oficial; els primers premis (1887) foren atribuïts per la revista La Traca. Des del 1934 cada falla presenta també un ninot especial a concurs, i a través d’una exposició del ninot se n'elegeix un, que no serà cremat (ninot indultat) i que s’incorpora al Museu Faller de València. L’afluència de visitants, creixent a mesura que la festa adquiria un cert prestigi turístic, ha tingut canalitzacions especials, com el tren faller, des del 1927, des de Madrid, o el vaixell faller, alguns anys, des de l’Amèrica del Sud, nodrits per les colònies valencianes dels llocs d’origen, sobretot. El 1973 i el 1974 s’organitzaren, amb motiu de les falles, uns concursos de teatre exclusivament en català, no solament amb obres del repertori local (les d’Eduard Escalante i els seus imitadors solen ésser habituals en els actes de presentació de les falleres majors), sinó també amb obres del repertori internacional. S'hi celebra també un certamen literari, amb el títol d'Olimpíada de l’Humor.
Les falles han estat declarades per l’administració festes d’art d’interès nacional (1946) i festes d’interès turístic (1965). L'any 2016 les Falles de València foren declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La declaració incloïa també totes les poblacions valencianes, a més de la capital, que planten monuments fallers. Les falles són documentades àmpliament en l'esmentat Museu Faller de València i el Museu Faller de Gandia.