Inclòs en el capítol tercer, relatiu a les comunitats autònomes, del títol VIII, sobre l’organització territorial de l’Estat, preveu la intervenció del govern d’una comunitat autònoma en cas que el govern central consideri que l’acció del primer posa en perill o contravé les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o quan consideri que atempta greument contra l’interès general. L’aplicació de l’article requereix l’aprovació per majoria absoluta del Senat, previ requeriment del president del govern espanyol al president de la comunitat autònoma instant-lo a complir la llei. El contingut de la llei no especifica les mesures excepcionals aplicables al govern díscol, que han de ser presentades a la cambra alta per a la seva aprovació, i tampoc la durada de l’aplicació de l’article, que recau en la discrecionalitat del govern central.
Hom hi ha vist un equivalent actual en l’article 37 de la Llei fonamental de la República Federal d’Alemanya. Sota el títol de Via coactiva federal, aquest article faculta el govern federal perquè adopti les mesures necessàries per a obligar a acatar les obligacions del govern d’un land que es negui a complir-les. El 1932 el govern de Franz von Papen destituí el govern del land de Prússia presidit per Otto Braun, adduint alteració de l’ordre públic, invocant l’article 48 de la Constitució de Weimar. A l’Estat espanyol s’activà l’aplicació de l’article 155 el 1989 quan el govern de les Canàries s’oposà a la supressió aranzelària dictada per les Comunitats Europees (actualment Unió Europea), però després del requeriment els dos governs entraren en negociacions i es resolgué la crisi.
A Catalunya es feu efectiu a conseqüència del Referèndum de l’1 d’octubre i la consegüent proclamació de la República Catalana pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. El mateix dia el Senat aprovà l’aplicació de l’article 155 a proposta del govern espanyol presidit per Mariano Rajoy (decisió aprovada en consell de ministres extraordinari el 21 d’octubre). La intervenció constava de cinc grans apartats: a) cessament del president, el vicepresident i els consellers del govern de la Generalitat de Catalunya i la substitució de totes les seves funcions (incloses la dissolució de la legislatura i la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya); b) administració de la Generalitat, les actuacions de la qual passaven a ser sotmeses a comunicació o autorització prèvia de l’administració central de l’Estat; c) mesures singulars i expresses amb relació a àmbits especials: seguretat i ordre públic, telecomunicacions i finances; d) mesures sobre el Parlament de Catalunya: suspensió de les facultats del president de la cambra, supervisió regular de les iniciatives sorgides de l’activitat legislativa a òrgans de l’Estat expressament designats i assumpció de funcions pel Senat; e) mesures transversals (règim sancionador, publicacions, organigrama administratiu, etc.). El mateix dia de l’entrada en vigor de l’article 155 Mariano Rajoy nomenà la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta en funcions de la Generalitat de Catalunya fins a la constitució d’un nou govern i convocà eleccions al Parlament de Catalunya per al 21 de desembre de 2017.
Sota la gestió del delegat del govern espanyol Enric Millo, els termes d’aplicació de l’article 155 n’establien l’aixecament després de la presa de possessió del nou govern sorgit de les eleccions. Tanmateix les dificultats de formació del nou executiu català n’allargaren la vigència fins al 4 de juny de 2018 (7 mesos i 8 dies), que fou aixecat. Un primer balanç del final d’aquest període comptabilitzà 259 càrrecs destituïts, 24 organismes dissolts i 4 d’intervinguts, més d’un centenar de normatives decaigudes i un nombre similar de contractacions i fins a 25 línies de subvencions aturades, entre d’altres. Entre les àrees més afectades pel 155 cal esmentar la seguretat i l’ordre públic, que sotmeté els Mossos d’Esquadra al control directe dels cossos policials espanyols, la representació exterior, amb la supressió de les delegacions de la Generalitat a l’estranger i del Diplocat, i les finances, que passaren a ser directament supervisades pel Ministeri d’Hisenda (tot i que des del 2015 ja n’havia començat la supervisió regular i que des del setembre del 2017 el Ministeri pagava directament els serveis que considerava fonamentals i prioritaris). El 155 produí també una situació d’indefensió jurídica per la subordinació automàtica dels advocats de la Generalitat al govern espanyol, l’efecte més visible de la qual es manifestà en el contenciós de Sixena, quan el ministre de Cultura ordenà la retirada del recurs contra el trasllat de les obres, finalment dut a terme per la força pública.