Situació i presentació
Limita al S amb el terme de la Garriga, a l’E amb Cànoves i Samalús, a l’W amb Sant Quirze Safaja i al N-W amb el municipi osonenc de Sant Martí de Centelles.
El terme, de caràcter muntanyós, s’estén des dels cingles de Bertí, on arriba fins a la cota dels 700 m, a l’oest, fins als contraforts occidentals del massís del Montseny (Roca-sentella, 1.000 m), a l’est. El Congost parteix el terme per la meitat, separant-lo en dos sectors prou diferenciats: El sector occidental és drenat per diversos torrents profundament encaixats al peu de la cinglera, que formen grans fondalades denses de vegetació, anomenades els Sots Feréstecs (Sot del Bac, Sot de Montmany), mentre el sector oriental comprèn la part baixa de la vall de Vallcàrquera, que davalla de Tagamanent. El sector occidental de Montmany comprèn, a més de la vall de Montmany pròpiament dita, un sector que per ponent s’aboca vers la plana vallesana a l’altra banda del Puiggraciós (807 m d’altitud), arribant fins a un parell de quilòmetres al N de la població de l’Ametlla, i un altre petit sector que al N de la serra presidida pel vell castell de Montmany o dels Moros aboca les seves aigües a la riera de l’Obac.
El terme comprèn el poble i cap de municipi del Figueró, la caseria de Montmany, les urbanitzacions de Can Bosc i la Font d’en Llanes i el veïnat de Vallcàrquera. Tradicionalment el terme era dividit en dues antigues parròquies situades a banda i banda del Congost; aquestes parròquies són la de Sant Pau de Montmany, que centra tot el sector W i SW del terme i la de Sant Pere de Vallcàrquera, a l’E del municipi i desplaçada en temps moderns al poble del Figueró. A la part més ponentina d’aquest segon sector radica també l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Monteugues, unida fa segles a Vallcàrquera en qualitat de sufragània.
Escut del Figueró i Montmany
© Fototeca.cat
El poble del Figueró, encaixat a l’estreta vall que forma el riu Congost, és travessat per una variant de la carretera C-17, altrament anomenada Eix del Congost, de Mollet del Vallès a Ripoll, que passa a ponent de la població. Del poble, una carretera local vers ponent mena a la caseria de Montmany. La línia del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà corre paral·lela a la C-17 i té baixador al poble.
El municipi rebé el nom de Montmany de Puiggraciós fins el 1981, quan adoptà l’actual, el Figueró i Montmany (oficialment Figaró-Montmany).
La població i l’economia
Durant el segle XX el creixement de la població (figueronencs) fou conseqüència de l’activitat econòmica. El municipi va passar de 402 habitants el 1900 a 463 h el 1930, 579 h el 1960 i 732 h el 1970. A partir d’aquesta data, la població descendí sensiblement, estancant-se al voltant dels 630 habitants durant la dècada del 1980, per recuperar-se posteriorment en la del 1990 (631 h el 1991, 763 h el 1996 i 877 h el 2001). L’any 2005 es comptabilitzaren 1.020 h.
Antigament, entre les cotes 330 i 500 del terme i en algunes solanes de més altitud es conreava abundantment la vinya, l’oliver, l’ametller i l’avellaner. Dels tres últims cultius, hom encara en pot trobar alguna petita explotació. La resta de terrenys de conreu, reduïts a unes poques hectàrees als replans i les vores de les encaixades valls, es dedica a cereals (ordi) i farratge. La morfologia del terreny fa especialment adient la cria de bestiar oví. El pes de les activitats agrícoles ha esdevingut insignificant en comparació amb el de la indústria o els serveis, principal sector d’activitat i desenvolupat gràcies a l’auge que els últims anys ha viscut la funció residencial i d’estiueig al terme.
El municipi visqué, a partir de la segona meitat del segle XX, un petit procés industrial amb la creació d’una fàbrica de teixits, una indústria per a la recuperació del coure i l’explotació d’alguns jaciments de baritina a la part alta del terme. Posteriorment, però, l’únic sector industrial rellevant va esdevenir el de la fusta. L’abundància de pi blanc de ràpida creixença és aprofitada per empreses dedicades a la fabricació de mobles, derivats de la fusta, serradores o tallers d’ebenisteria. Les empreses d’aquest sector se situen a les zones industrials de la Rompuda i Can Cuspineda. El nucli del Figueró celebra mercat setmanal els dijous.
Tota la vida del terme radica avui en el poble del Figueró, nascut entorn d’un hostal i ferreria del camí ral i que de sempre ha estat el centre administratiu i de serveis. Ja des del principi del segle XX esdevingué un centre viu d’estiueig amb notables torres residencials, funció que s’ha refermat els últims anys com un dels principals motors econòmics del terme.
El poble del Figueró
El poble del Figueró és situat a 330 m d’altitud en un dels indrets més estrets del congost, la llarga canal entre muntanyes que enllaça la Plana de Vic amb el Vallès Oriental. El poble, nascut tardanament al segle XVII, al peu del camí ral, és avui l’hereu de tota la tradició històrica civil i religiosa del terme. El mas i hostal del Figueró es documentat des del 1399. Prop d’aquest hostal es va erigir una capella dedicada a sant Rafael i a santa Anna, que surt documentada des del 1413 i que és la base de l’actual parròquia. L’antiga església, ara convertida en casa, es conserva encara, molt transformada, al carrer per on passava l’antic camí ral.
El diumenge després de Pasqua se celebra la tradicional festa del Pi al Figueró, amb un seguit d’actes que comencen amb la tala del pi i la posterior plantada per després cremar-lo a l’entrada del bosc. La jornada s’acaba amb un sopar i ball. El dilluns té lloc la festa dels Sants Patrons amb una processó que porta els sants patrons, sant Rafael i santa Anna, fins a l’ermita de Vallcàrquera. Aquesta cerimònia té el seu origen en el vot que els del Figueró van contraure fa més de dos segles. El diumenge pròxim a l’1 de setembre se celebra la festa major.
Altres indrets del terme
Sant Pau de Montmany i el santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós
El sector de Montmany és el més ampli, conegut i a la vegada despoblat del terme. És format pels famosos Sots Feréstecs, nom que li ha donat la coneguda novel·la de Raimon Casellas, publicada el 1901, que situa l’acció dramàtica en aquests paratges, presidits per la cinglerada de Bertí. Una petita carenada culminada per les ruïnes, encara imposants, de l’antic castell de Montmany, conegut ara amb els noms de castell dels Moros, de la Rovira o del Prat, per tal com es troba sobre aquest antic mas, a 685 m d’altitud, tanca pel N la vall de Montmany i deixa a la part N del terme la feréstega vall del Bac, sota els cingles de Bertí.
L’església de Sant Pau de Montmany, en estat ruïnós, es troba en un dels graons estructurals situats a l’angle entre Puiggraciós i la cinglera de Bertí, abocada a la vall i sobre l’antic mas de l’Ullar. Va ser abandonada l’any 1910 i el rector i el culte es traslladaren al santuari de Puiggraciós. És un edifici del gòtic tardà, construït entre el 1600 i el 1606, avui sense voltes i amb portals tapiats. Sobre l’església, en un collet, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, residència des del 1973 d’una comunitat de benedictines filial de Sant Pere de les Puelles. El santuari fou erigit entre el 1701 i el 1711 en el lloc on, segons una tradició, s’havia trobat la imatge gòtica de Santa Maria del segle XV que es venerava a la parroquial de Sant Pau de Montmany. Des del segle XV se celebrava al lloc una processó des de l’església parroquial, fins que hom decidí la construcció del santuari, ampliat més tard amb un cambril i una casa per als ermitans, que fou també rectoria entre el 1920 i el 1936. Al santuari es venera encara la imatge gòtica primitiva que representa la Mare de Déu alletant el seu Fill. Pel març, el 25, s’hi celebra un aplec.
Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues i les masies
La segona parròquia en importància fou la de Sant Pere de Vallcàrquera, que es conserva encara a la vall tancada (Vall Carcera dels antics documents) que s’obre entre els contraforts del turó de Tagamanent i del turó de Monteugues, solcada per la riera de Vallcàrquera, que neix a Tagamanent i conflueix per l’esquerra amb el Congost, a la sortida del poble del Figueró.
L’església és una edificació romànica tardana amb volta força apuntada, ampliada amb un presbiteri, a manera de gran absis tardà, per allargar la nau, i amb una espècie de segona nau formada per capelles afegides, unides per grans pilars cònics a la nau central. Moltes d’aquestes modificacions i l’esvelt campanaret es degueren fer vers el 1679, data que figura en el nou portal de ponent. Guarda antics retaules, amb pintures del segle XVII i alguns elements d’escultura notables. El 1870 la parroquialitat es va traslladar al Figueró i quedà des d’aleshores com a vella matriu, on se celebraven només les festes principals.
L’antiga rectoria és un gran casal, ara pagesia, que té annexa una capella erigida el 1750. Fou rehabilitada el 1996 per la Diputació de Barcelona, per tal de destinar-la a ampliar l’oferta d’educació mediambiental del Parc Natural del Montseny.
La tercera església o parròquia, la de Sant Cristòfol de Monteugues, es manté en culte com a capella o santuari i s’hi celebra un aplec popular, amb rostit de cabrit, el dia del sant. Es troba en un collet entre els dos grans masos dels Plans i Valls, que foren des del segle XIV la seva única feligresia, en el moment (1363) que deixà d’ésser parròquia per convertir-se en sufragània de Vallcàrquera. L’edifici, situat a 653 m d’altitud en un indret molt pintoresc, guarda l’absis, amb arcuacions llombardes, d’un edifici del segle XI, però aquest fou ampliat el 1572 i restaurat en altres ocasions.
La por i la inseguretat medieval de la vall del Congost, lloc de bandolerisme i de pas de tropes en les guerres del país, feu que totes les masies i antics centres de poblament es trobessin a les petites valls enlairades, als vessants del Congost i al fons de la gran vall. Per això cal cercar totes les antigues masies en raconades i terrasses aptes per al conreu. Fora del poble hi ha masies notables; algunes són grans casals, com el Mas Oliveres, o d’antiga presència, com els Plans, el Mas Valls, l’Antic, Can Xicola, l’Ullar, el Prat, Dosrius, el Puig o la Casa de l’Obac o del Bac, la majoria abandonats o en estat ruïnós. El 1989 es van trobar dins del terme restes d’ossos fòssils de rèptils, considerats uns dels més antics descoberts a Catalunya.
La història
El terme del Figueró-Montmany fou poblat des d’èpoques molt remotes, com ho revelen diferents troballes del Neolític i època romana, especialment a l’indret del mas Oliveres, cosa lògica puix que pel centre de l’actual població passava la via romana d’època imperial que unia Barcelona amb Osona. Es coneix l’existència d’un poblat ibèric proper a Puiggraciós, descobert el 1940 i excavat poc després, que mostra l’existència de dos recintes sobreposats i emmurats, excepte en la part que mira a la cinglera. Les troballes de ceràmica i monedes que s’hi feren indiquen que l’època de la seva esplendor fou el segle III aC i que fou abandonat en l’etapa de romanització del país.
En època desconeguda, probablement arran de la repoblació del Vallès al segle IX o principi del X, es crearen dintre el terme actual les tres parròquies de Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Pau de Montmany i Sant Cristòfol de Monteugues, que foren supeditades a l’església de Sant Esteve de la Garriga. Són esmentades de manera genèrica el 966 quan el comte Miró va unir l’església de la Garriga a la seu de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, i de manera explícita quan el 1139 el bisbe de Barcelona va unir l’església de la Garriga i les seves filials al monestir de l’Estany. La dependència de l’Estany es constata encara al segle XV, quan l’abat d’aquell monestir arrendava els delmes i presentava els sacerdots que havien de regir aquestes esglésies, aleshores ja de segles totalment desvinculades de la Garriga.
En l’aspecte civil el terme depenia del castell de Montmany que era de domini comtal, però que entre els segles XII i XIV era defensat i estava sota la cura dels cavallers Santaeugènia. Des del 1319 consten com a feudataris majors els Centelles, que el 1357 van comprar al rei Pere III el domini total i la jurisdicció d’aquest terme i del de Gallifa per 7 000 sous. D’aquest moment en endavant el terme de Montmany es va considerar com a integrant de la baronia i després comtat de Centelles. Aquest castell, de planta rectangular i amb murs espitllerats, conservats en bona part, tenia antigament una capella dedicada a sant Miquel, amb benefici propi, documentada entre els anys 1247 i 1776. Ara no se’n coneixen les restes, que deuen trobar-se entre els enderrocs del castell.
Fins al principi del segle XVII la dinastia dels Figueró, anomenats gairebé tots Rafael, exercia l’ofici de pagès i d’hostaler, fins que un d’ells passà a Manlleu a exercir de paraire vers el 1630. El fill d’aquest, Rafael Figueró, passà a viure a Barcelona, on exercí des del 1647 l’ofici d’impressor, ofici que continuà el seu fill Rafael Figueró i Jolis i, encara, un net dit igualment Rafael documentat des del 1717. Ells formaren la dinastia dels impressors reials Figueró.
Pel seu trasllat a Barcelona els Figueró vengueren part del seu mas i terres als amos del Mas Antic del Figueró, per bé que es reservaren l’antic hostal i el patronat de la capella de Sant Rafael, del que renunciaren el 1751 a favor del rector de Vallcàrquera.
Entre els anys 1673 i 1709 s’establiren al Figueró 11 famílies, algunes de les quals són recordades encara a les antigues llindes del poble. Aquest creixement feu que es construís una nova església (Sant Rafael) a la part alta del poble entre el 1834 el i 1845, i que s’hi traslladés la parroquialitat de Vallcàrquera des del 1870.