L’aplicació, connectada a un GPS, permet localitzar els conductors més propers i ajustar el preu del viatge (sobre el qual la companyia cobra un percentatge), en funció de la distància i el temps emprat en el recorregut. La diferència amb les companyies de taxis convencionals és que les companyies VTC no disposen d’una flota de vehicles i que els conductors no són professionals, sinó particulars vinculats a través d’un contracte a la companyia que utilitzen el seu cotxe privat per a oferir el servei. El conductor, per tant, pot adaptar a la seva conveniència els horaris i els desplaçaments. En principi, constitueix una modalitat d’ingressos complementària i ha estat esmentat com a exemple d’economia col·laborativa. La primera d’aquestes empreses fou Uber, que començà a funcionar el 2010, i posteriorment n’han sorgit d’altres com Lyft, Cabify o Didi Chuxing.
Els VTC han estat considerats des dels inicis pel sector del taxi com una competència deslleial, en part a causa de l’absència de regulació, i aquest sector ha protagonitzat una fortíssima resistència a la seva implantació en la gran majoria de les ciutats. De manera gradual els governs han anat introduint normatives per a regular aquest nou sector (a l’Estat espanyol amb un decret llei de l’octubre del 2018 que modificava la Llei d’ordenació dels transports terrestres i preveia que les comunitats autònomes assumissin les competències de regulació de les VTC).