S’inicià com a músic d’adolescent en diversos grups de rock. Després d’uns mesos com a mariner en un vaixell pesquer, s’establí a París com a cantautor i hi conegué Jacques Brel, que l’influí en aquest vessant. La dècada de 1970 s’involucrà en l’antifranquisme militant d’extrema esquerra i es convertí en un destacat autor i intèrpret de cançons de tema politicosocial i romàntic. Esdevingut una icona de la Transició, publicà diversos àlbums (Retratos, 1969; Once canciones entre paréntesis, 1971; Palabra por palabra, 1972; Posiblemente, 1972; A donde el agua, 1973; José María Iparraguirre Patxi Andion’en era, 1973; Como el viento del norte, 1974; El libro de buen amor, 1975; Viaje de ida, 1976; Cancionero prohibido, 1978; Arquitectura, 1979) i algunes de les seves cançons obtingueren un gran ressò (Puedo inventar, La casa se queda sola, Una, dos y tres, etc.). Al mateix temps, inicià una carrera com a actor, que reforçà la seva popularitat (El libro de buen amor, 1975; La otra alcoba, 1976; Libertad provisional, 1977, films dels quals compongué també la banda sonora, i d’altres). Casat (1976-83) amb l’actriu i model Amparo Muñoz, els anys vuitanta, malgrat la publicació d’alguns àlbums (Evita, 1981, del musical que protagonitzà; El balcón abierto, 1986) i algunes actuacions en films remarcables (Asesinato en el comité central, 1982) s’allunyà del món de l’espectacle, completà els estudis de sociologia i esdevingué professor d’aquesta matèria. Reprengué parcialment el vessant de cantautor dues dècades més tard amb Nunca, nadie (1998), Porvenir (2010), 4DM (Cuatro días de mayo) (2014) i La hora Lobicán (2019). Morí en accident de trànsit.