i Johann Sebastian Bach | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Sebastian Bach

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor, clavicembalista i organista alemany.
Eisenach, Turíngia, 1685 — Leipzig, Saxònia, 1750

Vida

Fou el membre més important de la gran família dels Bach, nissaga de músics procedent de Turíngia que es remunta al final del segle XVI i que es perllongà fins al segle XIX. La producció musical de J.S. Bach representà la culminació de prop de tres segles de polifonia religiosa i profana. En vida tan sols fou conegut com a organista a la seva Alemanya natal i, malgrat l’abundància i la qualitat de la seva obra, no tingué el reconeixement de què gaudeix avui dia. Després de la seva mort, la figura de Bach romangué en l’oblit fins que, l’any 1802, el musicòleg Nikolaus Forkel (1749-1818) en publicà la primera biografia. El redescobriment oficial del seu llegat musical tingué lloc el 1829, any en què Felix Mendelssohn dirigí a Berlín la Passió segons sant Mateu. Des del 1950 l’obra de Bach és catalogada amb les inicials BWV, sigles de Bach Werke-Verzeichnis ('Catàleg de les obres de Bach'), títol abrejuat del Thematisch-systematisches Verzeichnis der musikalischen Werke von Johann Sebastian Bach ('Llista temàtica-sistemàtica de les obres musicals de J.S. Bach') de Wolfgang Schmieder.

Eisenach, Arnstadt i Mülhausen

Johann Sebastian fou el més jove dels vuit fills del matrimoni constituït per Johann Ambrosius Bach (1645-95) i Maria Elisabeth Lämmerhirt (1644-94). Cursà estudis a la Lateinschule d’Eisenach, on adquirí una sòlida formació humanística i teològica. Fou iniciat en el camí de la música pel seu pare, músic municipal d’Eisenach, i pel seu oncle Johann Christoph (1645-93), organista municipal d’Erfurt (Turíngia). En morir el pare, es traslladà a Ohrdruf (Turíngia), a casa del seu germà Johann Christoph, organista, el qual s’encarregà aleshores de la seva formació musical i humanística. Després d’estudiar orgue, ingressà al cor de l’escola de Sant Miquel de Lüneburg (Baixa Saxònia). Consultà sovint la biblioteca de l’escola, dotada d’un gran fons musical, fet que li permeté conèixer obres dels segles XVI i XVII. Durant aquesta etapa de formació, conegué Georg Böhm (1661-1733), organista de Sant Joan, de qui rebé una gran influència. Fou Böhm qui l’aconsellà d’anar a Hamburg per escoltar el prestigiós organista Johann Adam Reincken (1623-1722). Durant una visita a Celle (Baixa Saxònia), on hi havia una orquestra formada majoritàriament per músics francesos, entrà en contacte amb la música francesa per a teclat. El seu mètode d’aprenentatge consistia a copiar íntegrament totes les partitures que tenia al seu abast, i a Celle copià el Premier Lievre d’orgue del francès Nicolas de Gri gny i diverses composicions de Charles Dieupart. Després d’una breu estada com a violinista a la cort de Weimar (Turíngia), el 1703 fou nomenat organista de Sant Bonifaci d’Arnstadt (Turíngia). El 1705 obtingué un permís d’un mes per anar a escoltar l’organista més famós de l’època, Dietrich Buxtehude (1637-1707). Tal com havien fet abans Georg Friedrich Händel i Johann Mattheson, Bach realitzà el viatge a Lübeck (Slesvig-Holstein) a peu. Probablement els tres músics estaven interessats a competir pel lloc de Buxtehude quan aquest es retirés, però decidirien renunciar-hi perquè, segons la tradició, aquell qui volgués ocupar el càrrec havia de contraure matrimoni amb la filla de l’antecessor, perspectiva que no complagué gaire els tres candidats. A Lübeck, Bach tingué l’oportunitat d’assistir a les Abendmusiken, vetllades musicals organitzades per Buxtehude a l’església de Santa Maria. El 1707, el mateix any que contragué matrimoni amb la seva cosina Maria Barbara Bach, fou nomenat organista de Sant Blai de Mülhausen (Alsàcia). L’any següent compongué la cantata Gott ist mein König, BWV 71 ('Déu és el meu rei', 1708), per a la inauguració del nou consell de la ciutat. Les relacions del músic amb el consell parroquial de Sant Blai foren difícils. El consell no acceptà la decisió de Bach de fer música actual, a l’estil de Buxtehude i Reincken, sinó que volgué mantenir el repertori tradicional. Les coses empitjoraren quan li fou denegada la petició d’augmentar el nombre de músics de l’església. Alguns mesos més tard, Bach presentà la dimissió a Mülhausen, deixà la ciutat i es traslladà a Weimar, on exercí el càrrec d’organista i músic de cambra de la cort del duc Wilhelm Ernst.

Weimar, Köthen i Leipzig

Durant la seva estada a la cort de Weimar produí la major part de les obres per a orgue, que palesen una profunda influència de la música de Buxtehude. D’aquesta època són el Preludi i fuga en re M, BWV 532 (1708-17), la Fantasia i fuga en sol m, BWV 542 (1707), la Passacaglia en do m, BWV 582 (1708-17?) i altres composicions per a orgue escrites en un estil improvisador. Es dedicà també a l’estudi de la música italiana, aprofundint, entre d’altres, la música de Giovanni Legrenzi, Arcangelo Corelli, Tommaso Albinoni i Antonio Vivaldi, de qui transcriví alguns concerts. Conegué també la gran antologia per a orgue de Girolamo Frescobaldi titulada Fiori musicali. El 1717 abandonà els càrrecs que exercia a Weimar i marxà a Köthen (Anhalt, Saxònia) per dirigir l’orquestra de la cort del príncep Leopold. L’any següent fou enviat a Berlín per supervisar la construcció d’un clavicèmbal per a la cort, i durant l’estada conegué el marcgravi Christian Ludwig de Brandenburg, un gran aficionat a la música, que li encarregà la composició d’unes obres amb el propòsit d’aprofitar els recursos de la petita capella musical que mantenia a la cort. D’aquest encàrrec nasqueren els coneguts Sis concerts de Brandenburg, que mai no arribaren a ésser interpretats per l’orquestra del marcgravi. El 1720 morí la seva esposa, i un any després es casà amb Anna Magdalena Wilcken, una excel·lent soprano a qui Bach dedicà el primer volum del Klavierbüchlein ('Petit llibre per a clavicèmbal'). Durant la seva estada a Köthen, Bach fou extremament prolífic, ja que hi escriví una gran part de la seva música per a clavicèmbal i per a conjunts de cambra, dins una gran varietat de gèneres i estils. L’any 1723 ocupà el càrrec de cantor de Sant Tomàs de Leipzig (Saxònia), després que Georg Philipp Telemann i Christoph Graupner renunciessin a ocupar-lo, tot i haver estat seleccionats abans que Bach. Durant l’estada a Leipzig arribà a compaginar diverses tasques: exercí de director musical, s’encarregà de la composició de la música de les quatre esglésies de Leipzig, escriví diverses obres de circumstàncies i feu concerts. Entre el 1729 i el 1740 dirigí el Collegium Musicum, fundat per Telemann. Com a mestre, s’encarregà de la formació dels alumnes de la Thomasschule, institució vinculada a l’església de Sant Tomàs. Les relacions amb el consell tampoc no foren fàcils i sovint denuncià l’escassa qualitat dels músics de Sant Tomàs. Durant aquest període, cultivà sobretot la cantata coral i compongué algunes de les millors obres per a clavicèmbal i per a orgue. L’any 1736 obtingué el títol de compositor de la cort de Saxònia, tres anys després d’haver-ne fet la sol·licitud, acompanyada de la tramesa, com a regal al príncep elector, de la Missa en si m, BWV 232. L’any 1724 estrenà la Passió segons sant Joan, BWV 245, la seva primera obra coral d’envergadura. Durant els darrers anys de la seva vida, disminuí l’activitat creativa i es dedicà a recuperar i ordenar les obres escrites durant la seva primera etapa. L’any 1742 completà la col·lecció del Das wohltempererte Klavier, BWV 846-893 ('El clavicèmbal ben temprat', segon volum), i començà a revisar i publicar els primers preludis corals que havia compost anys enrere. L’any 1747 visità Berlín, on fou rebut amb entusiasme per Frederic el Gran, que ja havia contractat com a músic un dels fills de Bach, Carl Philipp Emanuel. El rei proposà a Bach un tema que el músic utilitzà més tard per a la composició d’una de les peces que integren l’obra Das Musikalisches Opfer, BWV 1079 ('L’ofrena musical', 1747). Aquesta obra comprèn una col·lecció de deu cànons, dues fugues per a teclat i una sonata en trio en quatre moviments.

Durant els darrers anys de la seva vida patí una afecció a la vista, i l’any 1749 va ser operat dues vegades sense obtenir cap resultat positiu. Mentrestant, la seva salut s’anà deteriorant progressivament i morí l’any següent, deixant inacabada la seva darrera obra, Die Kunst der Fugue, BWV 1080 ('L’art de la fuga'), un compendi de tots els tipus d’escriptura fugada disposats segons un ordre creixent de dificultat tècnica.

Música vocal

Bach concedí una gran importància a la representació musical de la paraula i els efectes sonors que servien per a donar èmfasi a les idees contingudes en el text. Això es fa especialment palès en la seva producció vocal religiosa, sobretot en les cantates i les passions. Compongué tres cicles sencers de cantates, que sumen un total de 295 peces, de les quals únicament es conserven 190. L’objectiu de Bach era, segons deia, "la creació d’una música religiosa al més exacta possible i dedicada íntegrament a la glòria de Déu". Durant el seu període a Leipzig escriví un cicle de cinc cantates per a cada diumenge i cada festa de l’any, que havien d’interpretar-se entre la lectura de l’evangeli i el sermó. Les primeres cantates seguien els models establerts pels seus predecessors, que tendien a l’estil concertat coral, amb conjunts instrumentals i vocals. Durant l’època de Weimar i Köthen amplià les formes tradicionals del concertato sacre, aplicant les innovacions formals de la cantata i l’òpera italianes. Les cantates d’aquest període són molt més místiques i subjectives que les cantates posteriors, tal com es palesa en la composició Komm du süsse Todesstunde, BWV 161 ('Vine, dolça hora de la mort', 1715): en el recitatiu i l'arioso, les flautes i la corda, tocada en pizzicato, imiten el toc de campanes, mentre la contralt mostra el seu desig de mort pels sofriments de Crist; al final de la cantata apareix la melodia del coral mentre la flauta toca en estil fugat, simbolitzant l’esperit que s’allibera del sofriment del cos. Altres cantates conegudes d’aquesta etapa són Christ lag in Todes Banden, BWV 4 ('Crist jeia embolcallat en el sudari', 1707-08) i Nun komm, der Heiden Heiland, BWV 61 ('Vine, redemptor dels gentils', 1714). Durant el període de Leipzig, Bach cultivà sobretot la cantata coral. De manera progressiva, atorgà un caràcter marcadament litúrgic a la cantata, i alhora començà a incloure elements procedents de la cantata reformista. Les darreres cantates s’inicien amb una gran fantasia coral i conclouen amb una harmonització senzilla a quatre parts del tema. En l’endemig, les estrofes es reciten o es canten en forma d’àries. Els intercanvis de medis instrumental i vocal i el fet que la melodia del tema principal sigui en certa manera implícita en totes les parts de la composició són les característiques més notables d’aquest tipus de cantata. La presència de la melodia del coral (en forma de cantus firmus o com una línia melòdica en un estil concertat) garanteix el sentit unitari de l’obra. Algunes de les millors cantates d’aquesta època són Christus der ist mein Leben, BWV 95 ('Crist és la meva vida', 1723) i Ich will den Kreuzstab gerne tragen, BWV 56 ('Voldria portar la creu', 1726). Les quatre composicions corals més importants de la producció vocal de Bach són la Passió segons sant Joan, BWV 245 (1724-25), la Passió segons sant Mateu, BWV 244 (1727-29), el Magníficat, BWV 243a (1723, rev. 1728-30) i la gran Missa en si m, BWV 232, dedicada a l’elector de Saxònia el 1733. Les passions de Bach pertanyen a un tipus de composició anomenada pels musicòlegs ’passió oratori’ i consisteix en una narració evangèlica portada a terme pel tenor, que va alternant amb parts solistes o bé corals. El caràcter contemplatiu de la Passió segons sant Mateu contrasta amb el realisme i la intensitat dramàtica de la Passió segons sant Joan. La Missa en si m és, des del punt de vista formal, la més extensa de les misses cantades, amb una extrema exuberància del contrapunt i una gran riquesa harmònica. Les figures descriptives i simbòliques són presents al llarg d’aquesta obra, però sorprèn encara més la identificació que fa dels diferents tipus d’escriptura musical amb dos conceptes religiosos: el cànon i el contrapunt estricte simbolitzen els preceptes de la llei de l’Antic Testament, mentre que la polifonia lliure fa referència a la gràcia redemptora del Nou Testament. Bach se sentia fascinat pel poder de la música per a donar expressió a diverses idees de manera simultània. En l'Oratori de Nadal, BWV 248 (1734-35), peça formada per sis parts que comprenen les funcions litúrgiques del Nadal a l’Epifania, Bach utilitzà una nova organització de l’esquema de la cantata que anomenà oratori. Pel que fa a les cantates profanes, les obres de Bach s’apropen al gènere operístic, prescindint, però, de la representació escènica. Algunes tenen un notable contingut dramàtic i fins i tot humorístic, com és el cas de Schweigt stille, plaudert nicht, BWV 211 ('Guardeu silenci, no parleu', ~1734-35) o la Mehr hahn en neue Oberkeet, BWV 212 ('Cantata del camperol', 1742). La producció vocal de Bach inclou, a més, prop de 250 composicions corals i sis motets, entre els quals cal destacar el conegut Jesu, meine Freude, BWV 227 ('Jesús, joia meva', 1723), per a cinc veus.

Música instrumental

Les composicions per a orgue del primer període es caracteritzen per una imaginació exuberant, un predomini de la textura contrapuntística i una recerca de la tonalitat, encara no del tot assolida. Durant el període a Weimar entrà en contacte amb la música italiana. A partir d’aleshores anà perfeccionant la forma i aclarint l’estructura harmònica de les seves composicions. D’aquesta època daten la major part dels preludis i fugues per a orgue, entre els quals cal destacar la Tocata i fuga en re m, BWV 565 (~1708) i la Fantasia i fuga en sol m, BWV 542 (1717-22). Compongué prop de 170 preludis corals per a orgue, gran part dels quals són recollits a l’antologia que porta per títol Das Orgelbüchlein, BWV 599-668 ('Petit llibre per a orgue', ~1713-17). Aquestes composicions sovint presenten diferents motius simbòlics o descriptius, que fan referència a idees extretes del text del coral. Hi ha una gran quantitat d’exemples d’aquest procediment: en el preludi coral Durch Adams falls ist ganz verderbt, BWV 637 ('Per la caiguda d’Adam'), hi ha una representació sonora i visual del passatge que descriu la caiguda d’Adam a partir del descens de la línia melòdica, que passa d’un acord consonant a un altre dissonant. Es tracta d’una al·lusió al pas que experimenta Adam de l’estat de gràcia a la caiguda en el pecat. La idea del pecat és emfatitzada pels cromatismes de les línies melòdiques intermèdies en espiral, que simbolitzen la serp, símbol del pecat. La seva producció per a tecla inclou també una sèrie d’adaptacions per a l’orgue que feu d’alguns concerts italians. Durant el període de Weimar, arranjà dos concerts de Vivaldi i probablement un de Telemann. A aquest període pertanyen també les Sis trio sonates, BWV 525-530 (~1717), dedicades al seu fill Wilhelm Friedmann. La major part de la música que Bach escriví per a clavicèmbal tingué una finalitat didàctica, especialment les composicions recopilades a Das Wohltempererte klavier, BWV 846-893 ('El clavicèmbal ben temprat', 1722-42). Amb aquesta obra Bach volgué demostrar les possibilitats que li oferia el nou sistema d'afinacióanomenat ’bon temprament’ component -en cadascun dels dos volums de l’obra- un preludi i fuga en cadascuna de les 12 tonalitats majors i les 12 tonalitats menors del sistema tonal. A més dels preludis i fugues, la producció per a teclat de Bach inclou una gran varietat de gèneres musicals: fantasies, tocates, sonates, suites, etc. Les quinzeInvencions, BWV 772-786 (1723), per a dues i tres veus, i les quinze Simfonies, BWV 787-801 (1723), que són composicions amb una textura contrapuntística, foren concebudes per introduir l’aprenent en l’art de la fuga. Les sisSuites franceses, BWV 812-817 (1722), les sisSuites angleses, BWV 806-811 (1722-24), i les sisPartite, BWV 825-830 (1735), publicades totes en la primera part del Klavierübung ('Petit llibre per a teclat'), són sèries de danses estilitzades amb moviments propis de la suite, que revelen una clara influència de models italians i francesos, a més dels alemanys. Les denominacions francesa i anglesa van ser adoptades en el seu moment pel primer editor de les suites i no tenen cap significació de caràcter estilístic. El Concert italià, BWV 971 (1735), és una transposició al clavicèmbal de possibilitats que normalment tan sols té l’orquestra. Si ja a Weimar havia transcrit alguns concerts orquestrals adaptant-los a l’orgue i el clavicèmbal, ara creà una peça per a clavicèmbal seguint ldels concerts italians. Bach també conreà el tema amb variacions amb una infinitat de recursos i d’estils en la composició de l’obra Aria mit verschiedenen Veränderungen ('Tema amb diverses variacions'), més coneguda com Variacions Goldberg, BWV 988 (1741). La darrera obra per a tecla de Bach, Die Kunst der Fugue, BWV 1080 ('L’art de la fuga', 1742-50) és una magistral recopilació de cànons i fugues de diferents tipus a partir d’un mateix tema. L’última peça d’aquesta obra (una fuga inacabada amb tres subjectos) duu l’empremta personal del compositor: les notes del cap del 3r subjecte són, en notació alemanya, B-A-C-H (si♭, la, do, si♮). La producció musical de Bach per a conjunt instrumental comprèn sonates per a instrument solista (violí, flauta, viola de gamba) i clavicèmbal. En aquestes composicions no utilitza el clavecí com a continu, sinó com a instrument concertant, tot desenvolupant una part independent per a la mà dreta, que fa la funció de segona veu. Les Sis suites per a violoncel sol, BWV 1007-12 (a. 1720), i les Tres partites i tres sonates per a violí sol, BWV 1001-6 (1720), són obres de difícil execució tècnica, resultat no d’un intencionat virtuosisme, sinó de la condensació i l’elaboració de les idees musicals del compositor. Per a la composició dels Sis Concerts de Brandenburg, BWV 1046-51 (~1711-20), Bach prengué el model de concert modern de Vivaldi, amb els tres moviments (viu-lent-viu), però perfeccionant-lo formalment i estilísticament. Enriquí el pla orquestral que Corelli havia establert per al concerto grosso, buscant l’alternança entre l’orquestra i el concertino. En el Concert de Brandenburg núm. 5 introduí una part solista per al clavicèmbal, en què atorgà a l’instrument un paper protagonista, en lloc d’emprar-lo com a baix continu. Aquesta nova manera d’entendre la funció del clavicèmbal representa un important precedent del concert per a instrument de teclat. Aquests concerti grossi i les Quatre suites per a orquestra, BWV 1066-69 (~1717-23), palesen la imaginació exuberant de l’escriptura de Bach i un domini de la gran forma.

Valoració estètica de l’obra

L’escriptura musical de Bach representa la culminació del Barroc. Bach arribà a assolir un estil propi com a resultat de la síntesi de dos principis musicals oposats. D’una banda, assimilà i perfeccionà l’escriptura contrapuntística heretada dels seus antecessors: dominà la conducció de les veus, i assolí que les línies melòdiques es moguessin amb total independència i les melodies no perdessin mai la força i el caràcter propis. De l’altra, fou perfectament conscient de l’estructura harmònica que havia d’articular el discurs musical, i desenvolupà les progressions harmòniques dins un clima tonal ben definit. Aquest equilibri entre melodia i harmonia, entre la lectura horitzontal i la vertical, és una de les característiques més importants de l’escriptura musical del compositor. Bach sabé fusionar els diferents estils nacionals del Barroc (alemany, francès i italià) i cultivà tota mena de formes musicals, a excepció de l’òpera, tot i que coneixia perfectament els recursos de la veu humana. Era un home creient i la seva producció duu l’empremta de la seva personalitat religiosa. La seva obra sintetitzà una època de la història de la música i alhora obrí les portes d’una nova era en la qual es consolidà el llenguatge harmònic i la construcció formal.

Tres dels tretze fills de Bach arribaren a ser músics reconeguts i representaren les diferents vies d’una època a cavall entre el Barroc i el Classicisme: Wilhelm Friedmann (1710-84), conegut com "el Bach de Halle", que desenvolupà un llenguatge molt personal i, fins i tot, capriciós, s’adscriví al vessant més contrapuntístic del darrer Barroc, però també contribuí al repertori d’estil galant; Carl Philipp Emanuel (1714-88), conegut com "el Bach de Berlín", representà la proposta del denominat empfindsamkeit, o estil sensible, i Johann Christian (1735-82), un dels compositors més originals de l’època, assumí l’estil galant.

Obra

Cantates sacres

Prop de 200 cantates, entre les quals: Wie schön leuchtet der Morgenstern, BWV 1 ('Que bell lluu l’estel matutí', 1725); Wär Gott nicht mit uns diese Zeit, BWV 14 ('Si Déu no fos ara amb nosaltres', 1735); Freue dich, erlöste Schar, BWV 30 ('Exulta, salva’t', 1738); Jauchzet Gott in allen Landen!, BWV 51 ('Lloeu Déu arreu', 1730); Ich will den Kreuzstab gerne tragen, BWV 56 ('Voldria portar la Creu', 1726); Nun komm, der Heiden Heiland, BWV 61 ('Vine, redemptor dels gentils', 1714); Christ lag in Todesbanden, BWV 4 ('Crist jeia embolcallat en el sudari', 1707-08); Gott ist mein König, BWV 71 ('Déu és el meu rei', 1708); Komm du süsse Todesstunde, BWV 161 ('Vine, hora dolça de la mort', 1715); Ein feste Burg ist unser Gott, BWV 80 ('El nostre Déu és uns sòlida fortalesa', 1724); Christus der ist mein Leben, BWV 95 ('Crist és la meva vida', 1723); Wachet auf, ruft uns die Stimme, BWV 140 ('Desvetlleu-vos, ens diu la veu', 1731); Herz und Mund und Tat und Leben, BWV 147 ('Cor i boca i acte i vida', 1723); Gott ist unser Zuversicht, BWV 197 ('Déu és la nostra esperança', ~1742)

Altres Grans obres vocals religioses

Missa si m, BWV 232 (1724-47); Missa sol m, BWV 235 (~1737); Missa sol M, BWV 236 (~1738); Magníficat, mi♭ M, BWV 243a (1723); Passió segons sant Mateu, BWV 244 (1727-29, rev. 1739); Passió segons sant Joan, BWV 245 (1724-25, rev. anys 1730); Passió segons sant Marc, BWV 247 (parcialment perduda, 1731); Oratori de Nadal, BWV 248 (1734-35); Oratori de Pasqua, BWV 249 (1736); 6 motets, BWV 225-230 (1720-37): Singet dem Herrn ein neues Lied ('Canteu al Senyor un nou càntic'), Der Geist hilf unser Schwachheit auf ('L’esperit ajuda la nostra feblesa'), Jesu, meine Freue ('Jesús, joia meva'), Fürchte dich nicht ('No tinguis por'), Komm, Jesu, komm ('Vine, Jesús, vine'), Lobet den Herrn, alle Heiden ('Que tots els pecadors lloïn el Senyor')

Altres obres vocals

32 cantates profanes, entre les quals: Schweigt stille, plaudert nicht ('Romaneu en silenci, no parleu'), BWV 211, ~1734-35; Mehr hahn en neue Oberkeet ('Cantata del camperol'), BWV 212, 1742; Preise dein Glücke ('Lloa la teva felicitat'), BWV 215, 1734); prop de 250 composicions corals i prop de 100 cançons i àries sacres

Orquestra

Sis Concerts de Brandenburg, BWV 1046-51 (~1711-20); 4 Suites, BWV 1066-69 (~1717-25); Concert núm 1, vl., instr. c., BWV 1041 (1717-23); 7 concerts clav., instr. c., BWV 1052-58 (anys 1730); 3 concerts 2 clav., instr. c., BWV 1060-62; Concert, 4 clav., instr. c., BWV 1065 (transcr. concert núm. 10 op. 3 de Vivaldi); Concert, fl., vl., clav., instr. c., BWV 1044 (d. 1730); Concert, vl., instr. c., BWV 1042 (1717-23); Concert, 2 vl., instr. c., BWV 1043 (anys 1730)

Cambra

6 sonates, vl., b.c., BWV 1014-1919 (1717-23); 2 sonates, vl./fl., b.c., BWV 1021, 1023 (a. 1720, 1714-23); 6 sonates, fl., clav., BWV 1030-35 (1818-41); Sonata, 2 fl., b.c., BWV 1039 (~1720); Das musikalische Opfer, BWV 1079 ('L’ofrena musical', 1747)

Orgue

Prop de 250 obres, entre les quals: 6 trio sonates, BWV 525-530 (~1727); Preludi i fuga, do M, BWV 531 (a. 1707); Preludi i fuga, re M, BWV 532 (a. 1712); Fantasia i fuga, BWV 531-537 (a. 1707-23); Tocata i fuga, re m, BWV 538 (1712-23); Preludi i fuga, re m, BWV 539 (1720-25); Tocata i fuga, fa M, BWV 540 (d. 1712); Preludi i fuga, sol M, BWV 541 (~1712); Fantasia i fuga, sol m, BWV 542, Deu preludis, BWV 543-552 (1707-39); Fantasia, do m, BWV 562 (1730); Tocata, adagio i fuga, do M, BWV 564 (1712-17); Tocata i fuga, re m, BWV 565 (a. 1708); Fantasia, do M, BWV 573 (~1722), Fuga, do m, BWV 575 (1708-17), Fuga, sol m, BWV 578 (a. 1707); Passacaglia i fuga, do m, BWV 582 (1708-12?); 6 concerts, BWV 592-597 (transcr. concerts de Vivaldi); Das Orgelbüchlein, BWV 599-668 ('Petit llibre d’orgue', ~1713-17)

Altres INSTRUMENTS de TeclaT

15 Invencions i 15 Simfonies, BWV 772-801 (1723); 6 Suites angleses, BWV 806-811 (~1715); 6 Suites franceses, BWV 812-817; Obertura francesa, BWV 831 (1732?); 6 Partite, BWV 825-830 (1735); Das Wohltemperierte Klavier, BWV 846-893 ('El clavicèmbal ben temprat', 1722-42); Fantasia cromàtica i fuga, BWV 903 (~1720); Fantasia i fuga, la m, BWV 904 (~1725); 9 Fugues, BWV 944, 946, 950, 951, 953, 954, 955, 958, 959 (3 sobre temes d’Albinoni,~1710); Concerto nach italianischen Gusto, BWV 971 ('Concert italià', 1735); 16 concerts, BWV 972-987 (arranj. concerts de Vivaldi, Telemann i Marcello, 1708-17); Variacions Goldberg, BWV 988 (1741); Capriccio, BWV 992 (~1705); Die Kunst der Fuge, BWV 1080 ('L’art de la fuga', 1742-50)

Altres instruments solistes

3 Partites i 3 sonates, vl., BWV 1001-1006 (1720); 6 Suites, vlc., BWV 1007-12 (a. 1720); Suite, llaüt, sol m, BWV 995 (1727-31); Partita, llaüt, do m, BWV 997 (1737-41); Preludi, fuga i allegro, llaüt, mi♭ M, BWV 998 (~1740)

Bibliografia

  1. Bach, J.S.: Neue Ausgabe sämtlicher Werke, Bärenreiter, Kassel 1954
  2. Basso, A.: Frau Musika. La vita e le opere di J.S. Bach, EDT, Torí 1979
  3. Basso, A.: L’età di Bach e di Händel, dins Storia della Musica, vol. 5, ed. Società Italiana di Musicologia-EDT, Torí 1976 i 1991
  4. Boyd, M.: Bach, Dent, Londres 1983
  5. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  6. Geiringer, K.: La familia de los Bach, Espasa-Calpe, Madrid 1978
  7. Geiringer, K.: Johann Sebastian Bach, Oxford University Press, Nova York 1966
  8. Newman, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Norton, Nova York 1972
  9. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  10. Schmieder, W. dir.: Thematisch-systematisches Verzichnis der musikalischen Werke von Johann Sebastian Bach (BWV), 6a edició, Breitkopf & Härtel, Wiesbaden 1977
  11. Schwendowius, B. i Dömling, W.: J. S. Bach, Life, Times, Influence, Bärenreiter, Kassel 1976
  12. Spitta, J.A.P.: Johann Sebastian Bach, Leipzig 1873-80 Wolff, Ch.: Der stile antico in der Musik Johann Sebastian Bachs: Studien zu Bachs Spätwerk, Wiesbaden 1968
  13. Wolff, Ch. \ Emery, W. \ Helm, E. \ Jones, R. \ Warburton, i Derr, E.S.: Los Bach, Muchnik Editores, Barcelona 1985, traducció de The New Grove Dictionary of Music and Musicians, Londres 1980

Complement bibliogràfic

  1. Subirà i Puig, Josep: Los grandes músicos: Bach, Beethoven, Wagner, Biblioteca Económica Selecta, Madrid 1907
  2. Massot i Muntaner, Biel \ Estelrich i Massutí, Pere: Rere les passes de Bach, Centre de Recerca i Documentació Històrico Musical de Mallorca, Palma de Mallorca 1989
  3. Alier i Aixalà, Roger: Bach, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1985
  4. Llongueras i Badia, Joan: Couperin o la gràcia, Bach o el fervor, Beethoven o la passió, Residència d’Estudiants de Catalunya; Imp. Altés, Barcelona 1925
Col·laboració: 
ACB

Llegir més...