OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Adolf Hasse

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany, membre d’una família d’organistes i compositors actius des del segle XVIII.
Bergedorf, Hamburg, 1699 — Venècia, 1783

Vida

Malgrat la seva nacionalitat, per l’estil de les seves obres i per inclinació personal podria ser considerat italià.

Els anys de joventut

A quinze anys es traslladà a Hamburg, on estudià. Posseïdor d’una bonica veu de tenor i amb grans dots d’actor, el 1718 ingressà com a cantant en la companyia de l’òpera de la ciutat. L’any següent fou contractat per la cort de Brunsvic, on cantà òperes de G.C. Schürmann, F.B. Conti i A. Caldara, i estrenà la seva primera producció, Antioco (1721). El mateix 1719 fou nomenat mestre de capella del duc. Poc després de l’estrena d'Antioco viatjà a Itàlia, on visità Venècia, Bolonya, Florència, Roma i, finalment, Nàpols, ciutat en què s’establí el 1724 per un període de sis o set anys. El 1725 estrenà la serenata Antonio e Cleopatra, que fou interpretada en els seus papers principals per Farinelli i Vittoria Tesi-Tramontini. Durant aquesta estada napolitana estudià amb A. Scarlatti i probablement, encara que mai no ha pogut ser demostrat, amb N. Porpora. El 1726 estrenà Il Sesostrate, la primera de les set opere serie que compongué per al Teatro San Bartolomeo, i el 1729 es presentà al Teatro Toledo la seva única opera buffa, La sorella amante. També a Nàpols compongué vuit intermedis que assoliren un gran èxit, tant a Itàlia com a Alemanya. El seu primer contacte amb un text del poeta P. Metastasio li serví per a compondre Artaserse (1730), la primera òpera que escriví per a Venècia, les àries de la qual foren molt apreciades per Farinelli. En el llibret de l’òpera, Hasse figura com a mestre de la reial capella de Nàpols, si bé a l’època també era conegut com a mestre de capella del rei August de Polònia, elector de Saxònia.

Dresden i Venècia

El 1730 es casà amb la soprano Faustina Bordoni, que acabava d’interpretar les seves òperes Dalisa i Arminio, i l’any següent la parella s’instal·là a Dresden, on Hasse, convertit en mestre de capella i director de l’òpera de la cort, aconseguí un enorme èxit amb Cleofide (1731), composta especialment per a la seva dona. Poc després dirigí la cantata La gloria Sassonia, escrita en honor de l’aniversari del príncep hereu. A l’octubre del mateix any 1731 tornà a Itàlia amb motiu de l’estrena de les seves òperes Catone in Utica (1731), a Torí, i Cajo Fabricio (1732), a Roma. En aquesta època, la seva producció operística fou enorme. Estrenà dues òperes més a Venècia, Demetrio i Euristeo, i una altra a Nàpols, Issipile, totes el 1732. De nou a Venècia, estrenà Siroe, rè di Persia (1733), una fastuosa i espectacular producció que arribà a les vint-i-cinc representacions, en moltes de les quals Hasse actuà com a clavecinista. Aquesta òpera fou reposada en més d’una dotzena de ciutats abans del 1763, any en què Hasse en dirigí una versió revisada a Dresden. El 1733 tornà a Dresden, però la mort de Frederic August I imposà un any de dol a la cort, cosa que li donà llibertat per a romandre a l’estranger. Aquest any, Hasse visità Viena, on impartí classes a l’emperadriu Maria Teresa, que en més d’una ocasió manifestà la seva predilecció per les obres del compositor. La major part del temps el passà, però, a Venècia, on escriví alguns motets i treballà per a l’Hospital dels Incurables. Contràriament al que s’ha afirmat, no aprofità aquest permís per a visitar Londres, i no tan sols no ho feu en aquesta ocasió, sinó que mai no arribà a anar a Anglaterra. El 1734 l’elector de Saxònia establí la seva cort a Varsòvia, per la qual cosa Hasse pogué novament tornar a Itàlia. Durant la seva següent visita a Dresden, entre el 1737 i el 1738, compongué cinc òperes amb textos de S.B. Pallavicino. Aquest darrer any, una òpera seva, Demetrio, inaugurà el primer teatre d’òpera italiana de l’Estat espanyol, el Teatro de los Canos del Pedral, a Madrid, fet que no comportà, però, la visita del compositor a la capital castellana. A partir de la tardor del 1738 tornà a Venècia, on Faustina interpretà diverses òperes del seu marit, entre les quals Viriate (1739). La popularitat de Hasse a Itàlia arribà en aquell moment al seu punt culminant.

Els darrers anys

L’any 1740 el matrimoni Hasse inicià una nova estada a Dresden, que es perllongà fins el 1744. Fou llavors que Hasse dirigí la que es considera l’obra mestra de l'opera buffa, La serva padrona de G.B. Pergolesi. Era la primera vegada que dirigia una obra que no havia compost ell mateix. Dins el gènere còmic compongué els dos darrers intermedis del seu catàleg, Marcantonio e Pimpinella i Rimario e Grilantea, per a ser interpretats en els entreactes de la seva opera seria Numa Pompilio (1741). Frederic II de Prússia esdevingué en aquesta època un gran admirador de Hasse, i, després d’haver escoltat la seva música durant l’estada que feu a Dresden el 1745, ordenà la programació de nombroses òperes seves a Berlín. El sobirà de Prússia n’admirava també la música per a flauta. Els enfrontaments entre Frederic i l’elector de Saxònia no afectaren la relació que el compositor mantenia amb tots dos, la qual cosa demostra la seva gran habilitat diplomàtica.

Les òperes que compongué a mitjan segle foren Solimano (1753) i Ezio (1756), espectacles imponents amb el teatre il·luminat per milers d’espelmes i amb una gran quantitat d’extres per a les escenes de multituds, incloent-hi la presència de cavalls, elefants i camells. Entre el 1757 i el 1760 visqué a Itàlia, probablement a Venècia, on interpretà el seu oratori Giuseppe riconosciuto (1741) durant la Setmana Santa del 1757. Posteriorment, en 1760-62, residí a Viena, on presentà una festa teatrale en un acte titulada Alcide al bivio, per a celebrar el matrimoni del príncep hereu. D’aquesta època daten també algunes de les seves cantates més admirables, en les quals introduí algunes modificacions en la forma de l'aria da capo i en el recitatiu acompanyat, cosa que enriquí l’orquestració. Altres obres representades a la cort, entre el 1761 i el 1762, foren Il rè pastore, Zenobia i Il trionfo di Clelia. El 1767 compongué la seva festa teatrale Partenope, la interpretació de la qual fou escoltada per W.A. Mozart. El mateix Hasse la considerava com una de les seves millors obres. No obstant això, ja per aquestes dates, el compositor havia manifestat el seu desig d’abandonar la composició per al teatre, ja que la considerava inadequada per a un home de la seva edat. Amb tot, encara estrenà l’òpera Il Ruggiero (1771), amb motiu del matrimoni entre l’arxiduc Ferran i Bea triu d’Este a Milà. Per a aquesta mateixa ocasió, Mozart havia compost Ascanio in alba. El contrast entre l'opera seria de Hasse i la festa teatrale del Mozart adolescent feu adonar Hasse i el seu llibretista Metastasio que les seves obres ja no gaudien del favor del públic. El mestre passà els últims anys de la seva vida revisant les seves primeres obres i dedicant-se a l’ensenyament i a la composició d’obres religioses.

Estil i influències

Hasse posà música a molts llibrets de Metastasio, que el preferia abans que a altres compositors pel seu estil delicat, el seu gran respecte per l’accentuació del vers i la seva sensibilitat en el tractament musical de la veu humana. A partir del 1760, la influència de Hasse a la cort vienesa fou significativa a causa de la seva gran reputació i el seu prestigi. Al llarg de la seva dilatada trajectòria com a compositor d’òperes, diverses generacions de cantants tingueren l’oportunitat de mostrar el seu virtuosisme mitjançant les àries de Hasse, algunes de les quals eren per a ells autèntiques proves de superació. Bona part de l’estratègia de Hasse com a compositor rau en el seu sentit de la melodia i l’interès per embellir-la mitjançant un acompanyament instrumental transparent i d’esquemes tonals simples. Burney el considerava "el més natural, elegant i equilibrat dels compositors de música vocal de la seva època, així com el més prolífic".

Obra

Música escènica

62 òperes (entre les quals: Antioco, 1721; Il Sesostrate, 1726; L’Astarto, 1726; La sorella amante, 1729; Artaserse, 1730; Ezio, 1730; Cleofide, 1731; Catone in Utica, 1731; Cajo Fabricio, 1732; Siroe, rè di Persia, 1733; Viriate, 1739; Lucio Papirio, 1742; Didone abbandonata, 1742; Endimione, 1743;Ipermestra, 1744; Demofoonte, 1748; Adriano in Siria, 1752; L’Olimpiade, 1756; Achille in Sciro, 1759; Zenobia, 1761; Il Ruggiero, 1771); 11 intermezzi (entre els quals: Carlotta e Pantaleone, 1728; Merlina e Galoppo, 1729; Lucilla e Pandolfo, 1730; Rimario e Grilantea, 1739); 3 intermezzi dubtosos; nombroses àries interpretades a pasticci i conservades en antologies del s. XVIII

Cantates

39 cantates per a v. solista i b.c. (entre les quals: Aura liete intorno a Clori, A., b.c.; Care luci che splendete, S., b.c.; Fatal forza, S., b.c.; L’ori mio ben, cuor mio, S., b.c.; Oh Dio! partir conviene, A., b.c.; O pace del mio cor, S., b.c.; Tanto dunque è si reo, A., b.c.); 16 cantates per a v. solista, 1-2 instr. obligats i b.c. (entre les quals: Clori, mia vita, tu che di questo cor, A., 2 vl., b.c.; La fiamma che nel seno, A./S., fl./vl., b.c.; Mentre Clori la bella, S., 2 fl., b.c.; Passa da pene in pene, A., fl./vl., b.c.; Vaga madre di cari diletti, S., 2 vl., b.c.); 27 cantates per a v. solista i orq. conservades (entre les conservades: Ah perché col canto mio, S., caixa harmònica, 2 ob., 2 tr., instr. c., b.c.; Che vuoi, mio cor?, S., 2 fl., 2 ob., 2 tr., instr. c., b.c.; L’infelice tortorella, A., instr. c., b.c.; Perdono, amata Nice, bella Nice, S., 2 ob., 3 tr., instr. c., b.c.; Tra queste piaghe amene, S., instr. c., b.c.; Vattena soffri e taci, S., 2 fl., instr. c., b.c.)

Oratoris

11 oratoris, entre els quals: Daniello (1731); Il cantico de’tre fanciulli (1734); Giuseppe riconosciuto (1741); La caduta di Gerico (1743); La deposizione della croce di Gesù Cristo, Salvatore nostro (1746); La conversione di S. Agostino (1750)

Altres obres vocals religioses

15 misses (una de les quals perduda), més de 30 moviments de misses, 10 ofertoris, més de 20 salms, 13 Salve regina, 5 tedèums, 37 motets conservats per a v. solista i acomp. instr. (entre els quals: Agitata sine pace, A., 2 ob., instr. c., b.c.; Gentes barbara tartarae, A., instr. c., b.c.; Mundi amores relinquendo, A., instr. c., b.c.; Nascentis aurorae fulgores, A., instr. c., b.c.; Quae columna luminosa, S., instr. c., b.c.; Si fremit undas irata, S., 2 ob., 2 tr., instr. c., b.c.; Video lucentes vias, A., 2 tr., instr. c., b.c.), 4 lamentacions de Jeremies, diverses misses de rèquiem, 4 misses dubtoses

Música instrumental

Dotze concerts a 6 parts, fl., 2 vl., vla., clvd./vlc., op. 3 (publ. 1741); Sis Concerts, reduccions per a instr. de teclat de l’op. 3 (publ. ~1743); Sis concerts a 6 parts, fl., 2 vl., vla., clvd./vlc., op. 6 (publ. ~1745); Sis sonates o trios, 2 fl./vl., b. (publ. 1739); Sei sonate a tre, 2 fl./vl., vlc., b.c., op. 2 (s.d.); Sis sonates o trios, 2 fl./vl., b.c. (s.d.); 3 quartets; nombroses sonates i altres obres per a instr. de teclat

Bibliografia

  1. Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, vol. 6, Turner, Madrid 1986
  2. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  3. Burney, Ch.: The Present State of Music in France and Italy, Londres 1771
  4. Burney, Ch.: The Present State of Music in Germany, Londres 1773
  5. Gerber, R.: Der Operntypus J.A. Hasse und seine textlichen Grundlagen, Leipzig 1925
  6. Hansell, S.: The Solo Cantatas, Motets and Antiphons of J.A. Hasse, Universitat d’Illinois 1966
  7. Hansell, S.: Works of Solo Voice of Johann Adolf Hasse, Detroit 1968
  8. Kamienski, L.: Die Oratorio von J.A. Hasse, Leipzig 1912
  9. Müller, W.: Hasse als Kirchekomponist, Leipzig 1911
  10. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  11. Schnoor, H.: Dresden. 400 Jahre deutscher Musikkultur, Dresden 1948
Col·laboració: 
MLC / R

Llegir més...