OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Georg Philipp Telemann

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany.
Magdeburg, Saxònia, 1681 — Hamburg, 1767

Vida

Pertanyent a una família benestant, a deu anys havia après de tocar el violí, la flauta, la cítara i alguns instruments de teclat de manera completament autodidàctica. A més, estudià algunes de les obres del seu mestre de música Benedikt Christiani i s’inicià en la composició amb algunes àries, motets i peces instrumentals. Quan tenia dotze anys s’embarcà en la composició de la seva primera òpera, Sigismundus. Llavors la seva mare, que volia que estudiés dret, li prohibí de continuar la seva formació musical i fou enviat a una escola a Zellerfeld. Però el superintendent del centre, Caspar Calvoer, estimulà la seva vocació musical, l’animà a compondre i li feu classes de teoria musical. Amb la seva aprovació, el jove Telemann compaginà els estudis generals amb la formació autodidàctica en composició. El 1697 abandonà Zellerfeld i ingressà al Gymnasium Andreanum a Hildesheim. Allí, a part de seguir els cursos, compongué música per a les representacions teatrals que es feien a l’escola. Durant aquest període a Hildesheim visità Hannover i Brunsvic, ciutats on entrà en contacte per primera vegada amb la música instrumental francesa i l’òpera italiana i estudià les obres d’A. Steffani, J. Rosenmüller, A. Corelli i A. Caldara, compositors que el marcaren. El 1701, obeint els desigs de la seva mare, inicià els estudis de dret a la Universitat de Leipzig, tot i que dedicà més temps a la música que no pas a les classes. L’any següent fundà un collegium musicum, començà a organitzar concerts i esdevingué director musical de l’Òpera de Leipzig, per a la qual, al cap del temps, arribà a escriure més de vint òperes. El 1704 fou nomenat organista de la Neue Kirche, que fins el 1710 fou l’església de la universitat. El 1705 ocupà el càrrec de mestre de capella a la cort de Sorau -ara Zary, Polònia-, per a la qual compongué cantates i diverses peces de música instrumental en estil francès i amb influències de la música popular polonesa. El 1708 es traslladà a Eisenach per treballar a la cort com a konzertmeister i des d’aquest càrrec escriví obertures, concerts i obres de cambra, a més de cantates i composicions per a ocasions especials. Més tard fou mestre de capella a la mateixa cort. Durant l’estada en aquesta ciutat és possible que conegués J.S. Bach -alguns anys després, el 1714, fou padrí d’un dels seus fills, Carl Philipp Emanuel-. El 1709 Telemann tornà a Sorau i es casà amb Louise Eberlin, que morí de part al cap de dos anys. El 1712 es traslladà a Frankfurt per ocupar el càrrec de director musical i mestre de capella de la Barfüsserkirche. Per a aquesta església escriví almenys cinc cicles de cantates, cadascun dels quals abraçava l’any litúrgic. Tingué un paper protagonista en la vida musical de la ciutat, tot organitzant concerts públics cada setmana, per als quals compongué música orquestral, de cambra i oratoris. El 1714 es tornà a casar, aquesta vegada amb Maria Katharina Textor, amb la qual tingué deu fills. El 1719 visità Dresden, on tingué l’oportunitat d’escoltar algunes òperes d’A. Lotti i de dedicar un concert per a violí al compositor J.G. Pisendel, deixeble d’A. Vivaldi. El 1721 es traslladà a Hamburg com a director musical de les cinc principals esglésies de la ciutat i com a kantor del Johanneum. Entre les seves múltiples obligacions al Johanneum hi havia la de compondre dues cantates per a cada diumenge, una passió anual, oratoris per a celebracions especials i música per a diversos actes civils. A més, en el seu temps lliure, dirigia el Collegium Musicum i componia per al teatre d’òpera. Dirigí l’Òpera d’Hamburg des del 1722 fins al seu tancament el 1738, tot programant les seves pròpies òperes i també les de G.F. Händel i R. Keiser. Entre el 1725 i el 1740 publicà nombroses obres -en molts casos, fent-ne d’editor-, entre les quals destaquen un cicle complet de setanta-dues cantates sacres, així com diverses col·leccions d’una de les seves obres més conegudes, la Musique de table (1733). El 1737 viatjà a París, on la seva música fou molt aplaudida a la cort i al Concert Spirituel. A partir del 1740 dedicà bona part de la seva activitat a la teoria musical, i la seva producció baixà notablement. Posteriorment, però, el 1755, començà una nova fase en la seva tasca compositiva. Influït potser per l’exemple de G.F. Händel, a qui havia conegut el 1701 i amb qui en cara mantenia correspondència, tornà a compondre oratoris, prenent textos de poetes del moment. Algunes d’aquestes darreres creacions encara s’interpretaven a Hamburg dècades després de la mort del compositor. Incansable defensor i entusiasta promotor de la música, Telemann assolí una sòlida reputació i del 1720 al 1760 fou la figura més representativa de la vida musical alemanya, tot superant en fama el mateix J.S. Bach. La seva música serví de model per a les composicions de joves músics com J.F. Fasch i G.H. Stölzel. Alguns teòrics musicals d’aquella època com J. Mattheson i J.A. Scheibe, que en reberen la influència directa a Hamburg, i altres com J.J. Quantz i F.W. Marpurg citaren en llurs treballs les regles d’estil musical exposades per Telemann en els seus tractats.

Telemann fou un compositor prolífic que escriví en totes les formes i estils del seu temps. Compongué concerts en estil italià i suites en estil francès. Dominà tots els gèneres de música de cambra i instrumental, com obertures, sonates, fugues i quartets. Demostrà la mateixa solvència compositiva en la música vocal, tot arribant a escriure un gran nombre de cantates, misses, oratoris, passions, motets i salms, així com diverses òperes, cantates profanes, serenates i cançons. La prolixitat de la seva producció ha fet que hagi estat qualificat de superficial i propens a seguir la moda imperant. Malgrat l’aparent senzillesa estructural i dels recursos estilístics de la seva música, en ocasions presenta trets avançats a la seva època en diversos gèneres i pot considerar-se precursor de l’estil clàssic. La seva música sacra meresqué l’admiració dels prestigiosos teòrics J. Mattheson i J.A. Scheibe per la seva expressivitat i harmonia. Gràcies a la seva experiència en la composició d’òperes, Telemann desenvolupà una habilitat especial en l’art d’interpretar en termes musicals les paraules i el sentit dels textos poètics. Malgrat que el seu cicle de cantates Harmonischer Gottes-Dienst, oder Geistliche Cantaten zum allgemeinen Gebrauche ('Ofici diví harmònic, o cantates religioses per a ús general', 1725-26) requereix només una sola veu i un únic instrument melòdic i el baix continu corresponent, pot observar-se el gran mostrari de recursos expressius de gran dramatisme per a acompanyar paraules com ’terror', ’infern', ’turment’ i altres de similars. Contràriament, quan les paraules ’gràcia', ’alegria’ o ’bondat’ apareixen en les seves obres, el compositor utilitza llavors línies melòdiques fluides amb acompanyaments molt simples. En aquest sentit, es mostrava més directe i senzill que J.S. Bach. Les passions de Telemann són significatives del desenvolupament del gènere durant el segle XVIII. La seva Passió segons sant Lluc (1728) marca un punt culminant en aquesta part de la seva producció musical, ja que significà un intent de distinció entre la passió litúrgica i la passió oratori. En el vessant operístic, cal destacar-ne l'intermezzo Pimpinone (1725), compost vuit anys abans que l’òpera La serva padrona, de G.B. Pergolesi, i en el qual són presents molts elements de l’estil buffo. El seu gran èxit dramàtic fou l’òpera Der geduldige Socrates ('El Sòcrates pacient', 1721), que mostra característiques que posteriorment distingiren l'opera buffa de l'opera seria. La música instrumental de Telemann destaca per la fluïdesa i la frescor. Gran part de la seva producció de cambra i per a teclat denota trets de l’estil galant. Les línies melòdiques són simples, amb clares divisions periòdiques. L’estructura és transparent i l’acompanyament hi ocupa un paper secundari. A més de les seves obligacions inherents als càrrecs que exercí i les seves activitats com a compositor, editor i promotor musical, Telemann cultivà també la teoria musical. En aquest àmbit destaca el seu tractat Neues musikalisches System ('Nou sistema musical', 1752).

Obra

Cantates sacres

4 sèries de 72 cantates: Harmonischer Gottes-Dienst, oder Geistliche Cantaten zum allgemeinen Gebrauche, 1 v., 1 instr., b.c. ('Ofici diví harmònic, o cantates religioses per a ús general', publ. 1725-26); Auszug derjenigen musicalischen uns auf die gewöhnlichen Evangelien gerichteten Arien, 1 v., b.c. ('Àries compostes a partir de fragments dels evangelis habitualment musicats', publ. 1727); Fortsetzung des Harmonischen Gottesdienstes, 1 v., 2 instr., b.c. ('Continuació de l’ofici diví harmònic', publ. 1731-32); Musicalisches Lob Gottes in der Gemeine des Herrn, 2-3 v., 2 vl., b.c. ('Lloança musical a Déu del soldat del Senyor', publ. 1744); més de 1000 cantates sacres més

Altres obres vocals religioses

15 misses (entre les quals: Missa sopra ’Ein Kindelein so löbelich', ’Missa sobre Un infantó tan agradós; Missa sopra ’Allein Gott in der Hoh’ sei Ehr', ’Missa sobre Sigui honorat només el Senyor a les altures; Missa brevis, 4 v., b.c.; Christ lag in Todesbanden, ’Crist jeia en la mortalla'; Missa alla siciliana, 4 v., cor, vl., b.c.); unes 50 passions, la majoria de les quals s’han perdut (entre les conservades: Der für die Sünden der Welt gemarterte und sterbende Jesus, ’El Jesús martiritzat i agonitzant pels pecats del món', 1716, rev. 1722; Seliges Erwägen Leidens und Sterbens Jesu Christi, ’La benaurada passió i mort de Jesucrist', 1728; Passió segons sant Lluc, 1728; Der Tod Jesu, ’La mort de Jesús', 1755; Betrachtung der neunten Stunde an dem Todes-Tage Jesu, ’Contemplació de la novena hora en el dia de la mort de Jesús', 1755); 9 oratoris (entre els 7 conservats: Das befreite Israel, ’L’Israel lliure', 1759; Die Hirten bei der Krippe zu Bethlehem, ’Els pastors a la cova de Betlem', 1759; Die Auferstehung und Himmelfahrt Jesu, ’La resurrecció i ascensió de Jesús', v. solistes, cor, orq., 1760; Der Tag des Gerichts, ’El dia del Judici', 1762); 25 motets (entre els quals: Werfet Panier auf, ’Aixequeu els estendards', 4 v.; Danket dem Herrn, ’Gràcies al Senyor', 2 cors); 17 salms (entre els quals: Der 117. Psalm, ’El salm 117', 4 v., 2 vl., b.c.; Ach Herr, straf mich nicht, ’Senyor, no em castiguis', A., 2 vl., b.c.); 3 magníficats; nombroses obres vocals religioses festives i ocasionals (música per a casaments, per a diverses cerimònies, música per a funerals, aniversaris, etc.)

Òpera

Adonis (conservada parcialment, 1708); Narcissus (conservada parcialment, 1709); Mario (conservada parcialment, 1709); Die Satyren in Arcadien ('Els sàtirs a l’Arcàdia', 1719, rev. 1724); Der geduldige Socrates ('El Sòcrates pacient', 1721); Sieg der Schönheit ('Venç la bellesa', 1722, rev. 1725, 1732); Belsazar (conservada parcialment, 1723); Pimpinone, intermezzo (1725); La capricciosa e il credulo, intermezzo (conservada parcialment, 1725); Sancio (1727); Calypso (1727); Miriways (1728); Die Last-tragende Liebe, oder Emma und Eginhard ('El llast de l’amor, o Emma i Eginhard', conservada parcialment, 1728); Die verkehrte Welt ('El món a l’inrevés', 1728); Flavius Bertaridus (1729); Aesopus (1729); Don Quichotte der Löwenritter ('Don Quixot, el cavaller dels lleons', 1761)

Altres obres vocals profanes

Prop de 60 cantates profanes (entre les quals: Ich kann lachen, ich kann scherzen, ’Jo puc riure, jo puc bromejar', publ. 1728-29; Sechs Cantaten, ’Sis cantates', 1 v., 2 vl., vla., vlc., fl., ob., publ. 1731; VI moralische Cantaten, ’VI cantates moralistes', 1 v., b.c., publ. 1735-36; 6 moralische Cantate, ’6 cantates moralistes', 1 v., vl./fl., b.c., publ. 1736-37); unes 30 serenates (la majoria amb la part musical perduda); unes 100 cançons

Orquestra

Unes 130 obertures; prop de 100 concerts (48 concerts per a instr. solista i c., 21 dels quals són per a vl., 11 per a fl. i 8 per a ob.; 25 concerts per a 2 instr. solistes i c., 8 dels quals són per a 2 vl. i 8 per a 2 tr.; 8 concerti grossi ; 9 concerts per a 3 instr. solistes; 6 concerts per a 4 instr. solistes)

Cambra

Sis sonates, vl., b.c. (publ. 1715); Kleine Cammer-Music, bestehend aus VI Partien ('Petita música de cambra, formada per sis parts', publ. 1716); Sei suonatine, vl., clav. (publ. 1718); 6 trio, vl., ob., b.c. (publ. 1718); Sonates sans basse, 2 fl./vl. (publ. 1727); Sonate metodiche, vl./fl., b.c. (publ. 1728);Musique héroïque, ou XII marches, 2 instr., b.c. (publ. 1728); Quadri, vl., fl., viola da gamba /vlc., b.c. (publ. 1730); Nouvelles sonatines, clav./vl./fl., b.c. (publ. 1730-31); III trietti methodici e III scherzi, 2 instr., b.c. (publ. 1731); Continuation des Sonates Methodiques (publ. 1732); Musique de table (1733); XII Solos, vl./fl., b.c. (publ. 1734); Six concerts et six suites, 2 instr., b.c. (publ. 1734); Sonates Corellisantes, 2 instr., b.c. (publ. 1735); Noveaux quatuors en six suites (publ. 1738); Quatrieme livre de quatuors, fl., vl., vla., b.c. (publ. ~1752); més de 120 sonates més per a diferents combinacions de cambra

Solo

XX Kleine Fugen... nach besonderen Modis verfasset, org./clav. ('XX petites fugues... compostes segons un mode especial', publ. 1731); 12 fantaisies, fl. (publ. 1732-33); Fantaisies pour le clavessin (publ. 1732); 12 fantaisies, vla. b. (publ. 1735); Fugues légères et petits jeux, clav. (publ. 1738-39); 1 partita per a 2 llaüts

Bibliografia

  1. Basso, A.: La época de Bach y Haendel, vol. 6, dins Historia de la Música, Turner, Madrid 1986
  2. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza Editorial, Madrid 1986
  3. Frum, G.: The Dramatic-dualistic Style Element in Keyboard Music Published before 1750, Columbia University, 1969
  4. Funk, F.D.: The Trio Sonatas of Georg Philipp Telemann, George Peabody College, 1954
  5. Füredi, L. i Vulpe, D.: Telemann, Bucarest 1971
  6. Gilbertson, C.P.: The Methodical Sonatas of Georg Philipp Telemann, Universitat de Kentucky, 1967
  7. Newman, W.S.: The Sonata in the Classic Era, University of North Carolina Press, Chapel Hill 1963
  8. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  9. Peckham, M.A.: The Operas of Georg Philipp Telemann, Columbia University Press, 1969
  10. Petzold, R.: Georg Philipp Telemann: Leben und Werk, Leipzig 1967
  11. Rhea, C.H.: The Sacred Oratorios of Georg Philipp Telemann, Florida State University, 1958
  12. Rolland, R.: Voyage musical au pays du passé, París 1919
  13. Valentin, E.: Georg Philipp Telemann, Burg 1931
Col·laboració: 
MLC

Llegir més...