OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johannes Brahms

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany.
Hamburg, 1833 — Viena, 1897

Vida

Hom el considera una de les tres "B" de la música germànica, juntament amb Bach i Beethoven. Fou un dels compositors més representatius del formalisme en el Romanticisme tardà. Fill segon de Johann Jakob Brahms, contrabaixista de l’orquestra d’Hamburg, el seu pare li donà les primeres lliçons de música. A set anys inicià els estudis de piano amb Otto F.W. Cossel i de seguida adquirí una tècnica apreciable, que es palesà en el primer recital que oferí quan tan sols en tenia quinze. Estudià les obres de J.S. Bach i L. van Beethoven i el repertori virtuosístic de S. Thalberg i H. Herz. S’inicià en la composició sota el mestratge d’Eduard Marxsen, mentre feia petits arranjaments orquestrals. Amb aquest bagatge, Marxsen li suggerí que enviés algunes obres a Robert Schumann perquè l’aconsellés. Però el paquet que contenia les composicions del joveníssim Brahms li fou retornat sense obrir. En aquells anys descobrí un idioma musical que li obrí nous horitzons. Molts dels hongaresos que fugien de la repressió del 1848 en direcció cap a Amèrica passaren per Hamburg, i d’ells escoltà les primeres csárdás i els ritmes alla zingarese. El 1850 feu amistat amb el violinista Ede Reméyi, amb qui el 1853 realitzà la primera gira de concerts per Alemanya. En el viatge conegué el violinista Joseph Joachim i Franz Liszt i, finalment, fou rebut a Düsseldorf pels seus admirats Robert i Clara Schumann. Schumann quedà impressionat per les composicions i per la tècnica pianística de Brahms, i publicà un famós article a la revista "Neue Zeitschrift für Musik", on profetitzà sobre la vàlua del jove artista. Al cap de poc, Schumann patí un agreujament de la seva malaltia nerviosa. Brahms s’oferí a la família, i es traslladà a Düsseldorf. En aquesta estada es desvetllà un sentiment vers Clara Schumann que es convertí en autèntica passió amorosa un cop mort Robert. El 1857 s’instal·là de nou a Hamburg, però passava temporades a Detmold (Rin del Nord-Westfàlia), on exercia de director de l’orquestra de la cort i on compongué les dues serenates per a orquestra. Per aquesta època organitzà i dirigí un cor de veus femenines a Hamburg, per al qual arranjà cançons populars, i compongué les Romances, opus 44. Aquesta fou una època molt intensa i decisiva per al compositor: enllestí el Concert núm. 1 en re m per a piano i orquestra, opus 15, estrenat amb uns resultats molt desiguals, i emprengué la composició del Rèquiem alemany. Esperava que amb el resultat de la seva feina li fos confiada la direcció de la Filharmònica de Concerts d’Hamburg. El mateix any 1857, ell i J. Joachim se situaren estèticament contra la Nova Escola Alemanya de Liszt i els seus acòlits en un escrit publicat a la "Neue Zeitschrift für Musik". L’article, que obeïa principalment al buit a què era sotmès el jove compositor per part del cercle de Liszt, que el considerava una amenaça als seus interessos, no obtingué el ressò esperat. Malgrat que les editorials encara no es disputaven la publicació de les seves obres, Brahms veia com els seus esforços començaven a ésser apreciats a Hamburg. Llavors prengué una decisió sorprenent: traslladar-se a Viena (1862) i consolidar-hi la seva carrera, ja que preveia que el renom que hi assoliria li obriria les portes del contracte desitjat a Hamburg.

A Viena es donà a conèixer amb l’obra de cambra, que hi obtingué una tímida acollida. Mantingué contactes amb el director dels Concerts Filharmònics, Ottot Dessoff, i amb Karl Tausig. El 1863 veié com s’esvaïa la cobejada plaça a Hamburg, confiada al cantant Julius Stockhausen. Descoratjat, es concentrà en la composició de la cantata Rinaldo. Al cap de poc li oferiren a Viena la plaça de director de la Singakademie. El jove director no comptava amb el suport total de l’entitat, i fou involucrat en la rivalitat existent amb la Wiener Singverein. El repertori que hi treballà fou la música de Schütz, Gabrieli, Bach, Beethoven i Mendelssohn. Romangué una sola temporada al capdavant de la institució, i inicià gires de concerts en companyia de J. Joachim o del cantant Julius Stockhausen, a Alemanya, Hongria, Holanda, Suïssa i Dinamarca. Brahms ja era considerat un bon compositor arreu d’Europa. Un dels moments de màxim reconeixement li arribà amb l’estrena del Rèquiem alemany, opus 45, obra d’una llarga elaboració, presentada a Bremen el 1871 i aplaudida pel poble alemany amb significació de peça èpica i patriòtica. Una altra data cabdal fou l’estrena de les Variacions sobre un tema de Haydn, opus 56a, l’any 1873.

El 1870 rebé l’oferta de dirigir l’orquestra de la Wien Gesellschaftskonzerte, però no acceptà el càrrec fins el 1872, quan li permeteren dirigir alhora el cor de la societat. Allí programà obres del Barroc, que tingueren una rebuda desigual per part del públic vienès, poc avesat a aquest tipus de concerts. L’any 1875 abandonà aquest lloc de tanta responsabilitat per tal de dedicar-se a la composició. Val a dir que Brahms mostrà poca perícia en la direcció orquestral, en un moment en què aparegué la primera generació de grans directors professionals, com Hermann Levi, Hans von Bülow o Hans Richter. L’any 1876 Brahms trobà temps per a enllestir la Simfonia en do menor, opus 68, iniciada el 1855, la primera obra d’aquest gènere que componia i la recepció de la qual fou tímida i prudent. Els anys següents foren d’una intensa activitat compositiva. Entre el 1877 i el 1879 compongué divuit lieder, el Concert per a violí, opus 77, les Dues Rapsòdies, opus 79, la Simfonia núm. 2 en re M, l'Obertura per a un Festival Acadèmic -dedicada a la Universitat de Breslau, que el volgué nomenar doctor honoris causa -, el Quintet de corda núm. 1 en fa M, opus 88, el motet Warum ist das Licht gegeben, i altres obres. L’any 1881 conegué Hans von Bülow, el qual li oferí l’Orquestra de Meiningen per als seus assaigs privats, oportunitat excepcional que Brahms acceptà gustosament. El prestigiós grup celebrà el primer concert dedicat íntegrament a la seva obra, el 1882. Així s’endegà una collaboració enriquidora: l’estiu del 1883, després d’un viatge pel Rin, compongué amb rapidesa la Simfonia núm. 3 en fa M, i l’estiu següent inicià els treballs en la Simfonia núm. 4 en mi m. Enllestida l’obra a l’octubre del 1885, primer l’assajà amb l’Orquestra a Meiningen, i tot seguit l’estrenà en una gira per Alemanya i Holanda. La major part de les seves obres eren compostes durant els mesos d’estiu a Bad Ischl (Àustria), on es recloïa per evitar turistes encuriosits que el volien conèixer. Després de la Quarta simfonia dedicà de nou la seva atenció al repertori de cambra.

En aquells moments, Brahms havia esdevingut tota una celebritat. El 1887 el kàiser Guillem de Prússia li atorgà la distinció Pour le Mérite de l’Orde de la Pau, i l’emperador d’Àustria el nomenà comanador de l’Orde de Leopold. Després de la composició del Quintet de corda, opus 111, en una carta al seu editor li comunicà la seva decisió de deixar d’escriure. Havia llençat esborranys de diverses obres i abandonava el projecte d’una cinquena simfonia. Destruí moltes notes i materials que no considerà importants, fruit d’un impuls interior que l’obligava a amagar a la llum pública els seus veritables pensaments. L’any 1891 conegué el clarinetista Richard Mühfeld, que l’esperonà a compondre el Trio per a clarinet en la m, opus 114, el Quintet per a clarinet en si m, opus 115, i altres obres per a aquest instrument. El 1895 rebé per part de l’Orquestra de Meiningen un dels millors homenatges, la programació per als Festivals de Música de part del repertori de "les tres B de la música alemanya": Bach, Beethoven i Brahms. El 1896 l’afectà profundament la mort de Clara Schumann, amb qui havia continuat mantenint una estreta relació, rere la qual planaven sentiments més profunds. Al cap de poc se li declarà una icterícia sobtada i l’any següent morí de càncer.

L’obra de Brahms

En la seva creació musical, Brahms volgué compaginar l’herència del passat amb el llenguatge del Romanticisme tardà. Utilitzà els models contrapuntístics de Bach i Händel, el domini motívic de Haydn i, sobretot, la perfecció formal de Beethoven. Alfred Einstein qualificà la seva música com a fruit d’un "músic pòstum". Carl Dahlhaus ha assenyalat la importància de la producció cambrística, un tipus de repertori burgès titllat llavors de conservador en oposició al llenguatge experimental de les òperes i poemes simfònics. En realitat, al voltant de Brahms s’agruparen tots aquells que no creien ni en l’estètica wagneriana ni en les propostes de la Nova Escola Alemanya de Liszt, com Eduard Hanslick. Fins i tot es produí un enfrontament amb Wagner l’any 1879, motivat per la gelosia d’aquest compositor quan a Brahms li atorgaren a Breslau el grau de doctor honoris causa tot reconeixent-lo com "el primer entre els mestres contemporanis de música seriosa". Les primeres composicions per a piano, tres sonates, estan escrites en un estil de Romanticisme impetuós, en la línia de Robert Schumann. Són aquestes obres les que arrencaren a Schumann el seu escrit entusiasta "Neue Bahnen". Però Brahms aviat inicià un gir estètic, contemporani al manifest que redactà juntament amb Joachim. Es fixà en la forma de les variacions clàssiques, en el rigorisme en l’escriptura i en la cerca del sentit formal més conservador, tot esguardant el passat musical. Aquest gir explica el perquè de l’enorme importància que tingué al llarg de tota la seva vida la música de cambra, modalitat en la qual tampoc no es preocupà de grans troballes formals, sinó que adoptà sense cap tipus de temor púdic les fórmules establertes.

Música de cambra

L’obra per a piano ocupa una part important del catàleg del compositor. Les primeres peces foren sonates i scherzi. Posteriorment tan sols compongué variacions, rapsòdies, balades, fantasies o intermezzi. Des del punt de vista formal, no existeix una gran diferència entre les balades per a piano, cas de l’opus 10, o les rapsòdies com l’opus 79, que solen ésser tripartides. Un altre capítol important de la seva obra són les variacions. En aquesta tècnica, una de les predilectes de Brahms, no usà el tipus de variació lliure, sinó que emprà el model de Beethoven, amb un intens treball de modificació temàtica, com es veu en les 11 Variacions sobre un tema original, opus 21, o les Variacions i fuga sobre un tema de Händel, opus 24. Sense cap mena de dubte, l’obra cambrística de Brahms és una de les més extenses i importants del segle romàntic. Conreada ja des de la joventut, cercà els consells de Joachim per a l’escriptura de la corda. Un dels èxits inicials de Brahms arribà amb l’opus 18, el Sextet núm. 1 en si bemoll. En altres obres, com els quartets amb piano, mostrà la influència de la música popular, amb ritmes alla zingarese. Algunes resultaren molt problemàtiques en el seu procés de composició, com el Quintet per a piano, opus 34, pensat en un principi com a quintet amb dos violoncels, modificat per consell de Joachim en forma de sonata per a dos pianos i tornat a modificar a instàncies de Clara Schumann. Aquests problemes van fer que Brahms esperés uns vint anys per a escriure un altre quartet per a cordes, l’opus 88, i que, curiosament, clogués la seva activitat compositiva amb el Quintet núm. 2, opus 111, en què reaprofità materials dels projectes de la Cinquena simfonia. Entre aquestes obres aparegueren els Dos quartets per a corda, opus 51, i el Quartet de corda núm. 3 en si bemoll M, opus 67, obres modèliques en tots els sentits.

El lied

Brahms s’interessà pel lied de forma excepcional. Alguns dels que compongué tenien un rerefons biogràfic, i foren motivats per relacions sentimentals passatgeres. A diferència de les obres de Schumann, Brahms emprà la tècnica motívica de la música de cambra. En Liebestreu, opus 3 núm. 1, sobre text de R. Reinick, ja mostrà la densitat motívica, que després amplià a tècniques polifòniques. Alhora, també volgué apropar-se al to propi de la cançó popular, en la qual contraposà una línia melòdica diatònica de substrat folklòric a moviments cromàtics a les parts interiors de l’acompanyament. Seguí el principi de Goethe, segons el qual calia adaptar la melodia al contingut canviant de cada estrofa, però mantenint bàsicament el seu caràcter. Les 15 Romances de L. Tieck Magelone, el convertiren en un compositor de lieder reconegut. Entre les seves produccions més profundes hi ha els Vier ernste Gesänge, opus 121, on s’allunyà dels models del seu temps.

El repertori coral

El Rèquiem alemany és una de les peces més importants, no solament de l’obra coral, sinó de tota la seva carrera compositiva. Brahms, que estudià la polifonia vocal antiga, posseïa una gran experiència en la direcció de cors, i aquest domini es tradueix en el domini tècnic de les veus, en el disseny del teixit polifònic i fins i tot en el treball harmònic. Emprà l’escriptura en forma de cànon i també els efectes de policoralitat que prengué de Gabrieli. Després del Rèquiem alemany, la Rapsòdia per a contralt, cor masculí i orquestra és una altra de les obres més personals i significatives. Un esment a part mereixen les obres corals amb acompanyament de piano, entre les quals excel·leixen els coneguts valsos Liebeslieder, opus 52 i 65, on traspua l’alè del ländler vienès i els valsos de la família Strauss, o també el quartet Zigeunerlieder ('Cançons gitanes'), opus 103, curulls de l’empremta de la música zíngara. Així mateix cal parlar de les obres corals a cappella, en les quals hi ha formes properes al motet, influïdes per la música antiga, com els Fest-und Gedenksprüche, opus 109.

Música instrumental

Entre les primeres obres per a orquestra, les serenates opus 11 i 16, i l’acabament de la Primera simfonia transcorregueren quinze anys. Durant aquest període, Brahms refermà el domini en l’escriptura orquestral. De fet, solia compondre tot pensant per a grups de cambra o en reduccions per a dos pianos, i després continuava un llarg procés d’orquestració. Un cop va poder sentir les Variacions sobre un tema de Haydn, opus 56a, es decidí a enllestir l’orquestració de la Simfonia en do m, estrenada el 1877. L’obra rebé una acollida tèbia: el públic estava més avesat a estructures del tipus poema simfònic, i se sorprengué que un compositor emprés de nou els motlles clàssics. Les simfonies de Brahms només es poden considerar classicitzants per la utilització de la forma sonata al primer moviment, la diferenciació clara de les diferents parts i l’articulació en quatre moviments, seguint la pauta de Beethoven. Però altres trets ja no pertanyen gens a l’estètica clàssica: el primer moviment condueix a un finale monumental de gust romàntic tardà; en els desenvolupaments emprà la tècnica de la variació; el tercer moviment és una creació molt personal, amb característiques del scherzo i ritmes i melodies propis del ländler austríac; en les modulacions solia seguir desplaçaments a distàncies de terceres; els temes principals eren acompanyats per llargs passatges, de manera que, més que un contrast temàtic propi del Classicisme, Brahms semblava utilitzar la variació. La Quarta simfonia, escrita també en poc temps, és un bon exemple del treball temàtic i de la variació: el compositor dissenyà un tema elaborat quasi tot a partir de la distància de tercera, mentre que el tema principal del darrer moviment es mou en quintes. S’inspirà en la Cantata 150 de J.S. Bach, i cal remarcar la xacona amb què clogué l’obra, un nou exemple d’introducció de les tècniques contrapuntístiques barroques.

Cal parlar també dels concerts. Brahms els compongué tenint sempre present un intèrpret per a la seva estrena. El Primer concert per a piano, opus 15, una obra de joventut, sorgí com una sonata per a dos pianos. El Segon concert per a piano en si bemoll M, opus 83, és un dels més extensos de tot el Romanticisme, i s’organitza en quatre moviments. Relacionat amb aquest darrer hi ha el Concert per a violí en re, una obra impetuosa en la qual el compositor cercà de superar amb escreix l’expressivitat dels concerts del seu temps. El darrer temps conté ritmes de danses hongareses, en record a Joachim, a qui el dedicà. El Doble concert per a violí i violoncel és una obra singular, en què Brahms prengué elements del concerto grosso. La instrumentació de Brahms és densa, vellutada. Defuig tots els recursos colorístics de la instrumentació contemporània, quasi no usa la percussió, i els sons resulten compactats per les mixtures que sovint realitzen la fusta i les trompes. En general els temes són situats en els violoncels, o en altres instruments que tinguin una sonoritat greu. L’ambivalència de la seva obra, que d’una banda és un record d’un passat ja perdut, i d’altra part llança un pont vers el futur, no fou ben compresa pels seus contemporanis. Així, compositors més moderns del seu temps el consideraren arcaïtzant i reaccionari. El partit més formalista, on hi havia Eduard Hanslick, l’assenyalà com el seu capdavanter. Paradoxalment, els compositors del segle XX que renovaren de forma més radical el llenguatge, com ara A. Schönberg, en feren una lectura ben diferent, en emprar l’obra brahmsiana com a model i considerar-lo el músic "progressista" del final del XIX, una apreciació més justa a la seva vàlua i les seves característiques.

Obra

Orquestra

Serenade núm. 1, re M, op. 11 (1857-58); Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re m, op. 15 (1854-58, rev. 1875); Serenade núm. 2, la M, op. 16 (1858-59); Variacions sobre un tema de Haydn, op. 56a (1873); Simfonia núm. 1, do m, op. 68 (1855-76); Simfonia núm. 2, re M, op. 73 (1877); Concert per a violí, re M, op. 77 (1878); Obertura festival acadèmic, do m, op. 80 (1880); Obertura tràgica, re m, op. 81 (1880, rev. 1881); Concert per a piano núm. 2, si♭ M, op. 83 (1878-81); Simfonia núm. 3, fa M, op. 90 (1883); Simfonia núm. 4, mi m, op. 98 (1884-85); Doble Concerto, vl. i vlc., la m, op. 102 (1887); Tres danses hongareses (1873)

Cambra

3 trios per a piano (núm. 1, op. 8, 1853-54, rev. 1889; núm. 2, op. 87, 1880-82; núm. 3, op. 101, 1886); Sextet núm. 1, 2 vl., 2 vla., 2 vlc., op. 18 (1858-60); 3 quartets per a piano (núm. 1, op. 25, 1861; núm. 2, op. 26, 1861-62; núm. 3, op. 60, 1855-75); Quintet per a piano, op. 34 (1861-64); Trio, vl., cr./vla., pno, op. 40 (1865); Dos quartets de corda, op. 51 (1865-73); Quartet de corda núm. 3, op. 67 (1876); 2 quintets de corda (núm. 1, op. 88, 1882; núm. 2, op. 111, 1890); Trio, cl./vla., vlc., pno., op. 114 (1891); Quintet, cl., qt. c., op. 115 (1891); 2 sonates, cl./vla., pno., op. 120 (1894)

Piano

3 sonates (núm. 1, op. 1, 1852-53; núm. 2, op. 2, 1852; núm. 3, op. 5, 1854); Scherzo, op. 4 (1851); Variacions sobre un tema de R. Schumann, op. 9 (1854); Quatre Balades, op. 10 (1854); 11 Variacions sobre un tema original, op. 21; 25 Variacions i fuga sobre un tema de Händel, op. 24 (1861); 28 Variacions sobre un tema de Paganini, op. 35 (1862-63); Vuit Peces per a piano, op. 76 (1878); Dues Rapsòdies, op. 79 (1879); 7 Fantasies, op. 116 (1892); Tres Intermezzi, op. 117 (1892); 6 Peces per a piano, op. 118 (1892); 4 Peces per a piano, op. 119 (1892); 10 Danses hongareses (1872); 51 exercicis (publ. 1891); Estudi per a la mà esquerra (publ. 1927)

Piano (4 mans)

Variacions sobre un tema de R. Schumann, op. 23 (1861); 16 Valsos, op. 39 (1865); Liebeslieder, 18 valsos, op. 52a ('Cançons amoroses', 1874); Danses hongareses, 21 danses (1852-69)

Altres instruments solistes

2 sonates, vlc. (núm. 1, op. 38, 1862-65; núm. 2, op. 99, 1886); 3 sonates, vl. (núm. 1, op. 78, 1878-79; núm. 2, op. 100, 1886; núm. 3, op. 108, 1886-88); 11 Preludis corals, org., op. 122 (1896)

Quartets vocals

3 Quartets, S., A., T., B., pno., op. 31 (1859-63); Liebeslieder, 18 valsos, S., A., T., B., pno. 4 mans, op. 52 (1868-69); 3 Quartets, S., A., T., B., pno., op. 64 (1862-74); Neue Liebeslieder, S., A., T., B., pno., op. 65 ('Noves cançons amoroses', 1874); 4 Quartets, S., A., T., B., pno., op. 92 (1877-84); Zigeunerlieder, S., A., T., B., pno., op. 103 ('Cançons gitanes', 1887); 6 Quartets, S., A., T., B., pno., op. 112 (1888-91)

Duos vocals

3 Duets, S., A., pno., op. 20 (1858); 4 Duets, op. 28 (1860); 4 Duets, S., A., pno., op. 61 (1874); 4 Duets, S., A., pno., op. 66 (1875); 4 Balades i Romances, 2 v., pno., op. 75 (1877-78)

Cor amb acompanyament

Ave Maria, 4 v. fem., org./orq., op. 12 (1858); Begräbnisgesang, 5 v., instr. vent, timb., op. 13 ('Cant fúnebre', 1858); Quatre cançons, 3 v. fem., 2 tr., arpa, op. 17 (1859-60); Psalm XIII, 3 v. fem., org./pno., instr. corda ad. lib., op. 27 (1859); Geistliches Lied, 4 v., org./pno., op. 30 ('Cant sagrat', 1856); Ein Deutsches Requiem, S., Bar., 4 v., orq., org., op. 45 ('Rèquiem alemany', 1857-68); Rinaldo, cantata, T., 4 v. mixtes, orq., op. 50 (1863-68); Rhapsody, A., 4 v. mixtes, orq., op. 53 ('Rapsòdia', 1869); Schicksalslied, 4 v., orq., op. 54 ('Cançó del destí', 1868-71); Triumphlied, Bar., 8 v., orq., op. 55 ('Cant triomfal', 1870-71); Nänie, 4 v., orq., op. 82 (1880-81); Gesang der Parzen, 6 v., orq., op. 89 ('Cant de les parques', 1882); Tafellied, 6 v., pno., op. 93b (1884)

Cor

Marienlieder, 4 v., op. 22 (1859); Dos motets, 5 v., op. 29 (1860?); Tres cors sacres, 4 v. fem., op. 37 (1859?); Cinc Cançons, 4 v. mixtes, op. 41 (1861-62); Tres cançons, 6 v., op. 42 (1859-61); Dotze cançons i Romances, 4 v. fem., pno. ad. lib., op. 44 (1859-66); Set cançons, 4-6 v., op. 62 (1874); Dos motets, 4-6 v., op. 74 (1863-74); 6 Cançons i Romances, 4 v., op. 93a (1883-84); Cinc cançons, 4-6 v., op. 104 (1886-88); Fest und Gedenksprüche, 8 v., op. 109 ('Festa i dites commemoratives', 1996-88); Tres motets, 4-8 v., op. 110 (1889); 26 Cançons populars alemanyes, arranj. 4 v. (1854-73)

Veu i piano

Sis cançons, T./S., pno., op. 3 (1852-53); Sis cançons, S./T., pno., op. 6 (1852-53); Sis cançons, op. 7 (1851-53); Vuit Cançons i romances, op. 14 (1858); Cinc Poemes, op. 19 (1858); 9 Cançons, op. 32 (1864); 15 Romances de L. Tieck Magelone, op. 33 (1861); Quatre cançons, op. 43 (1857-64); Quatre Cançons, op. 46; Cinc cançons, op. 47 (1858-68); Set cançons, op. 48 (1855-68); Cinc cançons, op. 49 (1868); 8 Cançons, op. 57 (1871); 8 Cançons, op. 58 (1871); 8 Cançons, op. 59 (1871-73); 9 Cançons, op. 63 (1873-74); 9 Cançons, op. 69 (1877); Quatre Cançons, op. 70 (1875-77); Cinc cançons, op. 71 (1877); Cinc cançons, op. 72 (1876-77); 5 Romances i cançons, op. 84 (1881?); Sis cançons, op. 85 (1877-82?); Set cançons, op. 95 (1884?); Quatre cançons, op. 96 (1884); Sis cançons, op. 97 (1884-85); Cinc cançons, op. 106 (1886); Cinc cançons, op. 107 (1886); Vier ernste Gesänge, op. 121 ('Quatre cançons serioses', 1896); uns 120 arranj. de cançons populars alemanyes per a 1 v. i pno.

Bibliografia

  1. Gal, H.: Johannes Brahms: His work and Personality, Greenwood Press, Connecticut 1977
  2. Musgrave, M. ed.: Brahms. Biographical, documentary and analytical studies, Cambridge University Press, Cambridge 1987
  3. Schönberg, A.: Brahms el progresista, dins Estilo e Idea, Taurus, Madrid 1963
  4. Spitta, Ph: Johannes Brahms, dins "Zur Musik", Berlín 1892

Complement bibliogràfic

  1. Radigales i Babí, Jaume: Música per a la mort: els rèquiems de Victoria, Mozart, Verdi, Brahms i Britten, Editorial Cruïlla, Barcelona 2000
Col·laboració: 
FCM

Llegir més...