OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Jakob Ludwig Felix Mendelssohn(-Bartholdy)

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany.
Hamburg, 1809 — Leipzig, Saxònia, 1847

Vida

Nasqué en un ambient excepcionalment favorable per al seu desenvolupament intel·lectual i artístic: el seu avi era el filòsof Moses Mendelssohn (1729-1786), una de les figures més importants de la Il·lustració a Alemanya, que es distingí pels seus esforços perquè la cultura dels jueus pogués integrar-se de manera harmoniosa en la cultura alemanya. El pare del compositor, Abraham Mendelssohn, era banquer, negoci al qual també es dedicava la família de la seva mare, Lea Salomon. Felix i els seus germans gaudiren durant la infantesa de la bona posició econòmica de la família i dels seus lligams amb els cercles més importants de la cultura alemanya, però només ell i la seva germana Fanny (quatre anys més gran i amb la qual tingué tota la vida una relació molt estreta) mostraren talent per a les arts. La invasió francesa d’Hamburg provocà que el 1811 la família Mendelssohn fugís a Berlín. Si bé la situació dels jueus a Prússia millorà des del 1812, Abraham Mendelssohn decidí que els seus fills (i més endavant també ell i la seva esposa) fossin batejats en la religió protestant. Fou llavors quan els Mendelssohn afegiren ’Bartholdy’ (nom provinent d’una propietat rural de la família) al seu cognom.

Els seus estudis de piano amb Ludwig Berger i de composició amb C.F. Zelter fructificaren aviat, i Mendelssohn donà el seu primer concert públic a nou anys. No s’ha d’oblidar, però, que la seva formació era molt més àmplia, i la seva habilitat infantil amb la poesia o el dibuix no era pas menor que la que mostrava amb la música. El seu aprenentatge de la composició incloïa les més sofisticades tècniques contrapuntístiques i les grans formes clàssiques. L’any 1821 compongué la seva primera sonata per a piano (publicada pòstumament com a opus 105). El mateix any conegué Goethe, amb qui inicià una relació que durà molts anys i que es manifestà en llargues converses, les quals influïren molt en les idees estètiques del jove Felix. Mentre que Fanny era obligada a abandonar les seves il·lusions de dedicar-se professionalment a la música, Felix fou animat a aventurar-se en obres cada vegada més ambicioses. Només amb catorze anys havia compost ja diversos singspiele i petites opéras-comiques, algunes simfonies per a orquestra de cordes i dos concerts, per a piano i per a violí (instrument que també estava estudiant intensament). Després d’un viatge per Suïssa realitzat amb la seva família l’any 1822, Mendelssohn arribà a una primera maduresa com a compositor amb les primeres obres amb número d’opus, entre les quals figuren els tres primers quartets amb piano i la Primera Simfonia, opus 11.

L’any 1823 rebé de la seva mare una còpia manuscrita de la Passió segons sant Mateu, de J.S. Bach, i l’any següent començà a treballar en la seva òpera més ambiciosa, Die Hochzeit des Camacho ('Les noces de Camacho', 1825, estrenada a Berlín el 1827 sense un gran èxit). Durant un viatge a París amb els seus pares el 1825, Mendelssohn tingué l’oportunitat de conèixer l’elit musical de la ciutat, però no seguí el consell de L. Cherubini d’estudiar-hi. El mateix any 1825 compongué la seva primera obra mestra, l'Octet, opus 20, una obra que encara avui dia sobta per la seguretat amb què es dominen la forma i el contrapunt sense que es perdi el sentiment de jovenívol entusiasme.

El 1827 Felix ingressà a la Universitat de Berlín, on assistí a les classes de F. Hegel. El mateix any s’estrenà una obra composta el 1826, l’obertura per a Somni d’una nit d’estiu. Amb aquesta obra es manifestà obertament com un gran compositor. Un any més tard compongué una altra gran obra orquestral, Meeresstille und glückliche Fahrt ('Mar en calma i feliç viatge'), basada en poemes de Goethe, que L. van Beethoven havia musicat en una obra del mateix títol. L’any 1829 pogué dur a terme un dels seus projectes més esperats, la interpretació a Berlín de la Passió segons sant Mateu, de Bach. L’obra, estrenada cent anys abans, fou sotmesa a revisions i retocs que es contradiuen amb tendències més modernes de la interpretació de música barroca, però l’esdeveniment representà una de les passes més importants en el procés que dugué al redescobriment de Bach i a la seva valoració com un dels compositors fonamentals de la història de la música. El mateix any, marcat per les noces de Fanny amb el pintor Wilhelm Hensel i la pèrdua del contacte quotidià amb la seva germana, Mendelssohn començà un període de viatges per Europa. Estigué uns quants mesos a Londres, on fou acollit amb admiració pel món musical. Durant l’estiu visità Escòcia, on rebé la inspiració per a la seva nova simfonia, l'Escocesa (1842), i l’obertura Die Hebriden ('Les Hèbrides', 1830). L’any següent li fou ofert un lloc com a professor a la Universitat de Berlín, però ell preferí continuar els seus viatges formatius. L’any 1830 compongué la Simfonia de la Reforma, coneguda amb el número 5. Seguint el consell de Goethe, viatjà a Itàlia. Allà conegué H. Berlioz i G. Donizetti i començà a compondre la Simfonia Italiana i Die erste Walpurgisnacht ('La primera nit de Walpurgis'), basada en el Faust, de Goethe.

Després d’una nova estada a París, durant la qual conegué F. Chopin i G. Meyerbeer, tornà a Londres, on novament fou molt ben rebut. L’any 1833 dirigí a Düsseldorf l’oratori Israel in Egypt, de G.F. Händel, la qual cosa assenyala el seu interès pel gènere, que aviat donà el seu fruit. Acceptà el càrrec de director musical de Düsseldorf, però abans d’iniciar la seva tasca viatjà una vegada més a Londres. Quan la seva feina a Düsseldorf començà a fer-se-li difícil de realitzar, acceptà la plaça que se li oferia com a director de la Gewandhaus i la Thomasschule de Leipzig. En aquesta ciutat, Mendelssohn destacà com a director d’orquestra per l’alt nivell interpretatiu assolit i per la formació d’un repertori que unia les grans obres del passat amb les més interessants creacions contemporànies. La mort del seu pare, l’any 1835, l’estimulà a realitzar un dels seus projectes més ambiciosos, la composició d’un oratori segons l’esperit dels de Händel. L’any següent dirigí a Düsseldorf el seu Paulus, elogiat unànimement per la revitalització de les antigues tradicions. El mateix any conegué Cécile Jeanrenaud, amb qui es casà a Frankfurt el 1837. En la seva tasca com a director de la Gewandhaus destaca molt especialment l’estrena, l’any 1839, de la darrera simfonia de F. Schubert, tot just descoberta per R. Schumann a casa del germà del compositor austríac. Entre els grans solistes que Mendelssohn invità a tocar a Leipzig figuren I. Moscheles, H. Vieuxtemps, S. Thalberg, J. Joachim i Clara Schumann. L1840 compongué la Simfonia Lobgesang (núm. 2). Aquest mateix any fou reclamat a Berlín pel nou rei, Frederic Guillem IV, que li demanà assessorament per a dur a terme importants reformes en la vida musical prussiana. Com a resultat de la voluntat de dignificar el teatre musical i acostar-lo als ideals de l’antiga tragèdia grega, Mendelssohn escriví música incidental per a l'Antígona de Sòfocles. Aviat, però, constatà que les promeses del rei no es complien i que no podria realitzar a Berlín la tasca que desitjava.

L’any 1842 estrenà a Leipzig la Simfonia Escocesa, acabada per fi després de molts anys d’haver-la projectat. Al final de l’any, i després d’un dels seus viatges a Londres, deixà el seu càrrec a Berlín, si bé mantingué un lligam honorífic com a director general de música del rei. La mort de la seva mare li representà un fort cop moral que intentà superar amb la seva feina incansable com a compositor i director. Quan l’any 1843 fou inaugurat el Conservatori de Leipzig (creat gràcies a la donació que amb aquest motiu havia fet el mecenes Heinrich Blumner al rei), Mendelssohn en fou nomenat director. La seva idea de crear una institució activa que disposés de professors amb un alt nivell el dugué a contractar Robert i Clara Schumann, Moritz Hauptmann, Ferdinand David, Ferdinand Hiller, Niels Gade i Moscheles. El mateix any estrenà a Berlín la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu, escrita en continuïtat amb la seva obertura jovenívola. Les seves renovades activitats a la capital prussiana no reeixiren a consolidar la seva posició, i finalment trencà de forma definitiva els seus lligams amb el rei.

El 1845 tornà a la Gewandhaus, on estrenà el seu famós Concert per a violí en mi m i el Concert per a piano en la m, de R. Schumann. L’any següent presentà a Birmingham el seu segon gran oratori, Elijah, i inicià la composició de l’òpera anomenada Loreley. El 14 de maig de 1847 morí la seva germana Fanny, i la seva profunda tristesa es reflectí en el Quartet de corda en fa m, opus 80. A la tardor següent tornà a Leipzig, ja malalt, i poc després morí i fou enterrat al costat de Fanny.

L’obra de Mendelssohn

Felix Mendelssohn és un compositor atípic entre els seus companys de generació. Els seus dots fora del comú el fan el nen prodigi més excepcional de la història de la música, fins i tot per sobre de Mozart. A més, rebé una formació sistemàtica com a compositor, privilegi de què no pogueren gaudir personatges com Schumann o Liszt. Des de molt jove, amb obres com l'Octet o el Somni d’una nit d’estiu, demostrà una seguretat i una originalitat extraordinàries, assolides aparentment sense esforç. La darrera obra citada és especialment reveladora d’algunes característiques de la personalitat del compositor. La continuació de l’obertura, composta molts anys més tard en forma de música incidental per a l’obra shakespeariana, és admirable com a obra mestra i també per la manera en què recupera el to i el caràcter de l’obra jovenívola. Una interpretació possible d’aquest fet, en la qual hi ha com a mínim una part de veritat, és que no era possible perfeccionar la tècnica prodigiosa assolida durant la seva adolescència.

Encara que Mendelssohn hagi estat considerat un clàssic entre els romàntics, les fonts del seu llenguatge i la seva intenció expressiva provenen, com la dels seus contemporanis, d’influències de Bach i Beethoven, entre d’altres. Com Liszt, Chopin o Schumann, tocà de nen El clavicèmbal ben temprat i això tingué una repercussió decisiva en la seva música. Les seves primeres obres pianístiques parteixen de models beethovenians (la sonata Hammerklavier serveix clarament d’inspiració per a la seva Sonata en siM del 1827, publicada pòstumament amb el número d’opus 106, el mateix que duu la sonata de Beethoven, amb la intenció per part dels editors de fer evident aquesta connexió). De les seves cinc simfonies numerades, tres (primera, tercera i quarta) mantenen una successió clàssica de moviments, però no pretenen ser simfonies beethovenianes i, en tot cas, s’inspiren més en obres com la Pastoral que no pas en l'Heroica o la Cinquena del compositor de Bonn. Especialment en el cas de l'Escocesa i la Italiana -encara que la Primera no és de cap manera una obra negligible-, la capacitat de Mendelssohn per a establir un discurs genuïnament simfònic i plenament convincent en les seves proporcions i en el plantejament i equilibri de les seves tensions no té comparació en cap compositor des de Beethoven, i no en tornà a tenir fins a l’aparició de les simfonies de J. Brahms. La Segona Simfonia és més aviat una gran cantata i la Reforma té una qualitat simfònica semblant a la Tercera i la Quarta, però la inclusió del coral luterà Ein feste Burg ('Una ciutat fortificada') i la utilització del contrapunt händelià en fan una obra decididament romàntica en la seva barreja estilística. Aquesta barreja també té lloc en els superbs oratoris, amb corals que reflecteixen l’influx dels de Händel. El seu dramatisme i la seva magnífica escriptura per a les veus, amb una tècnica contrapuntística magistral, situen els oratoris a l’alçada dels seus models. Les obertures de Mendelssohn, com també algun dels seus moviments simfònics, desmenteixen la seva imatge exclusiva com a clàssic en una època romàntica. El seu sentit del color orquestral (per exemple la característica música de fades del Somni d’una nit d’estiu, una textura que també emprà en altres obres) i la seva capacitat per a donar-li un significat poètic no són menors que els dels seus contemporanis. Entre les seves altres composicions orquestrals destaca el popular concert per a violí, una obra que respecta les convencions de la forma al mateix temps que les reinterpreta de manera radical. La seva música pianística és d’un nivell excepcional, encara que les seves peces característiques (entre les quals cal destacar els diversos quaderns de Lieder ohne Wörte, ’Cançons sense paraules') no arriben sempre, malgrat el seu meravellós encant, a la riquesa d’escriptura de les de Chopin o Schumann. Es pot dir el mateix dels seus magnífics lieder en comparació amb els de Schubert, Schumann o Brahms. Les seves obres per a l’escena no han entrat mai en el repertori habitual dels teatres d’òpera, malgrat que contenen molt bona música. Pel que fa a la música religiosa i les obres per a orgue, demostrà un coneixement de la gran música alemanya del passat que no havia tingut cap altre compositor anterior a Brahms, i respecte a la música de cambra, conté molta de la millor música del gènere escrita al segle XIX. Els seus quartets, entre els quals destaca el to elegíac de l’opus 44, núm. 2, en mi menor i l’opus 80 en fa menor, pressuposen un coneixement de les darreres obres de Beethoven en el gènere que molt pocs tenien en aquell moment. Els seus quintets de corda i les seves diverses obres per a piano i cordes constitueixen també una impressionant sèrie d’obres mestres.

Nietzsche digué sobre Mendelssohn (El caminant i la seva ombra): "...sempre ens remet a allò anterior, com pot tenir, doncs, futur? Tenia aquella virtut tan estranya en els artistes que és la gratitud sense reserves, i aquesta és una virtut que fa mirar enrere". La fama que tenia Mendelssohn en vida davallà després de la seva mort, i encara avui dia pot ser un compositor difícil de situar, malgrat la popularitat permanent d’alguna de les seves obres. Això és així en el moment en què s’estudia la música en termes de suposat progrés històric. La seva obra el converteix en un dels compositors veritablement grans del Romanticisme alemany. Els retrets pel seu suposat conservadorisme són injustos: primer, perquè la seva música no es limita a seguir models del passat, sinó que aporta una concepció molt personal del so musical, la forma i l’harmonia, i, segon, perquè quan mira cap al passat ho fa, com Brahms, d’una manera ja moderna, més propera a l’actual que a la dels seus coetanis.

Obra

Música escènica

Die Soldatenliebschaft, òpera ('Els embolics amorosos dels soldats', 1820); Die beiden Pädegogen, singspiel ('Els dos pedagogs', 1821); Die wandernden Komödianten, òpera ('Els comediants errants', diàleg perdut, 1822); Der Onkel aus Boston, òpera ('L’oncle de Boston', diàleg perdut, 1823); Die Hochzeit des Camacho, òpera, op. 10 ('Les noces de Camacho', 1825); Die Heimkehr aus der Fremde, liederspiel, op. 89 ('El retorn des de l’estranger', 1829); Antigone, mús. inc. op. 55 (1841); Ein Sommernachtstraum ('Somni d’una nit d’estiu'), mús. inc., op. 61 (1842); Oedipus at Colonos, mús. inc., op. 93 (1845); Athalie, mús. inc., op. 74 (1845); Loreley, òpera, op. 98 (col·lab. de Vintner, 1847)

Música vocal religiosa

Paulus, oratori, op. 36 (1836); Elijah, oratori, op. 70 (1846); Christus, oratori, op. 97 (inac., 1847); prop de 60 obres vocals sacres més (entre les quals: Tu es Petrus, cor, orq., op. 111, 1827; Sis anthems per a doble cor, op. 79, 1843-46; Lauda Sion, cor, orq., op. 73, 1846; Three English Church Pieces, v. solistes, cor, op. 68, 1847)

Orquestra

13 simfonies primerenques per a orq. de c. (1821-23); 2 concerts vl. i orq. (re m, orq. c., 1822; mi m, op. 64, 1844); 3 concerts pno. i orq. (la m, orq. c., 1822; núm. 1, sol m, op. 25, 1831; núm. 2, re m, op. 40, 1837); Concerto, mi M, 2 pno., (1823); Concerto, la♭ M, 2 pno. (1824); Capriccio brillant, si m, op. 22 (1825-26?); Obertura, op. 101 (1826, rev. 1833); Ein Sommernachtstraum ('Somni d’una nit d’estiu'), op. 21 (1826); Meeresstille und glückliche Fahrt, obert., op. 27 ('Mar en calma i feliç viatge', 1828); Die Hebriden, obert., op. 26 ('Les Hèbrides', 1830); Märchen von der schönen Melusine, obert., op. 32 ('Contes de la bella Melusina', 1833); Rondo brillant, mi♭ M, op. 29 (1834); 5 simfonies per a gran orquestra (núm. 1, do m, op. 11, 1834; núm. 5, Simfonia de la Reforma, re M, op. 107, 1832; núm. 4, Italiana, la M, op. 90, 1833; núm. 2, Lobgesang, ’Cant de lloança', si♭ M, darrer moviment amb v. solistes, cor i orgue, op. 52, 1840; núm. 3, Escocesa, la m, op. 56, 1842); Trauermarsch, la m, op. 103 ('Marxa fúnebre', 1836); Serenade und Allegro giocoso, si m, op. 43 (1838); Ruy Blas, obert., op. 95 (1839); Marxa, re M, op. 108 (1841)

Cambra

Trio, vl., vla., pno. (1820); Presto, vl., pno. (1820); Quinze fugues, qt. c. (1821); 4 qt. per a pno. (re m, 1822; núm. 1, do m, op. 1, 1822; núm. 2, fa m, op. 2, 1823; núm. 3, si m, op. 3, 1825); 7 qt. c. (mi♭ M, 1823; núm. 2, la M, op. 13, 1827; núm. 1, mi♭ M, op. 12, 1829; núm. 3-5, re M, mi m, mi♭ M, op. 44, 1837-38; núm. 6, fa m, op. 80, 1847); Sextet, re M, vl., 2 vla., vlc., cb., pno., op. 110 (1824); Octet, 4 vl., 2 vla., 2 vlc., op. 20 (1825); 2 qnt. c. (núm. 1, la M, 2 vl., 2 vla., vlc., op. 18, 1826; núm. 2, si♭ M, op. 87, 1845); Variations concertantes, vlc., pno., op. 17 (1830); 2 trios per a pno. (núm. 1, re m, op. 49, 1839; núm. 2, do m, op. 66, 1845); Capriccio, qt. c., mi m, op. 81/3 (1843); Lied ohne Worte, vlc., pno., re M, op. 109 ('Cançó sense paraules', 1845?); Andante, qt. c., mi M, op. 81/1 (1847); Scherzo, qt. c., la m, op. 81/2 (1849)

Piano

Prop de 70 obres, entre les quals: Sonata, sol m, op. 105 (1821); Rondo capriccioso, mi M, op. 14 (1824); Capriccio, fa♮ m, op. 5 (1825); Sonata, mi M, op. 6 (1826); Sieben charakteristische Stücke, op. 7 ('Set peces característiques', 1827); Fantasia, mi M, op. 15 (1827); Sonata, mi♭ M, op. 106 (1827); Trois fantaisies ou caprices, op. 16 (1829); Lieder ohne Worte, vol. I, op. 19 ('Cançons sense paraules', 1829-30); Fantasia ('Sonate écossaise'), fa♮ m, op. 28 (1833); Lieder ohne Worte, vol. II, op. 30 ('Cançons sense paraules', 1833-34); Tres estudis, op. 104b (1834-38); Tres capricis, op. 33 (1836); Sis preludis i fugues, op. 35 (1832-37); Lieder ohne Worte, vol. VII, op. 85 ('Cançons sense paraules', 1834-45); Lieder ohne Worte, vol. III, op. 38 ('Cançons sense paraules', 1836-37); Capriccio, mi M, op. 118 (1837); Albumblatt (Lied ohne Worte), op. 117 ('Fulla d’àlbum: Cançó sense paraules', 1837); Lieder ohne Worte, vol. IV, op. 53 ('Cançons sense paraules', 1839-41); Variations sérieuses, op. 54 (1841); Kinderstücke, ’Christmas Pieces', op. 72 ('Peces infantils, Peces de Nadal ', 1842); Lieder ohne Worte, vol. V, op. 61 ('Cançons sense paraules', 1842-44); Lieder ohne Worte, vol. VIII, op. 102 ('Cançons sense paraules', 1842-45); Lieder ohne Worte, vol. VI, op. 67 ('Cançons sense paraules', 1843-45); Perpetuum mobile, op. 119 (1873)

Solo (altres)

3 sonates vl. (fa M, 1820; fa m, op. 4, 1825; fa M, 1838); 1 sonata vla. (do m, 1824); 1 sonata cl. (mi♭ M, 1824); Tres preludis i fugues, org., op. 37 (1837); 2 sonates vlc. (núm. 1, si♭ M, op. 45, 1838; núm. 2, re M, op. 58, 1843); Sis sonates, org., op. 65 (1844-45)

Cor

23 obres corals (algunes de les quals són petites recopilacions de cançons), entre les quals: Im Grünen, v. mixtes, op. 59 ('Al camp’ 1837-43); Im Freien zu singen, v. mixtes, op. 41 ('Cantar en llibertat', publ. 1838); Der erster Frühlingstag, v. mixtes, op. 48 ('El primer dia de primavera', 1839); Sis cors masculins, op. 50 (1839-42); Quatre cors, v. mixtes, op. 100 (1839-44); Wandersmann, veus masc., op. 75 ('El caminant', 1839-45); Quatre cors masculins, op. 76 (1844-46); Sis cors, v. mixtes, op. 88 (publ. 1848)

Veu i piano

40 obres per a v. solista i pno. (algunes de les quals són recopilacions de cançons), entre les quals: Dotze cançons, op. 8 (publ. 1828); Dotze cançons, op. 9 (publ. 1830); Tres cançons, op. 84 (1831-49); Sis cançons, op. 19a (publ. 1834); Sis cançons, op. 34 (publ. 1836); Sis cançons, op. 47 (publ. 1840?); Sis cançons, op. 57 (publ. 1843); Sis cançons, op. 71 (publ. 1847?); Sis cançons, op. 86 (publ. 1851)

Altres obres vocals

6 cantates profanes (entre les quals: Die erste Walpurgisnacht, op. 60, ’La primera Nit de Walpurgis', 1832, rev. 1843; An die Künstler, op. 68, ’Als artistas', 1846), diversos duets amb acomp. pno. (entre els quals: Sis duets, op. 63, publ. 1845; Tres duets, op. 77, publ. 1848; Tres cançons populars, s.d.); 10 cànons per a diverses formacions vocals; 2 àries de concert (entre les quals Infelice, S., orq., op. 94, 1834)

Bibliografia

  1. Dahlhaus, C., ed.: Das Problem Mendelssohn, Bosse, Ratisbona 1974
  2. Radcliffe, Ph.: Mendelssohn, Dent & Sons, Londres 2000
  3. Todd, R.L., ed.: Mendelssohn Studies, Cambridge University Press, 1992
  4. Todd, R.L., ed.: Mendelssohn & His World, Princeton University Press, 1992
  5. Metzger, H.-K. i Riehn, R., eds: Felix Mendelssohn-Bartholdy, Musikkonzepte, Bd.14/15, Edition Text und Kritik, Munic 1980

Complement bibliogràfic

  1. Palau i Claveras, Josep: Mendelssohn, Seix y Barral Hnos., Editores, Barcelona 1948
  2. Subirà i Puig, Josep: Músicos románticos: Schubert, Schumann, Mendelssohn, Editorial Páez; Imp. A.Marzo, Madrid 1925
Col·laboració: 
VEM

Llegir més...