Carl Otto Ehrenfried Nicolai

Vida

Amb només setze anys, fugí de la llar familiar, on el seu pare, músic de professió, l’explotava per treure partit dels seus dots de nen prodigi. A la ciutat polonesa de Stargard (Pomerània) conegué un funcionari anomenat August Adler, que l’acollí i el protegí. Durant uns quants anys romangué en aquesta ciutat, on continuà la seva formació musical. Posteriorment anà a Berlín i esdevingué deixeble de C.F. Zelter. Quan l’any 1830 acabà els seus estudis, començà a guanyar-se la vida com a professor i com a cantant. L’any 1833 acceptà la plaça d’organista de la capella de l’ambaixada prussiana a Roma. Allí tingué l’ocasió d’estudiar les obres de G.P. Palestrina, que despertaren el seu entusiasme, i de completar els seus coneixements llegint diversos tractats sobre l'stile antico. Els anys de Nicolai a Roma foren decisius per a la seva carrera compositiva, ja que en aquesta ciutat es despertà el seu interès per l’òpera i el desig de compondre’n. El 1837 fou contractat com a mestre de capella i professor de cant al Hoftheater de Viena, però la seva feina en aquest teatre no li resultà satisfactòria i el 1838 deixà el càrrec i tornà a Itàlia, on pogué complir el seu somni d’esdevenir un compositor operístic. L’any 1839 estrenà Enrico II i el 1840, Il templario. Aquestes dues òperes gaudiren d’un èxit notable, però la següent, Odoardo e Gildippe, estrenada també el 1840, fou rebuda amb indiferència i Il proscritto, representada l’any següent, fracassà.

El mateix any 1841 Il templario assolí un gran èxit a Viena, i fou contractat com a primer director del Hoftheater. A partir del 1842, amb l’orquestra del Hoftheater, organitzà una sèrie de concerts, els primers dels quals foren dedicats a les simfonies de L. van Beethoven. Amb el temps aquests concerts reberen el nom de Concerts Filharmònics. Durant els seus anys a la capital austríaca treballà intensament en el projecte d’una òpera sobre el personatge shakespearià de John Falstaff, projecte que es materialitzà anys després. El 1847 renuncià el càrrec del Hoftheater i abandonà Àustria. L’any següent començà a dirigir el cor de la catedral de Berlín. Uns dos mesos abans de la seva mort estrenà a la capital prussiana Die lustigen Weiber von Windsor ('Les alegres comares de Windsor'), la seva reeixida comèdia shakespeariana i l’única de les òperes de Nicolai que encara és representada. Considerada la seva obra mestra, establí un primer model per a la important tradició de l'opéra-comique alemanya de mitjan segle XIX, la qual porta, a través de les obres d’A. Lortzing, fins a Els mestres cantaires de Nuremberg, de R. Wagner.

Obra