OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Friedrich Wilhelm Nietzsche

Música
música mús
Filòsof, escriptor i músic alemany.
Röcken-Lützen, Saxònia, 1844 — Weimar, Turíngia, 1900

Estudià música privadament des de molt jove, però seguí una formació en lletres clàssiques que el dugué a exercir com a professor de filologia grega a la Universitat de Basilea. Després de ser-ne expulsat, portà una vida erràtica i literàriament frenètica per Itàlia. Al llarg de tota la seva existència, Nietzsche tocà el piano i compongué una música epígona, principalment, de Schumann i Wagner. La seva negativa -i la dels seus primers editors- a publicar-la (excepte l'Himne a la vida, 1887) ha estat la causa del relatiu desconeixement d’aquest aspecte del filòsof alemany fins a dates ben recents. C.P. Janz en feu, finalment, una edició sistemàtica (Nietzsche: Der Musikalische Nachlass, Barenreiter, Basilea 1976) i una catalogació cronològica (F. Nietzsche-Biographie, vol. 3, Munic/Viena, 1978-79). Amb tot, per paradoxal que sembli, no fou mitjançant la composició que Nietzsche s’apropà més a la música. Les seves intuïcions musicals més lúcides i prefiguradores del terrabastall que havia de portar el segle XX les formulà de manera discursiva en una mena de crítica musical que reinventà com a gènere. El marc musical en què desenvolupà la seva càustica forma de pensar fou el de la seva relació personal amb Richard Wagner.

Seguint una tradició que ja incorporava l’òpera (nascuda amb Monteverdi), Nietzsche, totalment identificat en un primer moment amb la ideologia wagneriana, interpretà l’obra d’aquest compositor com el renaixement modern de la tragèdia grega clàssica, és a dir, com l’intent, mitjançant el poder afectiu de la música i el seu valor metafísic, de revelar a la comunitat, reunida al teatre, el fonament de la seva comunitat. Els textos clau d’aquesta primera època adulatòria són El naixement de la tragèdia i, més secundàriament, Consideració intempestiva IV: Richard Wagner a Bayreuth.

A partir del 1876, coincidint amb el primer Festival de Bayreuth, inicià un procés de distanciament de l’univers wagnerià que s’acabà convertint, poc més tard, en oposició frontal i virulenta. Nietzsche descobrí en l’estructura narrativa de les òperes wagnerianes el conte cristià que tant s’esmerçà a atacar: els seus herois eren, al cap i a la fi, personatges messiànics, una mena de sants que havien de salvar, de redimir, un personatge o un poble corromput. El que abans era renaixement de la tragèdia clàssica, ara era repetició de la vella idea cristiana que culpabilitza l’existència. A més d’aquest aspecte, Nietzsche deplorà la massificació de l’oïdor que el famós efecte narcotitzant de la música de Wagner operava: el que abans era experiència del flux infinit de la vida, de la força originària que empeny tota cosa a continuar essent ella mateixa, ara era l’ardit d’un mestre de la persuasió i de la captivació idiotitzant per tal d’aconseguir la fidelitat del seu públic. En aquest punt, Nietzsche reconduïa una vella acusació filosòfica envers la música: la que feia del músic un mentider, un embaucador, un propagandista. Malgrat això, la crítica de Wagner no fou unívoca: Nietzsche intentà defensar l’autor alemany d’ell mateix, suggerint que el veritable saber musical del compositor no es trobava en la pretesa revolució formal que el principi de la "melodia infinita" introduïa, sinó en la profunditat i la perfecció dels seus temes, de les seves breus melodies. Així, Wagner era, paradoxalment, un miniaturista: Nietzsche contra Wagner, recopilació del mateix autor de textos sobre la qüestió, i El cas Wagner són les dues principals publicacions on qualla aquest segon pensament nietzschià sobre la música wagneriana. Enfront d’aquesta, Nietzsche intentà defensar una música "irònica, lleugera, fugitiva, divinament àgil, divinament artificial" que produís, simplement, una intensificació del sentiment mateix de trobar-se en vida; un sentiment que, lluny de reduir-se a una simple afirmació jovial i festiva de la vida, havia de permetre arrencar de l’existència tota engruna de moralitat cristiana i, per tant, propiciar una subversió de l’ordre moral.

Col·laboració: 
FMJ

Llegir més...