OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Jacques Offenbach

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany d’origen jueu naturalitzat francès.
Colònia, Westfàlia, 1819 — París, 1880

Vida

El cognom real de la família era Eberst, però el seu pare, llibreter, músic i cantor a la sinagoga de Colònia, era conegut com a Offenbach pel fet d’haver nascut a Offenbach am Main. L’excepcional talent per a la música de la família quedà palès en el trio que formaren Jacques al violoncel, el seu germà Julius al violí i la seva germana Isabella al piano. El 1833 el pare dugué Jacques i Julius a París perquè ampliessin els seus estudis musicals. Només Jacques, però, aconseguí entrar al conservatori, gràcies a L. Cherubini, llavors director del centre, que n’autoritzà l’admissió encara que no tenia l’edat mínima. A París aconseguí una plaça com a violoncel·lista a l’orquestra de l’Òpera Còmica, i alhora continuà una important carrera com a solista. Algunes vegades coincidí en el mateix programa de concerts amb virtuosos com F. Liszt, F. Mendelssohn i J. Joachim. L’any 1844 es convertí al cristianisme per casar-se amb una catòlica, Herminie d’Alcain. El 1847 estrenà una obra escènica de caràcter còmic, L’alcôve, però l’any 1848, a causa de la revolució, hagué de deixar París i tornà temporalment a Colònia.

El 1850 fou nomenat director del Théâtre Français de París i cinc anys més tard prengué la iniciativa de llogar el Théâtre Marigny dels Camps Elisis per a representar-hi peces còmiques. Els seus espectacles, que més endavant portà al Théâtre Comte, començaren a tenir un gran èxit, la qual cosa li permeté ser més ambiciós i plantejar-se la seva primera obra teatral a gran escala. Aquesta fou Orphée aux enfers (1858). La seva innovadora visió satírica dels mites grecs i els seus vistosos números musicals consagraren Offenbach. Després vingueren altres obres, escrites a un ritme frenètic, entre les quals destaca La chanson de Fortunio (1861). L’any 1864 estrenà a Viena Die Rheinnixen ('Les nimfes del Rin'), una òpera en tres actes a la qual pertanyia originalment la barcarola utilitzada després a Les contes d’Hoffmann. A la capital austríaca conegué Johann Strauss (1825-1899), a qui encoratjà a escriure operetes. El mateix any 1864 realitzà un intent, plenament reeixit, de repetir l’èxit d'Orphée aux enfers amb una paròdia mitològica tan cruel i cínica com aquella. Es tracta de La belle Hélène, una revisió de la història d’Helena i Paris. Entre les seves operetes posteriors figuren Barbe-bleue (1866), La vie parisienne (1866), La Grande-Duchesse de Gérolstein (1867), La Périchole (1868) o Les brigands (1869), aquesta darrera especialment admirada per C. Debussy. Durant la guerra de 1870-71 Offenbach abandonà temporalment França i visità Itàlia, Anglaterra i Àustria. Des de l’any 1873 fou director del Théâtre de la Gaieté de París, però, malgrat alguns èxits assolits amb reposicions de les seves obres més populars, sofrí pèrdues i arribà pràcticament a la ruïna. La seva carrera experimentà una recuperació anys més tard amb la representació de Whittington (1874) i Madame Favart (1878) a Londres i de La fille du tambour-majour a París. L’any 1876, amb motiu de l’Exposició Universal, realitzà una gira pels Estats Units d’Amèrica. Oferí concerts a Nova York i a Filadèlfia i dirigí alguna de les seves obres, com ara La vie parisienne. La seva principal preocupació artística, a partir del 1877, fou esdevenir un compositor d’òpera, després de tota una carrera dedicada al gènere de l’opereta, considerat menor. Concentrà tots els seus esforços en la que fou la seva darrera obra, Les contes d’Hoffmann, opéra-comique, amb llibret de Jules Barbier, que combina realitat i fantasia tot fent l’escriptor E.T.A. Hoffmann protagonista dels seus propis relats. Quan Offenbach morí l’any 1880 l’obra estava acabada en forma de partitura per a cant i piano, i Ernest Guiraud, per desig de la família del compositor, fou l’encarregat d’instrumentar-la. A més, hi afegí seccions de recitatiu.

Les contes d’Hoffmann i algunes de les seves operetes més populars formen part encara del gran repertori dels teatres d’òpera. La música d’Offenbach, sempre fresca i viva, té una línia melòdica clara i uns ritmes plens d’energia. Els arguments són basats en mites, llegendes o fets més o menys històrics, i a vegades satiritzen la societat del moment. Els seus atacs, mai directes, anaven dirigits sobretot contra el règim de Napoleó III, que no solament no el censurà, sinó que més aviat l’afavorí, com si veiés en les obres d’Offenbach una vàlvula d’escapament per al descontentament social. De fet, la fi del govern de Napoleó III significà el final de l’èxit d’Offenbach. Malgrat reflectir la situació política del seu temps, la seva ironia no ha perdut actualitat. En Les contes d’Hoffmann, Offenbach demostrà la seva versatilitat a l’hora de donar vida a l’àmplia varietat de registres dramàtics que té l’obra: el món fantàstic, entre meravellós i grotesc, del gabinet de Spallanzani, la commovedora tristesa d’Antonia i la luxosa i perversa brillantor del món de Giulietta. Les escenes més complexes i elaborades són realitzades amb una magnífica habilitat dramàtica, però gran part de l’encant de l’obra rau en les seves cançons.

Obra

Música escènica

97 operetes i opéras-comiques, entre les quals: Les deux aveugles (1855); Madame Papillon (1855); La bonne d’enfants (1856); Les trois baisers du diable (1857); Mesdames de la Halle (1858); Orphée aux enfers (1858); Un mari à la porte (1859); M. Choufleuri restera chex lui le... (1861); Apothicaire et perruqier (1861); La chanson de le roman comique (1861); Fortunio (1861); La belle Hélène (1864); Jeanne qui pleure et Jean qui rit (1865); Les bergers (1865); Barbe-bleue (1866); La Grande-Duchesse de Gérolstein (1867); La Périchole (1868); Les brigands (1869); La romance de la rose (1869); Les braconniers (1873); Madame l’archiduc (1874); Whittington (1874); Madame Favart (1878); Belle Lurette (acabada per Delibes, 1880); Les contes d’Hoffmann (acabada per Guiraud, 1881)

Ballet

Arlequin barbier (1855); Pierrot clown (1855); Polichinelle dans le monde (1855); Les bergers de Watteau (1856); Le papillon (1860)

Violoncel i orquerstra

Prière et Boléro, op. 22 (1840); Musette, Air de ballet de XVIIe siècle, op. 24 (1843); Hommage à Rossini (1843); Concerto militaire (1848); Concertino (1851)

Cambra

Rêveries, vlc., pno. (col·lab. Flotow, 1839); Chants du soir (col·lab. Flotow, 1839); Introduction et valse mélancolique, op. 14 (1839); Adagio et scherzo, 4 vlc. (1845); Chants du crépuscle, op. 20 (1846); Las campanillas, vlc., campanetes (1847); Rêverie au bord de la mer (1849)

Veu i piano

6 fables de Lafontaine (1842); Le langage des fleurs, 6 cançons (1846); Les voix mystérieuses, 6 cançons (1852); Lieder und Gesänge ('Cançons i cants', 1853); més de 50 cançons publicades individualment

Bibliografia

  1. Almeida, A. de: Thematic Catalogue of Works of Jacques Offenbach, Oxford University Press, Oxford 2000
  2. Decaux, A.: Offenbach: roi du Second Empire, P. Amiot, París 1958
  3. Moss, A. i Marvel, E.: Cancan & Barcarolle: the Life & Times of Jacques Offenbach, Greenwood Publishing Group, Westport 1975
Col·laboració: 
VEM

Llegir més...