OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Paul Hindemith

Música

Sumari de l’article

Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
música mús
Compositor alemany.
Hanau, Hessen, 1895 — Frankfurt, Hessen, 1963

Vida

És considerat un dels compositors més significatius de la seva generació i una de les figures clau de la música d’entreguerres. Començà a estudiar violí a sis anys i del 1909 al 1917 fou alumne del Conservatori de Frankfurt. Excepcionalment dotat, a dinou anys guanyà la plaça de concertino de l’orquestra de l’Òpera de Frankfurt. La Verein für Theater und Musikkultur de Frankfurt fou l’escenari del primer concert dedicat a la seva música (1919); a partir d’aquell moment el món musical li prestà una atenció seriosa i els editors començaren a interessar-se per les seves obres. Les estrenes de dues òperes —Mörder, Hoffnung der Frauen ('Assassí, esperança de les dones', 1919) i Das Nusch-Nuschi (1920)— i del seu Quartet de corda núm. 2 (1921), totes tres l’any 1921, el convertiren en una de les primeres figures musicals del país. La presentació de la Kammermusik núm. 1 ('Música de cambra núm. 1', 1922) fou un gran èxit i consolidà encara més la seva reputació. El 1927 fou nomenat professor de composició al Conservatori de Berlín. L’arribada al poder dels nazis no l’afectà fins el 1934, quan intentaren de desacreditar-lo. Després d’alguns anys de tenses relacions, s’establí a Blusch ob Sierre, a Suïssa (1938), i més tard, als Estats Units (1940). El mateix any 1940 fou nomenat professor a la Universitat de Yale, on treballà fins el 1953 impartint classes de composició, harmonia i teoria tradicionals. Exercí una gran influència sobre la vida musical nord-americana, advocant per la interpretació de música antiga, tocant instruments d’època i, sobretot, representant una alternativa viable a la música d’A. Schönberg, I. Stravinsky i B. Bartók, tots tres residents també als Estats Units durant aquells anys. El 1947 tornà a Europa per primer cop després de la Segona Guerra Mundial. Durant el període 1949-50 ocupà una càtedra a la Universitat de Harvard, i l’any següent (1951) acceptà un càrrec a la Universitat de Zuric. La idea era de treballar en anys alternats a Yale i Zuric, però en acabar el curs 1952-53 s’establí d’una manera permanent a Blonay, prop de Vevey, a Suïssa. A partir del 1955 abandonà l’ensenyament i es dedicà a la direcció d’orquestra i a participar en gires internacionals.

Deixant de banda l’època estudiantil, la seva producció musical es pot dividir en tres períodes: 1918-23, 1924-33 i 1933-63. El primer període fou d’exploració estilística, a la recerca de les novetats més provocatives i, en definitiva, d’un llenguatge internacionalista. No obstant això, esdevingué conegut per les obres d’estil expressionista, com ara les primeres òperes o el ballet Der Dämon ('El dimoni', 1922). La influència de Bartók es deixà sentir en el seu Quartet de corda núm. 3 (1922), on es començà a notar una evolució. Aquell any aparegué també la Kammermusik núm. 1, que representà un canvi d’estètica seguint més els models de Stravinsky o D. Milhaud. A més, expressà el seu interès pel jazz amb l’obra per a piano Suite 1922. De tota manera, la seva pròpia personalitat compositiva es deixà entreveure en el quintet de vent Kleine Kammermusik ('Petita música de cambra'). El seu interès per les formacions reduïdes, de cambra, fou un toc d’atenció a les altes esferes de la música, ja que representà un canvi d’orientació molt important en una època en què predominaven les formes i els conjunts més grans.

Els anys 1923-24 foren moments decisius en l’evolució de Hindemith, que adoptà estils i formes netament neobarrocs, i marcaren l’inici d’un segon període que es clogué l’any 1933. Les primeres obres importants d’aquesta etapa, les Kammermusik núm. 2 a 7 (1924-27), estan inspirades en els Concerts de Brandenburg de J.S. Bach. Obres com l’òpera Cardillac (1926), que volia trobar la manera de reconciliar l’estètica barroca amb les exigències d’un tema expressionista, només ressalten aquesta tendència en formes de més envergadura. En canvi, l’òpera Neues vom Tage ('Notícies del dia', 1928-29) seguia la moda de les anomenades Zeitopern ('òperes actuals') d’introduir elements més populars en la música culta, com per exemple el jazz, tal com E. Křenek havia fet en Jonny spielt auf ('Jonny fa comèdia'). El 1929 escriví Lehrstück ('Peça didàctica'), amb textos de B. Brecht. És un exemple molt original de teatre musical a l’estil d’altres obres com ara Pierrot lunaire, d’A. Schönberg, o Histoire du soldat, d’I. Stravinsky, però amb continguts més variats. Potser l’aspecte més important d’aquesta obra és que està adreçada a gent no professional, afeccionats a la música, en un intent d’apropar la música contemporània al públic en general. Hindemith mantingué aquesta posició estètica durant la resta de la seva vida: la música havia de ser útil i pràctica, però la seva relativa simplicitat no representava la rendició envers les exigències d’una música igualitària, sinó el pas cap a l’evolució d’un nou estil. El nom genèric d’aquesta música és el de gebrauchsmusik ('música utilitària'), encara que ell preferia anomenar-la Sing-und Spielmusik. Del final d’aquesta etapa són les tres obres compreses en Konzertmusik ('Música de concert', opus 48, 49 i 50, 1930), que anuncien l’arribada d’una nova orientació en la seva producció. Primerament, el títol indica que el lloc adient per a la seva interpretació és un sala de concerts i no pas la intimitat d’una sala de cambra; en segon lloc, són obres que, fonamentalment, donen rellevància al contingut melòdic i a un llenguatge clarament diatònic, aspectes ambdós que havien de ser les seves bases musicals en el futur. Hindemith aplicà aquest estil tonal a les formes musicals clàssiques com la sonata i altres gèneres convencionals.

Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La darrera etapa creativa (1933-63) s’inicià amb la composició de l’òpera Mathis der Maler ('Maties el pintor'), a la qual dedicà els primers tres anys d’aquest període. La simfonia que porta el mateix nom fou acabada abans que l’òpera, i fou la seva primera obra d’aquest gènere i la primera gran obra que segueix l’organització formal i tonal implícita en aquesta forma clàssica. Tant la simfonia com l’òpera restauren la validesa de la tonalitat com a eina expressiva i estructural, però, alhora, incorporen elements harmònics tradicionals i també contemporanis. Després d’aquestes obres, el ritme de la seva producció s’anà alentint i el resultat no fou tan sorprenent com abans, ja que la majoria de les peces es construïren sobre bases ja establertes. La primera obra important després de Mathis der Maler fou la Sonata per a violí en mi major (1935), la primera d’una sèrie molt extensa de sonates per a tota mena d’instruments. Els concerts que escriví, començant pel Concert per a violí (1939), seguits de les cinc simfonies, la primera de les quals és la Simfonia en mi bemoll (1940), es fonamenten en la tradició rebuda del segle XIX, però mantenint l’ús d’elements concertants del segle XVIII. L’abstracció creixent del seu llenguatge durant aquest període es fa palesa en obres com Ludus tonalis (1942) per a piano, que consisteix en dotze fugues en diferents tonalitats amb onze interludis que tenen la funció de modular la tonalitat de la fuga següent. La seqüència de les dotze tonalitats (o centres tonals en els quals poden confluir diversos modes) està determinada per la seva pròpia teoria de relacions tonals, en la qual els dotze sons de l’escala cromàtica s’organitzen jeràrquicament en funció d’uns determinats principis acústics. Així, l’exemple 1, que reprodueix l’ordre de les tonalitats de les fugues, mostra com, a mesura que s’avança, les tonalitats són més allunyades de la primera. Aquest sistema també l’utilitzava per a les progressions harmòniques (les notes representen les fonamentals dels acords). Hindemith desenvolupà, a més, una teoria sobre els intervals que donava la funció de fonamental a una de les dues notes de l’interval (que es mantenia com a tal en les inversions) —vegeu exemple 2—. Els primers intervals els considerava més pròpiament harmònics, mentre que els darrers eren més pròpiament melòdics. Els acords els entenia com a combinacions diverses dels esmentats intervals.

Al final de la seva vida, Hindemith explorà un vocabulari harmònic cada cop més dissonant, fins i tot amb elements dodecatònics, en un intent de reconciliar-se amb Schönberg, a qui s’havia oposat de manera virulenta. La Sonata per a tuba (1955) o el final de la Pittsburgh Symphony (1958) en són un exemple. Hindemith no creà escola pròpiament, però la seva obra en conjunt és d’una tècnica i una integritat tals, que sempre serà considerada un monument indiscutible als ideals neoclàssics del segle XX.

Obra

Música escènica Mörder, Hoffnung der Frauen, òpera, op. 12 ('Assassí, esperança de les dones', 1919); Das Nusch-Nuschi, òpera, op. 20 (1920); Sancta Susanna, òpera, op. 21 (1921); Der Dämon, ballet, op. 29 ('El dimoni', 1922); Cardillac, òpera, op. 39 (1926; 2a versió, 1952); Hin und Zurück, òpera, op. 45a ('Anada i tornada', 1927); Neues vom Tage, òpera ('Notícies del dia', 1928-29; 2a versió, 1953); Lehrstück, òpera ('Peça didàctica', 1929); Wir bauen eine Stadt, òpera infantil ('Construïm una ciutat', 1930); Mathis der Maler, òpera ('Maties el pintor', 1933-35); Nobilissima Visione, ballet (1938); Hérodiade, ballet (1944); Die Harmonie der Welt, òpera ('L’harmonia del món', 1956-57); The Long Christmas Dinner, òpera (1960)

Orquestra Lustige Sinfonietta, op. 4 ('Sinfonietta alegre', 1916); Nusch-Nuschi, suite de dansa, op. 20 (1921); Kammermusik núm. 1, op. 24/1 ('Música de cambra', 1922); Kammermusik núm. 2, pno., 12 instr., op. 30/1 ('Música de cambra', 1924); Kammermusik núm. 3, vlc., 10 instr., op. 30/2 ('Música de cambra', 1925); Kammermusik núm. 4, vlc., orq., op. 30/3 ('Música de cambra', 1925); Concerto for orchestra, op. 38 (1925); Kammermusik núm. 5, vla., orq., op. 30/4 ('Música de cambra', 1927); Kammermusik núm. 6, vla. d’amore, orq., op. 46/1 ('Música de cambra', 1927); Kammermusik núm. 7, org., orq., op. 46/2 ('Música de cambra', 1927); Konzertmusik, arpes, pno., instr. metall, op. 49 ('Música de concert', 1930); Konzertmusik, instr. c., instr. metall, op. 50 ('Música de concert', 1930); Philarmonic Concerto (1932), Mathis der Maler, simfonia (1934); Danses simfòniques (1937); suite de Nobilissima Visione (1938); Concert per a violí (1939); The Four Temperaments, pno., instr. c. (1940; interpretat com a ballet, 1946); 2 simfonies (mi♭ M, 1940; si♭ M, 1951); Symphonic Metamorphosis of themes by Carl Maria von Weber (1940-43); Symphonia Serena (1946); Pittsburgh Symphony (1958); Marxa (1960); Concert per a orgue (1962)

CambraThree Pieces, vlc., pno., op. 8 (1917); 6 qt. c. (núm. 1, op. 10, 1919; núm. 2, op. 16, 1921; núm. 3, op. 22, 1922; núm. 4, op. 32, 1923; núm. 5, 1943; núm. 6, 1945); Quintet per a clarinet, op. 30; Kleine Kammermusik, op. 24,2 ('Petita música de cambra', 1922); Canonic sonata, 2 fl., op. 31, núm. 3 (1923); Trio de corda, op. 34 (1924); 3 Pieces, cl., trpt., vl., cbc., pno. (1925); Trio, pno., vla., sax. T., op. 47 (1929); Vierzehn leichte Stücke, 2 vl. ('Catorze peces lleugeres', 1931); Trio de corda (1933); Scherzo, vla., vlc. (1934); Septet, instr. vent (1948); Sonata, 4 tr. (1952); Octet (1957-58)

Sonates instrument solista vl., mi♭ M, op. 11/1 (1918); vl., re M., op. 11/2 (1918); vla., fa M, op. 11/4 (1919); vlc., op. 11/6 (1919); vla., op. 25/1 (s.a.); vla. d’amore, op. 25/2 (s.a.); vlc., op. 25/3 (s.a.); vla., op. 25/4 (1922); vla., op. 31/4 (s.a.); vl., op. 31/1, 2 (1924); vl., mi M. (1935); fl. (1936); 3 per a pno.: núm. 1, la M, núm, 2, sol M, núm. 3, si♭ M (1936); 2 per a org. (1937); vla., do M.; cl. (1939); trpt. (1939); c. angl. (1939); sax. (1943); vlc. (1948); cb. (1949); tb. (1955)

PianoIn einer Nacht, op. 15 ('En una nit', 1919); Sonata, op. 17 (1920); Tanzstücke, op. 19 ('Dansa', 1920); Suite 1922 (1922); Klaviermusik, op. 37 ('Música per a piano', 1925-26); Zwei Kleine Klavierstücke ('Dues petites peces per a piano', 1934); Ludus tonalis (1942)

Música vocal Melancholie, 4 cançons, MS., qt. c., op. 13 (1919); Tres himnes de Walt Whitman, Bar., pno., op. 14 (1919); Vuit Lieder, S., pno., op. 18 ('Vuit cançons', 1920); Die Jugend Magd, A., conjunt instr., op. 23 ('La jove Magdalena', 1922); Das Marienleben, 15 cançons per a S., pno., op. 27 ('La vida de Maria', Rilke, 1922-23; 1a rev. 1936-48; versió amb orq., 1936-58); Sis cançons sobre textos antics, cor, op. 33 (1923); Die Serenaden, cantata, S., ob., vla., vlc., op. 35 ('Les serenates', 1924); Lieder für Singkreise, cor, op. 42, núm. 2 ('Cançons per a un grup de cant', 1926); Frau Musica, 2 v. solistes, cor, instr. c., op. 45, núm. 1 ('Senyora Música', 1928); Das Unaufhörliche, oratori, S., T., Bar., B., cor, orq. ('L’interminable', 1931); Sechs Lieder, T., pno. ('Sis cançons', Hölderlin; 1933-35); Six Chansons, cor (1939); Variationen über ein altes Tanzlied, v. masculines ('Variacions sobre una vella dansa', 1939); Tretze motets, S./T., pno (1940-60); Nou cançons angleses, 1 v., pno. (1943); When Lilacs Last in the Dooryard Bloom’d, rèquiem, MS., Bar., cor, orq. (1946); Apparebit repentina dies, cor, instr. metall (1947); Ite, angeli veloces, cantata, MS., T., Bar., cor, orq., banda instr. de vent, espectadors (1953-62); Dotze Madrigals, cor (1958); Mainzer Umzug, S., T., Bar., cor, orq. ('Rua de Mainz', 1962); Missa, cor (1963)

Escrits

Curso concentrado de Armonía tradicional: con predominio de ejercicios y un mínimo de reglas (1943-49), Ricordi, Buenos Aires 1985; A Composer’s World, horizons and limitations, Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts 1952; Adiestramiento elemental para músicos (1946-49), Ricordi, Buenos Aires 1981

Bibliografia

  1. Fischer, K. von, i Finscher, L., eds.: P. Hindemith: Sämtliche Werke, B. Scott’s Söhne, Mainz 1975

Col·laboració: 
NlC

Llegir més...