OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Karlheinz Stockhausen

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany.
Burg Mödrath, Rin del Nord-Westfàlia, 1928

Vida

Figura clau en la música avantguardista a partir del 1945, ha estat un dels pioners de la música electrònica, de l’anomenada ’música intuïtiva’ i dels nous usos de l’espai físic en la música i altres innovacions aparegudes durant la segona meitat del segle XX. Tingué una infantesa i adolescència tortuoses: la seva mare morí en un hospital mental el 1941, i el seu pare el 1945, en la Segona Guerra Mundial. Del 1947 al 1951 estudià al Conservatori de Colònia, on tingué com a mestres Hans Otto Schmidt-Neuhaus (piano) i Hermann Schroeder (formes musicals) i on es graduà en pedagogia musical i ensenyament de piano. Durant aquest període a Colònia, a més, estudià composició amb Frank Martin i, pel seu compte, començà a analitzar les obres d’A. Schönberg, B. Bartók i A. Webern. Per guanyar-se la vida, treballà en bars i clubs de la ciutat com a pianista. Un cop acabada la seva formació al Conservatori de Colònia, ingressà a la universitat de la mateixa ciutat, on estudià filologia, filosofia i musicologia. L’any 1951 assistí als Cursos d’estiu de Darmstadt, on restà fortament impressionat per les innovacions musicals presentades i, especialment, per la figura d’O. Messiaen, amb el qual estudià del 1952 al 1953 a París. A la capital francesa conegué P. Boulez, que el presentà al compositor avantguardista parisenc Pierre Schaeffer, fundador del Groupe de Recherche de Musique Concrète. Stockhausen escriví a París la seva primera obra per a cinta magnètica, Konkrete Etüde, que ja s’allunya de l’escala convencional de dotze tons com a punt de partida. Fou la música d’A. Webern, però, que tingué ocasió d’estudiar amb detall, i que l’influí enormement. Més tard, inspirant-se també en aquest compositor, desenvolupà la teoria de paràmetres o dimensions del so, tot aplicant tècniques serials al to, la intensitat, la durada, el timbre i la posició en l’espai.

El 1953 tornà a Alemanya i treballà a l’Estudi per a la Música Electrònica de la Ràdio a Colònia. Del 1954 al 1956 estudià fonètica i teoria de la comunicació a Bonn amb Werner Meyer-Eppler. El 1954 esdevingué editor de la revista "Die Reihe", dedicada a la música serial. El 1956 començà a impartir classes cada estiu a Darmstadt. Ja el 1953 s’havia consolidat com una primera figura entre els serialistes més joves, com L. Nono i P. Boulez, però cap al final dels anys seixanta la seva reputació assolí dimensions internacionals, més enllà del món musical d’avantguarda, i esdevingué un símbol entre els joves del moment en general. La seva foto a l’àlbum Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) de The Beatles, n’és una prova. Fou professor de composició al Conservatori de Colònia del 1971 al 1977. De les obres de Stockhausen, Kreuzspiel ('Joc de creu', 1951) mostra l’impacte que li produí Mode de valeurs et d’intensité, d’O. Messiaen, composició que havia descobert a Darmstadt. Aquesta obra primerenca juntament amb el Schlagtrio són exemples d’un serialisme total en el sentit clàssic segons el model de la Segona Escola de Viena. L’interès inicial per la música electrònica produí Gesang der Jünglinge ('Cant dels joves', 1955-56), la primera obra que no tan sols demostrà la viabilitat estètica d’aquest medi aplicat a un text sagrat -la part del Benedicite -, sinó que eliminà la distinció doctrinària entre música electrònica i música concreta. La composició núm. XI de Klavierstücke ('Peces per a piano', 1952-56), en la qual el pianista pot decidir lliurement l’ordre en què cal tocar les diferents parts de la peça, és la primera obra europea important que respon a les "formes obertes" predicades per John Cage. Un altre tret fruit del contacte amb la música de Cage és la indeterminació en l’execució d’una obra. Aquesta tècnica es fa patent en el quintet de vent Zeitmasze ('Tempos', 1955-56), Zyklus ('Cicle', 1959) -que es pot tocar a partir de qualsevol plana- i Refrain (1959). Gruppen ('Grups', 1955-57), per a tres orquestres i tres directors, representa l’altra cara de la moneda, ja que tot està indicat d’una manera molt precisa a la partitura. Les matemàtiques tenen un paper destacat en l’obra de Stockhansen, que a partir del 1960 començà a emprar amb freqüència les sèri-es numèriques Fibonacci -creades pel matemàtic italià Leonardo Fibonacci (1170-1230)- i el 1961 tornà a escriure el Klavierstücke núm. IX sota aquest nou prisma. En la majoria de les creacions posteriors al 1964 -a partir de Plus-Minus (1963)- no tan sols utilitzà mitjans electrònics sinó que començà una sèrie de "composicions en procés (de transformació)" en les quals la partitura només és un punt de partida sobre el qual es construeix l’obra. L’exponent màxim d’aquesta mena de composició és el cicle de quinze obres Aus den sieben Tagen ('Dels set dies', 1968-72), en què hi ha un alt grau d’improvisació del grup de músics. Un altre canvi important en la seva producció és visible en Mantra (1969-70), una peça que deixa de banda la indeterminació, com també feu a Inori (Adorations) (1973-74). El 1963 fundà els Cursos de Colònia de Nova Música, que dirigí fins el 1968.

Stockhausen no se sentí atret per l’òpera fins el 1977, any en què començà un cicle, que ell mateix ha anomenat "còsmic", de set òperes basat en els set dies de la setmana: Licht: Die sieben Tage der Woche ('Llum: Els set dies de la setmana'), una de les aportacions operístiques més significatives del segle XX. En aquest cicle els personatges principals sovint es caracteritzen en tres formes diferents: cantants, instrumentistes i balladors o mims. Hi ha moments en què la veu té una presència mínima i, per contra, l’òpera es converteix en una obra instrumental escenificada. Fins a cert punt, els instruments, més que no pas les veus, són els representants autèntics dels personatges. La música electroacústica, amb el temps, va adquirint un paper cada cop més important en aquest cicle operístic. Les òperes de Stockhausen, en alguns casos, no s’adapten tampoc a l’espai tradicional d’un teatre d’òpera, sinó que s’interpreten fora del recinte establert. El 1988 es representà al Teatro alla Scala de Milà Montag aus Licht ('Dilluns de Llum', 1984-88) i el 1993 fou posada en escena a Leipzig Dienstag aus Licht ('Dimarts de Llum', 1977-91).

Per a ell, serialisme total ve a ésser una forma de teologia acústica, un paradigma de la creació divina en el qual tots els elements són sempre presents dins un equilibri perfecte. El fet que tingués un concepte religiós-espiritual de la música contrastava molt amb la ideologia cultural alemanya del moment, dominada per les idees polítiques d’esquerra. Aquesta dimensió és perceptible, per exemple, en Hymnen o Aus den sieben Tagen, que presenta el contrast de l’intel·lecte inconformista (Llucifer) i l’espiritualitat afirmativa (l’arcàngel Miquel), d’una banda i, més tard, durant la dècada del 1970, una religiositat més explícita. Tanmateix, una altra influència significativa n’és el Llibre Uràntia, una col·lecció de 196 textos que, suposadament, són unes revelacions fetes entre el 1928 i el 1935 per uns superhumans d’origen extraterrestre. Stockhausen conegué el llibre l’any 1971. Una part de la simbologia del cicle Licht... es troba en aquest llibre, encara que el cicle conté també un amplíssim ventall d’altres mites, ritus i tradicions religioses. El 2001 li fou atorgat el Premi de la Societat Alemanya d’Editors de Música pel quartet de corda Helicopter, la tercera escena del "Divendres de Llum". Les darreres escenes de Licht... foren compostes el 2000 (Engel-prozessionen, ’Processons d’àngels', segona escena de "Diumenge de Llum") i el 2001 (Hoch-Zeiten, ’Noces', acte final de "Diumenge de Llum"). Stockhausen continua essent una figura important dins del món musical, com demostra la creació, el 1998, dels Cursos Stockhausen a la ciutat de Kürten, on assisteixen compositors, instrumentistes i musicòlegs d’arreu del món.

Obra

Òpera

Dienstag aus Licht ('Dimarts de Llum', 1977-91); Donnerstag aus Licht ('Dijous de Llum', 1978-80); Samstag aus Licht ('Dissabte de Llum', 1981-83); Montag aus Licht ('Dilluns de Llum', 1984-88)

Orquestra

Formel ('Fórmula', 1951); Punkte ('Punts', 1952; rev. 1963; rev. com Kontra-Punkte, ’Contrapunts', 10 instr., 1952-53); Spiel ('Joc', 1952, rev. 1973); Gruppen, 3 orq. ('Grups', 1955-57); Stop (1965; 2a versió per a 18 intèrprets en 6 grups, 1969; versió per a 19 instr., 1973); Fresco, 4 grups orquestrals (1969); Trans (1971); Inori (Adorations), 1 o 2 solistes, orq. (1973-74); Jubiläum ('Jubileu', 1977); escenes de Licht, ’Llum’ (entre les quals: part 1, Der Jahreslauf, ’El curs de l’any', ballarins, orq., 1977; part 3, Michaels Jugend, ’La joventut de Michael', S., T., B., trpt., tr., trb., pno., 3 ballarins, cinta magnètica, 1978-79)

Cambra

Sonatina, vl., pno. (1951); Kreuzspiel, ob., cl. b., pno., perc. ('Joc de creu', 1951); Schlagtrio, pno., perc. ('Trio de percussió', 1952, rev. 1974); Kontra-Punkte, 10 instr. ('Contrapunts', revisió de la seva obra orquestral Punkte, ’Punts', 1952-53); Zeitmasze, 5 instr. de vent ('Tempos', 1955-56); Refrain, pno., vlc., vibr. i perc. (1959); Adieu, qnt. de vent (1966); Aus den sieben Tagen, 15 peces per a conjunt instr. ('Dels set dies', 1968); Für Kommende Zeiten, 17 textos per a música intuïtiva ('Per als temps que vindran', 1968-70); Ylem, 19 intèrprets o cantants (1972); Tierkreis ('Zodíac', 1975-77); In Freundschaft, fl., cl., ob., trpt., vl., vla. ('En amistat', 1977)

Solo

Klavierstücke pno. ('Peces per a piano'; I-XI, 1952-56; XII, 1984); Zyklus, perc. ('Cicle', 1959); Plus-Minus (1963); Expo, 3 pno. (1969-70); Harlekin, cl. ('Arlequí', 1975); Der kleine Harlekin, cl. ('El petit arlequí', 1975); Amour, 5 peces, cl. (1976)

Música vocal

3 Lieder, v. aguda, orq. de cambra ('3 cançons', 1950); Chöre für Doris, cor ('Cors per a Doris', 1950); Momente, S., 4 grups corals, 13 instr. ('Instants', 1961-64; 2a versió, 1972); Stimmung, 6 cantants ('Ambient', 1968); Am Himmel wandre Ich..., 12 cançons índies ('Pel cel vagarejo...', 1972); Atmen gibt das Leben..., cor ('L’alenar dona vida', 1974; rev. com a òpera coral, 1977)

Música electroacústica

Konkrete Etüde, ('Estudi concret'), cinta magnètica (1954); Gesäng der Jünglinge, cinta magnètica ('Cant dels joves', 1955-56); Kontakte, pno., perc., cinta magnètica ('Contactes', 1959-60); Mikrophonie I, tam-tam, mitjans electrònics ('Microfonia I', 1964); Mikrophonie II, org. Hammond, cor, mitjans electrònics ('Microfonia II', 1965); Mixtur, 5 orq., mitjans electrònics ('Mescla', 1964); Solo, melodia instr., cinta magnètica (1965-66); Hymnen, cinta magnètica ('Himnes', 1966-67); Prozession, tam-tam, pno., mitjans electrònics ('Processó', 1967); Kurzwellen, tam-tam, pno., mitjans electrònics ('Ones curtes', 1968); Spiral, solista, mitjans electrònics ('Espiral', 1969); Mantra (1969-70); Trans, orq., cinta (1971); Sirius, 4 solistes, mitjans electrònics (1975-77)

Bibliografia

  1. Cott, J.: Stockhausen; Conversations with the Composer, Simon & Schuster, Nova York 1973
  2. Heikinheimo, S.: The Electronic Music of Karlheinz Stockhausen (Studies on the Esthetical and Formal Problems of its First Phase), dins Acta Musicoligica Fennica, Hèlsinki 1972
  3. Kohl, J.J.: Serial and Non-Serial Techniques in the Music of Karlheinz Stockhausen, Universitat d’Ann Arbor, 1983
  4. Maconie, R.: The Works of Karlheinz Stockhausen, Clarendon Press, Oxford 1990
Col·laboració: 
NlC

Llegir més...