OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Kurt Julian Weill

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor alemany naturalitzat nord-americà (1943).
Dessau, Anhalt, 1900 — Nova York, 1950

Vida

Era el tercer fill del cantor principal de la sinagoga de Dessau -també compositor, especialment de música litúrgica-, amb qui inicià la seva formació de petit acompanyant-lo regularment a les representacions operístiques a la Hofoper i a nombrosos concerts. Entre el 1915 i el 1918 tingué com a mestre un amic del seu pare, Albert Bing. Aquest darrer any es traslladà a Berlín, on estudià composició amb E. Humperdinck i a partir del 1920 fou alumne de F. Busoni a l’Acadèmia Prussiana de les Arts. El 1922 inicià una sèrie d’obres de concert prometedores, com la Sinfonia sacra (1922), opus 6, i el ballet Zaubernacht ('Nit màgica', 1922), composició considerada pel mateix Weill com la primera obra de maduresa. A partir del 1924 començà a col·laborar amb el principal representant del teatre expressionista, el dramaturg alemany Georg Kaiser. Junts escriviren l’òpera Der Protagonist ('El protagonista', 1924-25), que fou qualificada com el primer èxit operístic autèntic assolit per un compositor alemany de la postguerra. En l'opéra-ballet Royal Palace (1925-26), Weill utilitzà per primer cop ritmes sincopats propis del ragtime i el foxtrot. Fou també en Royal Palace que el saxòfon aparegué per primera vegada en una òpera seva. Però el més important d’aquesta obra és que hi són presents múltiples estils musicals, fet insòlit fins aquell moment. En l'opera buffa titulada Der Zar lässt sich photographieren ('El tsar es deixa fotografiar', 1928), escrita també en col·laboració amb Kaiser, Weill seguí aquesta mateixa línia i, altre cop, incorporà elements de jazz i altres estils populars. El 1926 es casà amb la cantant Lotte Lenya, que a partir de llavors es convertí en la intèrpret més emblemàtica de les seves obres.

L’any 1927 començà la seva col·laboració amb Bertolt Brecht, que esdevingué una de les més fructíferes i interessants del segle XX. Escriví Mahagonny (1927), songspiel, i després l’òpera Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny ('Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny', 1927-29). Weill i Brecht treballaren junts novament en dues cantates, Das Berliner Requiem ('Rèquiem berlinès', 1928) i Der Lindberghflug ('El vol de Lindberg, 1929), en la comèdia musical Happy End (1929) i també en l’òpera Der Jasager ('L’escolà d’amén', 1930), que gaudí d’un gran èxit. Die Dreigroschenoper ('L’òpera de tres rals'), estrenada l’any 1928, esdevingué l’obra més interpretada del teatre musical del segle XX. L’èxit internacional d’aquesta composició donà fama a Weill i l’alliberà de problemes econòmics durant la resta de la seva vida. Segons paraules del mateix compositor, aquesta obra li havia permès comprovar que "un compositor seriós podia contactar amb el públic sense haver de sacrificar ni originalitat ni contemporaneïtat". Tanmateix, el fet de ser jueu i de simpatitzar amb l’esquerra dificultà la seva situació a l’Alemanya nazi. Els aldarulls en l’estrena d'Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny el 1930 a Leipzig foren l’inici de la campanya per excloure les seves obres dels teatres subvencionats per l’Estat. La darrera composició escrita a Alemanya fou Der Silbersee ('El llac de plata'), una altra col·laboració amb Kaiser.

El 1933 abandonà el seu país i s’exilià a la capital francesa, on escriví Die sieben Todsünden ('Els set pecats capitals', 1933), un encàrrec dels Ballets de París amb text de Brecht. En aquesta època començà l’obra Der Weg der Verheissung ('El camí de promissió'), drama bíblic sobre la història jueva amb text de Franz Werfel, que fou dirigit per Max Reinhardt. El 1935 se n’anà a Nova York per supervisar els preparatius de l’estrena d’aquesta composició -que estava prevista amb el títol de The Eternal Road -. Tot i que la representació fou ajornada, Weill restà a la ciutat. La seva primera obra escrita als Estats Units fou el musical antibèl·lic Johnny Johnson, escenificat per primer cop el 1936, amb prou feines dos mesos abans de l’estrena de The Eternal Road (gener del 1937). Posteriorment compongué la sàtira política Knickerbocker Holiday (1938), que inclou una de les cançons més cèlebres de l’etapa nord-americana de Weill, September Song. Com a Europa, els seus col·laboradors als Estats Units eren també autors importants, de la categoria d’Ira Gershwin, Langston Hughes, Alan Jay Lerner i Ogden Nash. Al principi dels anys quaranta compongué dues obres que tingueren un gran ressò, Lady in the Dark (1940), que el convertí en un compositor de primera línia a Broadway, i One Touch of Venus (1943). Street Scene (1947), considerada "l’òpera nord-americana", és un exemple de verisme urbà que el mateix Weill qualificà de culminació de la seva carrera teatral. L’única obra que escriví fora del circuit de Broadway fou l’òpera universitària Down in the Valley (1945-48), que assolí una gran popularitat. Una de les seves darreres composicions, Lost in the Stars (1949), adaptació de la novel·la antiapartheid d’Alan Paton Cry, the Beloved Country, entrà en el repertori operístic de Nova York malgrat la polèmica que provocà.

Les obres de Weill sempre han estat motiu de controvèrsia. Part de la crítica europea ha sostingut durant molt de temps que la producció anterior a l’exili als Estats Units és superior a la nord-americana, resultat d’un desig més comercial d’agradar al públic del país. Amb tot, els criteris de valoració han de ser diferents, perquè ni el públic al qual anaven adreçades ni la tradició dels gèneres que conreà no eren els mateixos. En el seu catàleg hi ha un pluralisme estilístic fruit de la cerca de nous públics i de l’experimentació amb formes híbrides dins el teatre musical. Una mirada als esbossos de les seves composicions indica que en les obres nord-americanes hi havia manlleus de les europees i, alhora, demostra que la seva metodologia creativa fou molt semblant al llarg de tota la seva carrera. Després de la seva mort, el musical es tranformà i evolucionà, i encara que cap de les seves obres no esdevingué un clàssic dins del gènere als Estats Units, com les de G. Gershwin o R. Rodgers, totes elles aconseguiren augmentar-ne la qualitat fins a uns nivells poc usuals en aquell període. Per aquest motiu, Weill pot ser considerat un digne predecessor de L. Bernstein i S. Sondheim. També escriví diverses bandes sonores, com ara les dels films You and Me (F. Lang 1938), Where Do We Go from Here? (W. Perlberg 1945) i Salute to France (J. Renoir 1946).

Obra

Música escènica

30 òperes, operetes, ballets i musicals, entre els quals: Zaubernacht, ballet ('Nit màgica', 1922); Der Protagonist, òpera ('El protagonista', 1924-25); Royal Palace, opéra-ballet (1925-26); Mahagonny, songspiel (1927); Die Dreigroschenoper, musical ('L’òpera de tres rals', 1928); Der Zar lässt sich photographieren ('El tsar es deixa fotografiar', 1928); Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, òpera ('Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny', 1927-29); Happy End, comèdia musical (1929); Die sieben Todsünden, espectacle ('Els set pecats capitals', 1933); Der Jasager, òpera ('L’escolà d’amén', 1930); Die Bürgschaft, òpera ('La fiança', 1930-31); Der Silbersee, òpera ('El llac de plata', 1932-33); Der Kuhhandel, opereta ('Mercat de bestiar', 1934); Der Weg der Verheissung, drama bíblic ('El camí de promissió', 1934-35, estrenada a Nova York el 1937 amb el títol The Eternal Road); Johnny Johnson (1936); Knickerbocker Holiday (1938); The Ballad of Magna Carta, cantata escènica (1939); Lady in the Dark, musical (1940); One touch of Venus, comèdia musical (1943); The Firebrand of Florence, opereta (1944); Street Scene, òpera (1947); Down In the Valley, òpera universitària (1945-48); Love Life, vodevil (1947); Lost in the Stars, tragèdia musical (1949); Huckleberry Finn, musical (1950)

Altres obres escèniques

4 bandes sonores per a pel·lícules, entre les quals: You and Me (1937-38, F. Lang), The River is Blue (1937-38, L. Milestone), Where Do We Go from Here? (1943-44, W. Perlberg), Salute to France (1944, J. Renoir); 16 obres per a teatre i partitures per a ràdio, la majoria de les quals s’han perdut

Música vocal

Sulamith, cantata, S., cor fem., orq. (mús. perduda, 1920); Recordare, cor mixt, 3 v. infantils, op. 11 (1923); Der neue Orpheus, cantata, S., vl., orq., op. 15 ('El nou Orfeu', 1925); Vom Tod im Wald, balada, B., 10 instr. de vent, op. 23 ('De la mort al bosc', 1927); Das Berliner Requiem, cantata, T., Bar., B., cor, 15 instr. ('Rèquiem berlinès', 1928); Der Lindberghflug, cantata, T., Bar., cor, orq. ('El vol de Lindberg'), 1929); Die Legende vom toten Soldaten, cor mixt ('La llegenda dels soldats morts', 1929); Kiddush, T., cor, org. (1946)

Altres obres vocals

Més de 20 cançons, entre les quals: Rilkelieder ('Cançons de Rilke', 1921); Berliner Lied, 2 T., pic., 2 fg. ('Cançó berlinesa', 1925); Der Abschiedsbrief ('La carta de comiat', 1933); Complainte de la Seine (1934); Je ne t’aime pas (1934); 4 cançons de Walt Whitman (1924)

Música instrumental

2 qt. de c. (si m, 1919; op. 8, 1923); Sonata, vlc., pno. (1920); 2 simfonies (núm. 1, 1921; núm. 2, 1933); Divertimento, orq., op. 5 (1922); Sinfonia sacra, orq., op. 6 (1922); Concerto, vl., instr. de vent, op. 12 (1924); Kleine Dreigroschenmusik, orq. ('Petita música dels tres rals', 1929); Albumblatt für Erika, pno. ('Àlbum per a Erika', 1937)

Bibliografia

  1. Dizikes, J: Opera in America: A Cultural History, Yale University Press, New Haven-Londres 1993
  2. Farneth, D., Juchem, E. i Stein, D.:Kurt Weill: A Life in Pictures and Documents Thames & Hudson Ltd., Londres 2000
  3. Gilliam, B., ed.: Music and performance during the Weimar Republic, Cambridge University Press, Cambridge 1994
  4. Hirsch, F.:Kurt Weill on Stage: From Berlin to Broadway, Alfred A. Knopf, Nova York 2002
Col·laboració: 
NlC

Llegir més...