OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Joseph Fux

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i teòric musical austríac.
Hirtenfeld, Estíria, 1660 — Viena, 1741

Vida

Fill de camperols, mostrà veritable interès per la música des d’edat molt primerenca. Probablement en rebé les primeres lliçons de J.H. Peintinger, organista a Graz. El 1680 es matriculà a la universitat dels jesuïtes de Graz i l’any següent fou admès en una escola també dels jesuïtes, el Ferdinandeum, que donava especial prioritat als alumnes amb talent musical. Està documentat com a organista a Saint Moritz cap al final del 1688. A partir d’aquest moment les dades sobre el compositor són força vagues. És possible que en aquesta època realitzés un viatge d’estudis a Itàlia, ja que les influències d’A. Corelli i dels compositors bolonyesos són perceptibles en algunes de les seves obres. Fux gaudí del favor de l’emperador Leopold I, que el tenia en alta estima després de l’audició d’algunes de les seves misses. A aquest monarca degué el seu nomenament com a organista a la Schottenkirche de Viena, càrrec que ocupà entre el 1696 i el 1702, i el finançament del seu viatge a Roma el 1700, per a estudiar sota la direcció de B. Pasquini. El 1705 ocupà el lloc de vicemestre de capella a la catedral de Sant Esteve de Viena, i del 1712 al 1715, el de mestre de capella com a successor de J.M. Zächer. El 1698 l’emperador el nomenà compositor de la cort, càrrec que mantingué després de la mort de Leopold. El 1715 Carles VI el nomenà mestre de capella de la cort, activitat que desenvolupà fins a la seva mort.

Tot i que Fux fou essencialment un compositor de música religiosa, també és notable la seva música profana. Compongué vint òperes, entre les quals destaquen Costanza e Fortezza (1723) i Enea negli Elisi (1731), aquesta última amb llibret del cèlebre P. Metastasio. És autor de catorze oratoris, unes vuitanta misses, diversos himnes, motets, salms i antífones. La seva producció instrumental consta de prop de cinquanta sonate da chiesa, setanta-nou partites i algunes obres per a tecla. La tècnica magistral de les seves sonates a trio, escrites a l’estil de Corelli, fou elogiada per J. Mattheson, i les seves suites i obres diverses per a tecla constitueixen un important nexe d’unió entre compositors com J.J. Froberger i F.T. Richter i els més joves, entre ells Gottlieb Muffat i G.C. Wagenseil, que foren alumnes seus. El conjunt de l’obra de Fux representa el punt culminant de la música barroca a Àustria. La seva tasca com a compositor i com a teòric mostra un gran respecte i una absoluta fidelitat a la tradició, i el seu domini de l’art contrapuntístic posa els fonaments del classicisme vienès. Fux buscà i trobà les bases del seu propi art en la polifonia a cappella, prenent G.P. da Palestrina com a model. Les seves òperes i oratoris, escrits per a celebrar festes imperials, palesen una tècnica polifònica impecable i es consideren els models més evolucionats d’aquests gèneres dins de la música barroca vienesa. En les seves obres destaquen la utilizació dels cors dobles, el contrast entre solista i tutti i l’ús del recitatiu i l'arioso. Es caracteritzen tant per la monumentalitat, sentiment dramàtic i ostentació típics de l’esperit barroc, com per l’expressivitat melòdica. Fux introduí també en les seves òperes alguns elements derivats de melodies pertanyents al folklore musical austríac.

Com a teòric de la música escriví la famosa obra Gradus ad Parnassum (1725), considerada com el tractat modern de contrapunt més important. Escrit en forma de diàleg, ordena el material temàtic segons un criteri pedagògic de dificultat progressiva (espècies de Fux). El punt de partida de l’ensenyament de Fux és la música de Palestrina, la qual ajuda el futur compositor a tenir una sòlida tècnica. El tractat exercí una influència notable en el seu temps i amb ell aprengueren compositors tan importants com J. Haydn, W.A. Mozart, L. van Beethoven, L. Cherubini i F. Schubert. Diversos tractadistes, com H. Bellermann o H. Schenker, s’inspiraren en l’obra teòrica de Fux i l’imitaren, tot agafant part del material que conté.

Obra

Música escènica

Il fato monarchico (mús. perduda, 1700); Neo-exoriens phosphorus, id est neo-electus et infulatus praesul Mellicensis (mús. perduda, 1701); L’offendere per amare ovvero La Telesilla (mús. perduda, 1702); La clemenza d’Augusto (mús. perduda, 1702); Julo Ascanio, Rè d’Alba (1708); Pulcheria (1708); Il mese di marzo, consecrato a Marte (1709); Gli ossequi della notte (1709); La decima fatica d’Ercole, ovvero La Sconfitta di Gerione in Spagna (1710); Dafne in Lauro (1714); Orfeo ed Euridice (1715); Angelica vincitrice di Alcina (1716); Diana placata (1717); Elisa (1719); Psiche (1720); Le nozze di Aurora (1722); Costanza e Fortezza (1723); Giunone placata (1725); La corona d’Arianna (1726); Enea negli Elisi, ovvero Il tempio dell’eternità (1731)

Música religiosa

12 oratoris (entre els quals: Il trionfo della fede, 1716; Gesù Cristo negato da Pietro, 1719; La cena del Signore, 1720; Il testamento di nostro Signor Gesù Cristo sul calvario, 1726), 2 componimenti sacri (Il fonte della salute, aperto dalla grazia nel calvario, 1716; La deposizione della croce di Gesù Cristo sul calvario, 1728), prop de 80 misses, 3 rèquiems, 1 tedèum a doble cor, prop de 30 motets sense acompanyament, 5 motets per a soprano i acomp. instr., prop de 20 antífones, més de 100 himnes, lletanies, ofertoris i salms

Música instrumental

Prop de 50 sonates d’església, prop de 80 obertures i partites, Concentus musico-instrumentalis (1701), diverses suites per a instr. de teclat conservades parcialment

Bibliografia

  1. Basso, A.: La época de Bach y Haendel, dins Historia de la música, 12 vols., Turner, Madrid 1986
  2. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  3. Ghislanzoni, A.: Storia della fuga, Bocca, Milà 1952
  4. Liess, A.: Fuxiana, Viena 1958
  5. Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  6. Smither, H.E.: A History of the Oratorio, Chapel Hill 1977
  7. Wellesz, E.: Fux, Londres 1965
Col·laboració: 
MLC

Llegir més...