OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor austríac, fill de Leopold Mozart.
Salzburg, Àustria , 1756 — Viena , 1791

Vida

Històricament identificat amb la figura del nen prodigi per excel·lència, els seus enlluernadors dots musicals no es limitaren a la infantesa, sinó que creixeren i s’afermaren en l’edat adulta fins a convertir-lo en un creador que la posteritat ha acabat elevant no tan sols al nivell de figura fonamental de la música d’Occident, sinó a la categoria d’aquells rars fenòmens que marquen la història i esdevenen arquetips de l’herència cultural col·lectiva.

La llegenda que envolta la infantesa de Mozart començà a l’edat de cinc anys, amb el desvetllament dels seus prodigiosos dots musicals. Leopold Mozart, músic a la cort de Salzburg, reconegué de seguida la dimensió del geni del seu fill i decidí renunciar a la seva carrera de compositor per a consagrar-se a l’educació de Wolfgang. A l’edat de sis anys (1762) l’exhibí ja a Munic i a Viena, i pel juliol del 1763 emprengué una gran gira continental destinada a mostrar al món el que ell anomenava "el miracle nascut a Salzburg". Juntament amb Wolfgang viatjaven també la seva mare i la seva germana, Nannerl, petita pianista virtuosa d’onze anys. Aquesta gira triomfal (1763-66) dugué la família Mozart per Alemanya, els Països Baixos, França, Anglaterra i Suïssa, i culminà amb les audiències a les corts reials francesa i anglesa. A París, Wolfgang conegué J.G. Eckard i J. Schobert. El primer li transmeté la forma sonata de C.P.E. Bach, i el segon, músic de sensibilitat preromàntica, li obrí grans perspectives en el camp de l’expressió musical. D’aquesta etapa daten les quatre sonates per a teclat amb acompanyament de violí KV 6-9. A Anglaterra gaudí de l’íntima amistat de J.C. Bach, que li descobrí el món de la simfonia i l’òpera italianes. Sota aquest estímul compongué, a vuit i nou anys, les seves primeres simfonies (KV 16, 16 a, 19, 22), a més de dotze noves sonates per a piano i violí (KV 10-15 i 26-31), dues àries de concert, variacions per a piano i la sonata per a piano a quatre mans KV 19 d, entre altres obres.

Poc després de tornar a Salzburg, a la tardor del 1767 la família Mozart viatjà a Viena. Però aquest cop la visita fou un fracàs a causa de la forta oposició dels músics locals i, malgrat els titànics esforços de Leopold, la primera opera buffa de Wolfgang (La finta semplice) no arribà a representar-se. Sí que es presentà, però, el seu primer singspiel, Bastià i Bastiana (encàrrec privat del metge maçó F.A. Mesmer), i s’interpretà la seva primera Missa solemnis (en do m, KV 139). Altres fets positius d’aquest traumàtic any 1768 foren el contacte de Wolfgang amb l’òpera de Ch.W. Gluck i amb el simfonisme de Joseph Haydn.

Després d’una nova estada a Salzburg (1769), Leopold i el seu fill viatjaren durant tot l’any 1770 per Itàlia, autèntica meca operística del continent. Wolfgang conegué de primera mà les diferents facetes de la música italiana a través de compositors com N. Piccini, G.B. Sammartini i P. Nardini, representants de l’estil operístic, simfònic i concertant, respectivament. D’altra banda, fou deixeble del pare Martini, famós contrapuntista de renom europeu. Els èxits delirants d’aquesta gira culminaren amb l’atorgament pel papa del títol de Cavaller de l’Esperó d’Or i amb l’èxit a Milà de la seva opera seria Mitridate, re di Ponto. Mozart tornà dos cops més a Milà: al final del 1771, per a estrenar-hi la serenata teatral Ascanio in Alba, i a la darreria del 1772, per a l’estrena de l'opera seria Lucio Silla. Malgrat aquests dos nous èxits, no obtingué cap plaça a cap cort italiana. La producció d’aquests tres anys fou extensa: vint-i-dues simfonies, set quartets per a corda (el quartet de Lodi i els sis Quartets milanesos), divertiments, àries de concert, quatre òperes, un oratori (La Betulia liberata) i una bona quantitat d’obres religioses, entre altres el motet per a soprano Exsultate, jubilate, KV 165.

L’any 1772 Hieronymus Colloredo fou elegit nou arquebisbe de Salzburg després de la mort del seu antecessor, Sigismund von Schrattenbach, el "bon príncep", que havia autoritzat tots els viatges sol·licitats per Leopold. Aquest nomenament suposà un canvi radical en aquest sentit. El nou dèspota il·lustrat mostrà una rigidesa de tracte que augmentà amb el temps i conduí, a la llarga, a la ruptura de Mozart amb Salzburg. De moment, però, Wolfgang començà a cobrar honoraris pel càrrec de Konzertmeister, exercit fins ara sense sou, i a més pogué fer un nou viatge a Viena amb el seu pare (estiu del 1773). Tampoc allà no aconseguí cap plaça, però aprofundí el seu coneixement de la música de J. Haydn (els sis Quartets del Sol de Haydn inspiraren els sis Quartets vienesos de Mozart) i renovà els contactes amb els cercles maçons de Mesmer. Un altre destacat maçó, Gebler, li encarregà les il·lustracions musicals per al seu drama heroic Thamos, König in Äegypten ('Thamos, rei d’Egipte'). El treball febril sobre Thamos (Salzburg, final del 1773) comportà alhora l’aparició de tres obres singulars: les simfonies en sol m KV 183 i en la M KV 201, i el seu primer concert per a piano i orquestra, KV 175.

L’ostracisme del trienni següent a Salzburg (1774-77), ple d’encàrrecs de música d’església per a la capella i de música galant per a l’aristocràcia local, fou trencat tan sols per la breu estada del 1775 a Munic amb motiu de l’estrena de la seva opera buffa La finta giardiniera. Les serenates Haffner i Notturna, el divertiment Lodron, KV 287, els cinc concerts per a violí, el Concert per a oboè i sobretot l’impressionant Concert per a piano núm. 9, KV 271, són les culminacions d’aquesta etapa.

Davant la impossibilitat d’obtenir permisos per a noves gires, Wolfgang dimití i emprengué amb la seva mare un viatge a París (setembre del 1777-gener del 1779). Leopold, lligat a Salzburg per imperatius professionals, conduí epistolarment amb mà de ferro aquest viatge, que, no obstant això, acabà fracassant en tots els fronts. L’intent de trobar una col·locació digna del que Wolfgang considerava el seu "talent superior", asfixiat fins llavors a Salzburg, no tingué cap resultat. D’altra banda, la vida del compositor es veié sacsejada per alguns esdeveniments dissortats. En el pla familiar, la seva mare morí i fou enterrada a París. En el pla sentimental, Mozart visqué la primera gran convulsió amorosa en conèixer a Mannheim la jove cantant Aloisia Weber, que pocs mesos després el rebutjà. I en el pla de les relacions amb el seu pare, la situació arribà als límits de la ruptura a causa de les insostenibles tensions entre l’esperit idealista de Wolfgang i l’actitud autoritària de Leopold, exacerbada per una successió de deutes paral·lela a la successió de fracassos que s’anaven produint. D’aquest període, només el terreny creatiu se saldà amb la brillantor habitual, esperonada ara pels fructífers contactes de Mozart amb els músics de la famosa Escola de Mannheim. Compongué, segons encàrrecs i necessitats, quartets i concerts per a flauta, sonates i variacions per a piano i per a piano i violí, àries de concert, la simfonia París, la Simfonia concertant per a vents i el Concert per a flauta i arpa.

Restituït al que ell anomenava "l’esclavatge" de Salzburg, Mozart encara hi produí un bon nombre d’obres mestres durant els anys 1779 i 1780: el Concert per a dos pianos, la Serenata KV 320, la Simfonia concertant per a violí i viola, l’òpera Zaide i la Missa de la coronació, entre d’altres. Al principi del 1781 s’estrenà a Munic la seva opera seria Idomeneo, re di Creta, sens dubte la més completa de l’època de Salzburg. L’èxit que obtingué, però, fou interromput per Colloredo, que cridà Wolfgang a Viena on ell es trobava amb part de la seva capella en ocasió de la mort de l’emperadriu Maria Teresa. Allà, les tensions entre l’arrogància del príncep arquebisbe i les ànsies de llibertat del compositor en una ciutat plena de possibilitats assoliren el clímax. La situació arribà a generar quadres extrems de febre passional d’odi ("Odio l’arquebisbe fins al frenesí", confessà Wolfgang al seu pare), fins que el 9 de maig de 1781 Mozart trencà definitivament amb Colloredo i s’instal·là a Viena com a músic independent. L’horroritzat Leopold va haver de veure encara com, tot seguit, Wolfgang reprenia contacte amb la família Weber, funesta als seus ulls, i es casava el 4 d’agost de 1782 amb una germana d’Aloisia, Constanze, després d’un rocambolesc procés d’intrigues a càrrec de la mare de les noies. El fet és que, a pesar del consentiment patern, enviat in extremis i de mala gana, i malgrat el viatge que realitzà a Salzburg amb la seva dona a l’estiu del 1783, Wolfgang mai no aconseguí plenament que Leopold i Nannerl acceptessin la seva independització i aprovessin el seu matrimoni.

Aquests primers anys vienesos (1781-83) foren, en canvi, els de l’incontestable ascens de la figura de Mozart. El primer gran èxit arribà amb El rapte del serrall (juliol del 1782), singspiel que Mozart compongué amb l’entusiasme de contribuir al desenvolupament del nou teatre musical alemany. Aquest mateix any descobrí, a les vetllades musicals del baró Van Swieten, bona part de l’obra contrapuntística de Johann Sebastian Bach. La impressió fou de primer ordre, i exercí en la seva escriptura musical una profunda influència sense la qual no serien imaginables composicions tan monumentals com la Gran missa en do m, KV 427 (1783), o obres de cambra tan elaborades com els sis quartets de corda dedicats a Haydn (1782-85). Els tres concerts per a piano KV 413, 414 i 415, i les simfonies Haffner i Linz completen el panorama de les grans obres d’aquest període de reputació creixent, d’embriaguesa de llibertat i d’entusiasme creador.

El trienni 1784-86 representà la culminació de la carrera de Mozart com a compositor d’èxit. Fou una època trepidant, amb contínues anades i vingudes d’una sala a l’altra de la ciutat per a interpretar ell mateix els seus concerts per a piano i orquestra. N’escriví dotze en tan sols tres anys (núm. 14-25), que, juntament amb els dos que aparegueren més tard, formen un dels capítols de més pes dins el llegat mozartià i marquen una fita de primera magnitud en la història del gènere. El clima entusiàstic d’aquests èxits exteriors fou complementat, en el pla dels estímuls espirituals interns, pel seu ingrés formal a la maçoneria al final del 1784 després d’uns quants anys de contactes, ingrés que no sols comportà la composició de cantates i lieder d’ús ritual, sinó que condicionà en endavant les seves motivacions vitals i creatives.

L’esdeveniment operístic d’aquest període fou l’estrena, al maig del 1786, de Les noces de Fígaro, primera col·laboració important de Mozart amb el llibretista Lorenzo Da Ponte. L’obra, de connotacions revolucionàries, tingué l’oposició dels cercles reaccionaris de Viena i fou objecte de les intrigues d’A. Salieri, músic ben establert a la cort i rival de Mozart, de manera que gaudí tan sols d’un èxit inicial, que no durà. Però el desbordat entusiasme que aquesta òpera despertà a Praga motivà que Mozart hi anés al principi del 1787 per dirigir-la personalment. La simfonia Praga justament fou escrita per a aquesta visita, la qual desencadenà en conjunt un tal deliri que l’empresari Bondini encarregà una nova òpera a Mozart i Da Ponte per a la tardor. Aquest fou l’origen de Don Giovanni, estrenada el 29 d’octubre amb un nou èxit esclatant.

Però en aquest any 1787, tan brillant a Praga, començà a Viena un procés de decadència que dominà els darrers anys de la vida del compositor. El públic, àvid de novetats, l’anà abandonant, i el poder imperial només l’ajudà fent gala d’una mesquinesa explícita: en morir Ch.W. Gluck, al desembre del 1787 Mozart fou nomenat compositor de la cambra imperial i reial amb un sou inferior a la meitat del que cobrava el seu antecessor. Pel maig del 1788, la indiferència general que obtingué l’estrena a Viena de Don Giovanni n’accelerà la decadència i Mozart inicià el llarg rosari d’endeutaments envers el seu germà de lògia Puchberg. En aquestes circumstàncies compongué, a l’estiu d’aquest mateix any, les seves tres darreres simfonies, impressionant culminació de l’art simfònic del segle XVIII (núm. 39, 40 i 41, coneguda aquesta com a simfonia Júpiter). Un viatge a Berlín a la primavera del 1789 tingué escassos resultats econòmics. A la tornada, Mozart completà només tres dels sis quartets encarregats probablement pel rei de Prússia (coneguts avui com a Quartets prussians a pesar d’haver estat publicats finalment sense dedicatòria). En canvi, sí que completà, a la tardor del mateix 1789, el quintet per a clarinet que li havia demanat el seu amic maçó i clarinetista Anton Stadler en ocasió d’un concert benèfic (sense remuneració, per tant, per a l’autor).

Però l’èxit de la reposició vienesa de Les noces de Fígaro al final del mes d’agost del 1789 dugué l’emperador Josep II a encarregar a Mozart Così fan tutte. L’òpera, l’última de les tres grans col·laboracions amb Da Ponte, s’estrenà pel gener del 1790 amb un èxit moderat. A partir d’aquest moment l’aïllament social de Mozart semblà haver tocat fons, com suggereix la insòlita escassetat d’obres escrites durant la resta d’aquell any. A la tardor, ni tan sols no fou convidat a Frankfurt a la coronació de Leopold II com a nou emperador d’Alemanya (Josep II havia mort al mes de febrer). Mozart hi anà pel seu compte gràcies a un fort endeutament, però els resultats foren més significatius en el pla musical que en l’econòmic.

L’any 1790 i el 1791 constitueixen les dues cares oposades de l’última etapa de la vida de Mozart. La buidor del catàleg del 1790 contrasta amb la magnificència creativa de l’any següent, en què els esdeveniments es desencadenaren de forma accelerada. El resum dels fets comença a la primavera, moment en què E. Schikaneder, director de companyia teatral popular, li proposà escriure La flauta màgica. A l’estiu, un missatger anònim (enviat, com se sap avui, d’un cert comte Walsseg) li encarregà una missa de difunts. Per l’agost, el Teatre Nacional de Praga li feu arribar l’encàrrec de l'opera seria La clemenza di Tito per a la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. El 18 d’agost, Mozart viatjà a Praga treballant contra rellotge per a l’estrena de l’òpera. El 6 de setembre, l’obra fracassà en ser qualificada de porcheria tedesca per l’emperadriu Maria Lluïsa. El 30 de setembre s’estrenà La flauta màgica en un suburbi de Viena, amb enorme èxit popular. A l’octubre, Mozart compongué per a Stadler el Concert per a clarinet i treballà obsessivament sobre el Rèquiem. Pel novembre hagué d’interrompre la feina i escriure la Cantata maçònica, KV 623, per a la inauguració del nou temple de la lògia. A partir del 19 de novembre s’agreujà l’estat de salut del compositor, que morí la nit del 5 al 6 de desembre. Fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de St. Marx. Les causes de la seva mort continuen motivant tot tipus d’especulacions. La llegenda d’enverinament a càrrec de Salieri o altres agents no ha trobat encara proves concloents ni a favor ni en contra. Les hipòtesis mèdiques actuals, basades en fonts documentals de l’època, van des de la febre reumàtica aguda fins a la insuficiència renal crònica, amb la lògica reserva d’uns diagnòstics fets a 200 anys de distància. Dels sis fills que Mozart tingué amb Constanze en sobrevisqueren tan sols Karl Thomas i Franz Xaver Wolfgang. Aquest darrer fou, com el seu pare, pianista i compositor.

L’home i l’obra

Si el geni musical de Mozart s’ha vist relacionat des de sempre amb la llegenda del nen prodigi, el seu caràcter mai no ha pogut conjurar del tot la llegenda de l’etern infant. En l’extensa correspondència familiar, Wolfgang no deixa de donar motius per a aquesta imatge, però la seva personalitat apareix també amb una gran complexitat, capaç de reunir els aspectes més antagònics. La bufoneria que exhibeix en cercles familiars i amistosos és compatible, en ell, amb l’exigència del màxim respecte i dignitat per la seva imatge professional. La seva impossibilitat de digerir els aspectes pràctics del món es compensa amb reflexions fetes des del més alt punt de mira. Les necessitats afectives més absorbents conviuen amb la capacitat d’autorenúncia i entrega més idealitzada. Infantilisme i maduresa es troben, s’identifiquen. Gairebé en cap moment no s’interessà pels problemes socials, polítics o bèl·lics del seu temps. En conjunt fa la impressió d’haver viscut dins un món ideal, alimentat durant una infantesa de conte de fades, el qual després no tan sols no va renunciar, sinó que va "legitimar" conscientment amb els ideals maçònics d’harmonia, fraternitat i concòrdia.

La natura del seu geni està en sintonia amb aquesta percepció de l’existència. En termes generals, la gran aportació de Mozart a la música no rau en el treball "revolucionari" de trencar els motlles establerts, sinó en el fet d’haver sabut omplir els esquemes formals de l’època amb una substància que els transfigura. Allò que s’anomena "mozartià" es caracteritza sovint per ser un estil on els elements materials de l’escriptura musical (melodia, harmonia, instrumentació, etc.) es troben, respecte a la seva funció expressiva, en una relació infal·lible de pertinència determinada per la llei de màxima essencialitat. Aquest equilibri inefable es deixa sentir en tot tipus d’obres, des de les grans creacions vocals i simfòniques fins a la música per a piano sol.

Sens dubte, l’òpera fou el seu gènere predilecte. Ja durant l’època de Salzburg n’havia explorat les principals modalitats del seu temps. D’una banda, l'opera buffa italiana, amb La finta semplice i La finta giardiniera. De l’altra, l'opera seria, amb Mitridate, re di Ponto, Lucio Silla i sobretot Idomeneo, re di Creta, fortament impactant per la novetat dels seus efectes sonors. I finalment el singspiel alemany, amb Bastià i Bastiana i Zaide, òpera inacabada però singular entre totes les de Mozart per la presència de melodrames. Fins i tot escriví les il·lustracions musicals per al drama maçònic Thamos, rei d’Egipte fent ús d’un simbolisme musical que anticipa ja el de La flauta màgica. Però fou a l’època vienesa que el seu talent dramàtic es desbordà. Les cartes al seu pare a l’època d'El rapte del serrall mostren una lúcida consciència de la seva estètica operística, fonamentada en la superioritat de la música com a mitjà per a expressar la situació dramàtica (concepció oposada a la de Gluck, que atorgava aquesta prioritat al llenguatge). Les noces de Fígaro, basada en la comèdia homònima de P.A. de Beaumarchais, és ja l’obra del geni operístic absolut que sap transformar les caricatures bufonesques de la commedia dell’arte en éssers vius palpitants, i que sap transcendir els continguts revolucionaris de l’obra original tot traslladant-los del pla social al pla genuí de l’esperit. En Don Giovanni el registre vital de la condició humana s’obre d’un extrem a l’altre, des de la bufoneria fins a la tragèdia, que acaben fonent-se vertiginosament. És l’òpera de les òperes, com s’ha anomenat aquest duel sord entre l’embriaguesa del deliri sensual i les forces inexorables i enigmàtiques del més-enllà. La bufoneria de Così fan tutte, per la seva banda, es transmuta en ironia amarga en trobar-se al servei d’una simètrica i perfecta destrucció dels ideals de fidelitat amorosa. Ideals que reneixen i es transfiguren en La flauta màgica, singspiel veritablement màgic on l’esperit del conte de fades impregna els ideals maçònics per a donar-los el seu sentit més profund.

La influència històrica de l’òpera en la música religiosa, heretada del Barroc, resultà idònia per a un geni dramàtic com el de Mozart. De les nombroses misses escrites per a la capella de Salzburg destaquen la Missa solemnis en do m, KV 139, i la Missa de la coronació, KV 317, que conté ja sorprenents anticipacions de Les noces i del Così. A Viena, desaparegudes les obligacions religioses, Mozart compongué només dues misses, les de major envergadura i significació. La Gran missa en do m, KV 427, és un impressionant compendi de les textures del Barroc i del Classicisme, des del contrapunt bachià i händelià fins al bel canto napolità, usat aquí al servei d’una expressió que se sublima fins als més elevats estrats de destil·lació espiritual (Christe i Et incarnatus). Semblant repertori de recursos apareix al Rèquiem, obra escrita, pel que sembla, sota el pressentiment de la pròpia mort, i que fluctua entre el terror, l’angoixa existencial i la deprecació.

L’instint dramàtic de Mozart envaí també la seva música instrumental amb l’ajut de la forma sonata. Pel que fa a la simfonia, se serví tant del model italià en tres moviments (ràpid-lent-ràpid) com de l’esquema de Haydn, que intercala un minuet abans o després del temps lent. El primer i l’últim temps corresponen sovint a situacions de moviment escènic col·lectiu. El temps lent central emula una ària, un moment de recolliment confidencial o meditatiu. Detalls idiomàtics d’aquesta relació amb l’òpera poden detectar-se fins i tot en les últimes simfonies de Mozart, que tendeixen ja cap a una expressió més universal. El primer temps de la simfonia Praga, per exemple, s’emparenta amb l’obertura de La flauta màgica, i fragments de Don Giovanni ressonen en el quart temps de la simfonia Júpiter, moviment que combina el llenguatge teatral amb les textures contrapuntístiques més elaborades, en una imposant síntesi que eleva el simfonisme clàssic al seu punt culminant. De les formes instrumentals, però, el concert per a piano i orquestra fou el gènere mozartià per excel·lència. Aquí convergiren el Mozart creador i el Mozart pianista, que podia pujar a escena i esdevenir el protagonista de la seva pròpia obra instrumental. Al llarg dels seus vint-i-tres concerts (la numeració arriba fins a vint-i-set perquè els quatre primers són arranjaments d’obres d’altres autors), la forma del primer temps (simbiosi del ritornello barroc i de la sonata clàssica) i la del tercer temps (rondó-sonata) presenten una inacabable multitud de variants, sobre les quals cavalca un veritable joc d’equilibris malabars entre solista i orquestra. El seu domini de l’art compositiu assolí aquí un dels clímaxs més virtuosístics. Els segons moviments, més encara que en les simfonies, són veritables àries on el cantant s’expressa a través del teclat. Per mitjà de la simfonia i el concert, el món mozartià de l’òpera es transmeté a la sonata per a piano. La simfonia en determinà la forma general, i el concert aportà aquí i allà els seus elements característics, com el virtuosisme pianístic, la cadència solista (KV 311, KV 333) o els contrastos solo-tutti simbolitzats sovint en les oposicions forte-piano.

Mozart usà també el piano en multitud de combinacions de cambra, terreny on esdevingué un innovador. Els seus dos quartets per a piano, violí, viola i violoncel són pioners en la història de la música, com també ho és el seu quintet per a clarinet i cordes. Al costat d’aquestes i altres obres aïllades, que no necessitaren cap preparació per a esdevenir culminacions del gènere, els quartets i quintets per a corda de Mozart representen el gros de la seva producció cambrística. Aquest terreny (el que més problemes li plantejà, com ell reconegué més d’un cop) esdevingué sovint un camp d’experimentació on Mozart assumí el contrapunt bachià i el llenguatge haydnià de l’elaboració temàtica i els modelà al servei d’una fluïdesa dinàmica inherent a la natura cantabile del seu propi estil. El resultat meravellà J. Haydn, que l’any 1785 feu a Leopold Mozart la seva famosa declaració: "Jo us dic davant de Déu, com a home d’honor, que el vostre fill és el més gran compositor que jo conec, en persona o de nom. A part de tenir gust, té la més gran ciència de la composició." Ciència que Mozart aplicà amb similar perfecció a tot tipus de gèneres, en un domini de la diversitat que contribuí, juntament amb els altres aspectes de la seva obra, a fer d’ell un cas singular en la història de la música. Efectivament, Mozart no arribà pròpiament a crear escola, i no precisament per manca de reconeixement posterior. Els compositors romàntics, que se sentien més propers a l’herència de Beethoven, hi veieren justament un model inassolible de creació artística absoluta, com expressen els comentaris de J. Brahms al seu amic Billroth ("No puc comprendre com un creador pot aconseguir una tal perfecció; mai ningú no ha assolit aquest súmmum.") o la sentència de R. Wagner ("El geni més prodigiós l’ha elevat per sobre de tots els mestres de totes les arts i de tots els segles."). Aquests judicis trigaren a traslladar-se al públic. Si bé Mozart representà sempre un referent històric ben visible, el pes del Romanticisme i postromanticisme el situà momentàniament en un segon pla. Fou a la segona meitat del segle XX que, a partir d’una nova valoració de la importància de les seves òperes, l’obra mozartiana tornà a la primera línia absoluta que ocupa avui, en un procés que culminà l’any 1991 amb el gran ressò internacional que obtingué la celebració del 200 aniversari de la mort del compositor.

Obra

Música vocal religiosa

Misses: 10 Missa brevis (entre les quals: sol M, KV 49, 1768; Missa dels pardals, KV 220, 1775; si♭ M, KV 275, 1777); Missa solemnis, KV 139 (1768); Missa Dominicus, KV 66 (1769); Missa in honorem Santissimae Trinitatis, KV 167 (1773); Missa de Credo, KV 257 (1776); Missa longa, KV 262 (1775); Missa de la coronació, KV 317 (1779); Missa solemnis, KV 337 (1780); Gran missa en do m, KV 427 (1783); Missa de rèquiem, KV 626 (inac., 1791); diverses obres religioses (entre les quals: Regina coeli, KV 127, 1772; Ergo interest, motet, KV 143, 1773; Exsultate, jubilate, motet, S., orq., org., KV 165, 1773; Litaniae Lauretanae, KV 195, 1774; Litaniae de venerabili altaris sacramento, KV 243, 1776; Gradual Sancta Maria Mater Dei, KV 273, 1777; Vesperae de Dominica, KV 321, 1779; Vesperae solemnes de confessore, KV 339, 1780; Kyrie, re m, KV 341, 1780; Ave verum corpus, motet, KV 618, 1791)

Òpera

Apollo et Hyacinthus, KV 38 (1767); Bastià i Bastiana, KV 50 (1768); La finta semplice, KV 51 (1768); Mitridate, re di Ponto, KV 87 (1770); Ascanio in Alba, KV 111 (1771); Il sogno di Scipione, KV 126 (1772); Lucio Silla, KV 135 (1772); Thamos, König in Ägypten, KV 345 ('Thamos, rei d’Egipte', 1773; rev. 1779); La finta giardiniera, KV 196 (1774); Il re pastore, KV 208 (1775); Zaide, KV 344 (1779-80); Idomeneo, re di Creta, KV 366 (1780); Die Entführung aus dem Serail, KV 384 ('El rapte del serrall', 1781-82); L’Oca del Cairo, KV 422 (1783); Lo sposo deluso, KV 430 (1783); Der Schauspieldirektor, KV 486 ('El director', 1785-86); Les noces de Fígaro, KV 492 (1785-86); Don Giovanni, KV 527 (1787); Così fan tutte, KV 588 (1789); La flauta màgica, KV 620 (1791); La clemenza di Tito, KV 621 (1791)

Ballet

Les Petits Riens (1778); ballet per a Idomeneo, KV 367 (1780)

Veu i piano

Prop de 40 cançons per a v. solista i pno., entre les quals: Gesellenreise, KV 468 ('El viatge dels companys', 1785); Das Veilchen, KV 476 ('La violeta', 1785); Die Alte, KV 517 ('La vella', 1787); Das Lied der Trennung, KV 519 ('Cançó de la separació', 1787); Als Luise die Briefe ihres ungetreuen Liebhabers verbrannte, KV 520 ('Quan la Lluïsa cremà les cartes del seu amant infidel', 1787); Abendempfindung, KV 523 ('Sensació del vespre', 1787); An Chloe, KV 524 (1787); Sehnsucht nach dem Frühlinge, KV 596 ('Anhel de la primavera', 1791); Das Kinderspiel, KV 598 ('Joc de nens', 1791)

Altres obres vocals

Nombroses àries de concert, entre les quals: Va, dal furor portata, T., orq., KV 21, 1765; Con ossequio, con rispetto, T., orq., KV 210, 1775; Popoli di Tessaglia, S., orq., KV 316, 1778; Nehmt meinen Dank, S., orq., KV 383 ('Accepteu el meu agraïment', 1782); Ch’io mi scordi di te?, S., pno., orq., KV 505, 1786; Bella mia fiamma, Resta, oh cara, S., orq., KV 528, 1787; Per questa bella mano, B., orq., KV 612, 1791; oratoris, entre els quals: La Betulia liberata, KV 118, 1771; cantates, entre les quals: Davidde penitente, KV 469, 1785; Die Maurerfreude, KV 471 ('L’alegria del maçó', 1785); Eine kleine Deutsche Kantate, KV 619 ('Petita cantata alemanya', 1791); Laut verkünde unsre Freude, KV 623 ('Proclameu ben alt la nostra alegria’ 1791); nombrosos cants a diverses veus i cànons

Simfonies

Núm. 1, mi♭ M, KV 16 (1764-65); KV 16a, la m (1765); núm. 4, re M, KV 19 (1765); núm. 5, si♭ M, KV 22 (1765); núm. 6, fa M, KV 43 (1767); núm. 7, re M, KV 45 (1768); núm. 8, re M, KV 48 (1768); núm. 9, do M, KV 73 (1771); núm. 10, sol M, KV 74 (1770); núm. 11, re M, KV 84 (1770); núm. 12, sol M, KV 110 (1771), núm. 13, fa M, KV 112 (1771); núm. 14, la M, KV 114 (1771); núm. 15, sol M, KV 124 (1772); núm. 16, do M, KV 128 (1772); núm. 17, sol M, KV 129 (1772); núm. 18, fa M, KV 130 (1772); núm. 19, mi♭ M, KV 132 (1772); núm. 20, re M, KV 133 (1772); núm. 21, la M, KV 134 (1772); núm. 42-55 (1767-72); núm. 22, do M, KV 162 (1773); núm. 23, re M, KV 181 (1773); núm. 24, si♭ M, KV 182 (1773); núm. 25, sol m., KV 183 (1773); núm. 26, mi♭ M, KV 184 (obertura per a Thamos, 1773); núm. 27, sol M, KV 199 (1773); núm. 28, do M, KV 200 (1773); núm. 29, la M, KV 201 (1774), núm. 30, re M, KV 202 (1774); núm. 31, re M, París,

KV 297 (1778); núm. 32, sol M, KV 318 (1779); núm. 33, si♭ M, KV 319 (1779); núm. 34, do M, KV 338 (1780); núm. 35, re M, Haffner, KV 385 (1782); núm. 36, do M, Linz, KV 425 (1783); núm. 37, sol M, KV 444 (introducció per a una simfonia de M. Haydn, 1783); núm. 38, re M, Praga, KV 504 (1786); núm. 39, mi♭ M, KV 543 (1788); núm. 40, sol m, KV 550 (1788); núm. 41, do M, Júpiter, KV 551 (1788)

Altres obres orquestrals

Serenates (entre les quals: Serenata Notturna, re M, 2 orq., KV 239, 1776; Serenata Haffner, re M, KV 250, 1776; Serenata del Postilló, re M, KV 320, 1779; Petita música de nit, sol M, KV 525, 1787; Ein musikalischer Spass, KV 522, ’Una broma musical', 1787); divertiments (entre els quals: núm. 6, do M, KV 188, 1776; núm. 14, si♭ M, KV 270, 1777; núm. 15, si♭ M, KV 287, 1777; núm. 16, mi♭ M, KV 289, 1777; núm. 17, re M, KV 334, 1779); cassacions (sol M, KV 63, 1769; si♭ M, KV 99, 1769); nombroses danses alemanyes, contradanses, minuets i marxes; nombroses sonates d’església

Piano i orquestra

Arranjaments a partir d’altres autors: concert núm. 1, fa M, KV 37 (1767); núm. 2, si♭ M, KV 39 (1767); núm. 3, re M, KV 40 (1767); núm. 4, sol M, KV 41 (1767); concerts originals: núm. 5, re M, KV 175 (1773); núm. 6, si♭ M, KV 238 (1776); núm. 7, fa M, KV 242 per a 3 pno. (1776); núm. 8, do M, KV 246 (1776); núm. 9, mi♭ M, KV 271 (1777); núm. 10, mi♭ M, KV 365 per a 2 pno. (1779); núm. 11, fa M, KV 413 (1782-83); núm. 12, la M, KV 414 (1782); núm. 13, do M, KV 415 (1782-83); núm. 14, mi♭ M, KV 449 (1784); núm. 15, si♭ M, KV 450 (1784); núm. 16, re M, KV 451 (1784); núm. 17, sol M, KV 453 (1784); núm. 18, si♭ M, KV 456 (1784); núm. 19, fa M, KV 459 (1784); núm. 20, re m., KV 466 (1785); núm. 21, do M, KV 467 (1785); núm. 22, mi♭ M, KV 482 (1785); núm. 23, la M, KV 488 (1786); núm. 24, do m, KV 491 (1786); núm. 25, do M, KV 503 (1786); núm. 26, re M, Coronació, KV 537 (1788); núm. 27, si♭ M, KV 595 (1791)

Altres solistes i orquestra

5 concerts per a vl. i orq. (entre els quals: núm. 1, si♭ M, KV 207, 1775; núm. 3, sol M, KV 216, 1775; núm. 5, la M, KV 219, 1775); 1 per a fg. i orq. (si♭ M, KV 191, 1774); 1 per a ob. i orq. (do M, KV 271k, 1777); 2 per a fl. i orq. (núm. 1, sol M, KV 313, 1778; núm. 2, re M, KV 314, 1778); 5 per a tr. i orq. (entre els quals: núm. 1, re M, KV 412, 1791; núm. 2, mi♭ M, KV 417, 1783; núm. 4, mi♭ M, KV 495, 1786); 1 per a cl. i orq. (la M, KV 622, 1791); simfonies concertants: per a 4 instruments de vent i orq. (mi♭ M, KV 297B, 1778); per a vl., vla. i orq. (mi♭ M, KV 364, 1779)

Cambra

6 qnt. de c. (entre els quals: sol m, KV 516, 1787; re M, KV 593, 1790; mi♭ M, KV 614, 1791); 23 qt. de c. (núm. 1, sol M, de Lodi, KV 80, 1770-73; núm. 2-7, Quartets milanesos, KV 155-160, 1772-73; núm. 8-13, Quartets vienesos, KV 168-173, 1773; núm. 14-19, Quartets Haydn, KV 387, 421, 428, 458, 464, 465, 1782-85; núm. 20, Hoffmeister, KV 499, 1786; núm. 21-23, Quartets prussians, KV 575, 589, 590, 1789-90); divertiment per a vl., vla., vlc., a Puchberg, KV 563 (1788); 2 duos per a vl. i vla., KV 423, 424 (1783); Quintet per a trompa, KV 407 (1782); Quintet per a piano i vents, KV 452 (1784); Quintet per a clarinet, KV 581 (1789); Adagio und Rondo, harm. de vidre, fl., ob., vla., vlc., KV 617 (1791); Quartet per a oboè, KV 370 (1781); 4 qt. per a fl. (KV 285, 1777; KV 285a i KV 285b, 1778; KV 298, 1786); 2 qt. per a pno. (KV 478, 1785; KV 493, 1786); 6 trios per a pno. (KV 254, 1776; KV 496 i KV 502, 1786; KV 542, KV 548 i KV 564, 1788); trio per a pno., cl. i vla., de les bitlles, KV 498 (1786); 43 sonates vl. i pno. (entre les quals: KV 6-15 i 26-31, 1764-66; sol M, KV 301, 1778; mi m, KV 304, 1778; fa M, KV 376, 1781; mi♭ M, KV 481, 1785); altres obres de cambra per a diferents instruments

Teclat

17 sonates per a piano. (núm. 1-5, KV 279-283, 1774; núm. 6, KV 284, 1775; núm. 7-9, KV 309-311, 1777-78; núm. 10-13, KV 330-333, 1778; núm. 14, KV 457, 1784; núm. 15, KV 545, 1788; núm. 16, KV 570, 1789; núm. 17, KV 576, 1789); variacions per a pno. (entre les quals: 7 variacions sobre ’Willem van Nassau', KV 25, 1766; 12 variacions sobre un minuet de Fischer, KV 179, 1774; 12 variacions sobre ’Ah, vous dirai-je maman', KV 265, 1778; 12 variacions sobre ’La belle Françoise', KV 353, 1778); diverses obres per a pno. (entre les quals: Llibre de notes de Londres, KV 15a-ss, 1764-65; Fantasie und Fugue, do M, KV 394, 1782; Fantasia, re m, KV 397, 1782; Fantasia, do m, KV 475, 1785; Rondo, re M, KV 485, 1786; Rondo, fa M, KV 494, 1786; Rondo, la m, KV 511, 1787; Allegro und Andante, KV 533, 1788; Adagio, si m, KV 540, 1788; Eine Kleine Gigue, KV 574, 1789); 5 sonates per a pno. a 4 mans (KV 19d, 1765; KV 381, 1772; KV 358, 1774; KV 497, 1786; KV 521, 1787); Sonata per a 2 pianos, KV 448 (1781); Fuga per a 2 pianos, KV 426 (1783); obres per a org. mecànic (Adagio i allegro, KV 594, 1790; Allegro i andante, KV 608, 1791; Andante, KV 616, 1791)

Obra

Briefe und Aufzeichnungen, 7 vols., Bärenreiter Verlag, Kassel, Basilea, Londres, Nova York 1962; The letters of Mozart and his family, Macmillan Press, Londres 1985; Correspondance, 5 vols., Flammarion éditeur, 1986; Cartas de Wolfgang Amadeus Mozart, Muchnik Editores, Barcelona 1986

Bibliografia

  1. Abert, H.: W.A. Mozart, VEB Breitkopf & Härtel Musikverlag, Leipzig 1983
  2. Albet, M.: Mozart, un genio musical, Editorial Planeta, Barcelona 1993
  3. Balcells, P.A.: Autoretrat de Mozart, ed. La Campana, Barcelona 1997
  4. Einstein, A.: Mozart, ed. Espasa-Calpe, Buenos Aires 1948
  5. Hildesheimer, W.: Mozart, Insel Verlag, Frankfurt 1990
  6. Hocqard, J.V.: La pensée de Mozart, Éditions du Seuil, París 1958
  7. Hocqard, J.V.: Mozart, Éditions du Seuil, París 1970
  8. Hocqard, J.V.: Mozart, una biografía musical, ed. Espasa-Calpe, Madrid 1991
  9. Massin, J. et B.: Wolfgang Amadeus Mozart, Ediciones Turner, Madrid 1987
  10. Reverter, A.: Mozart, obra completa comentada, discografía recomendada, Ediciones Península, Barcelona 1995
  11. Robbins Landon, H.C.: El último año de Mozart, Ediciones Siruela, Madrid 1989
  12. Robbins Landon, H.C.: Los años dorados, Ediciones Destino, Barcelona 1990
  13. Robbins Landon, H.C.: Mozart y su realidad, Editorial Labor, Barcelona 1991
  14. Solomon, M.: Mozart, a life, Hutchinson, Londres 1995
  15. Wyzewa, T. de i Saint-Foix, G. de: Wolfgang Amadeus Mozart, Éditions Robert Laffont S.A., París 1986

Complement bibliogràfic

  1. Subirà i Puig, Josep: Wolfgang Amadeo Mozart y su producción escénica, Asociación de Cultura Musical, Madrid 1923
  2. Celebració del Bicentenari de Mozart: inauguració del curs acadèmic 1991/1992, Universitat de Barcelona, Barcelona 1991
  3. Albet i Vila, Montserrat: Mozart, un genio musical, Editorial Planeta, Barcelona 1993
  4. Gumí, Albert: Petita història de W.A.Mozart, Editorial Mediterrània, Barcelona 1991
  5. Balcells i Comas, Pere-Albert: Autoretrat de Mozart a través de la correspondència, Edicions La Campana, Barcelona 1997
  6. Jackson, Gabriel: Mozart, Editorial Empúries, Barcelona 1991
  7. Ritter, Wolfgang \ Bosch, Josep Maria: Mozat va ser assassinat? Un estudi psicogràfic, Columna Edicions, Barcelona 1994
  8. Lleonart, Josep: Mozart y su familia, Editorial Juventud; Clarasó, Barcelona 1945
  9. Lleonart, Josep: Vida de Mozart, Seix y Barral Hnos., Barcelona 1940, 1943
  10. Palau i Claveras, Josep: Músicos vieneses: Mozart y Schubert, Metropolitana Ediciones, Barcelona 1943
  11. Martorell i Miralles, Antoni: Wolfgang Amadeus Mozart i la seva expressió religiosa, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, Palma de Mallorca 1992
  12. Balcells i Comas, Pere-Albert: Autorretrato de Mozart, El Acantilado, Barcelona 2000
  13. Mozart, Wolfgang Amadeus \ Schikaneder, Emanuel \ Alier i Aixalà, Roger: La Flauta mágica, Ma non troppo, Barcelona 2000
  14. Benavent i Feliu, Ricard: Haydn, Mozart y Beethoven: su personalidad y desarrollo de su actividad en las distintas esferas del arte musico. Estudio critico., Ripollés, Valencia 1897
  15. Radigales i Babí, Jaume: Música per a la mort: els rèquiems de Victoria, Mozart, Verdi, Brahms i Britten, Editorial Cruïlla, Barcelona 2000
Col·laboració: 
PAB

Llegir més...