Vida
Franz Schubert fou el quart fill d’un mestre d’escola establert al barri vienès de Himmelpfortgrund. A sis anys, començà a estudiar a l’escola del seu pare, del qual també rebia classes de violí, mentre el germà gran, Ignaz, li ensenyava a tocar el piano. Els seus dots musicals molt per sobre del normal començaren a fer-se evidents i esdevingué alumne de Michael Holzer, organista de Liechtental. Segons Ferdinand, un germà de Schubert, Holzer comentà: "Sempre que li vull ensenyar alguna cosa nova, ja la sap". En aquell temps Franz ja escrivia les seves primeres obres, i quan es presentà a les proves per a entrar com a cantaire a la capella imperial, un tribunal, entre els membres del qual hi havia A. Salieri i J.L. Eybler, l’acceptà com un dels candidats més destacats.
El fet de pertànyer a la capella imperial implicava ingressar com a estudiant intern al Stadtkonvikt, centre d’ensenyament imperial on Schubert rebé una formació integral, amb èmfasi especial en la música. Aviat ocupà el lloc de primer violí en l’orquestra d’estudiants, formada per Josef von Spaun, un company d’estudis vuit anys més gran que es convertí en un dels seus millors amics. Franz, que rebia classes de contrapunt i composició de Salieri, fins i tot era cridat sovint a dirigir l’orquestra. El 1812 canvià la veu i hagué de deixar la capella, i un any més tard abandonà el Stadtkonvikt i començà a estudiar per a ser mestre i poder treballar a l’escola del seu pare.
En aquesta època, Schubert tenia un interès per la música gairebé exclusiu. Ja havia compost cançons i peces per a piano, a més de quartets de corda per a tocar amb el seu pare i els seus germans. Amb l’orquestra del Stadtkonvikt havia assolit un coneixement directe de les simfonies dels clàssics vienesos i havia pogut fins i tot compondre i fer tocar la seva Simfonia núm. 1. Malgrat haver deixat la institució imperial, continuava rebent classes de Salieri, però els dubtes sobre les garanties econòmiques que li podia donar una carrera de compositor el feren entrar a treballar com a assistent del seu pare l’any 1814. Amb tot, la feina de mestre no li impedí desplegar l’increïble ritme de treball que havia de ser normal en ell. A part d’altres composicions menors, havia escrit la seva primera obra operística, el singspielDes Teufels Lustschloss ('El castell del plaer del diable'), i la seva primera missa. Entre aquell mateix any i el següent compongué dues simfonies, dos quartets i dues misses més. Si bé aquestes obres no palesen encara el geni del seu autor, altres peces del mateix temps demostren que Schubert no sols havia assolit una astoradora habilitat en la composició, sinó que havia desenvolupat una personalitat artística ja molt definida: la lectura del Faust de Goethe el 1814 donà com a fruit immediat Gretchen am Spinnrade ('Margarideta a la filosa'). Al final de l’any següent, la seva música per a un altre poema de Goethe, la balada Erlkönig ('El rei dels verns'), li havia de procurar el primer gran èxit com a compositor. Malgrat la tasca a l’escola del seu pare i la intensa activitat compositiva, Schubert trobava temps per a fer nous amics, de la relació amb els quals obtingué importants estímuls per a la creació musical. Entre aquests amics es poden esmentar el poeta Johann Mayrhofer (Schubert escriví més de quaranta lieder sobre poemes seus), el compositor Anselm Hüttenbrenner, també alumne de Salieri, i Franz von Schober, un jove amb molts interessos i d’indiscutible talent, però que no acabà de trobar un camp on desenvolupar-lo de manera fecunda. D’aquests anys data també el coneixement de Therese Grob, amb la qual Schubert tingué una gran amistat. S’ha suposat que Therese fou el gran amor del compositor, que, després de la decepció en què hauria acabat el seu enamorament, no tornà a mostrar públicament interès per trobar l’amor d’altres dones (investigacions recents han suggerit la seva possible homosexualitat).
L’any 1816, Schubert intentà sense èxit assolir un càrrec de professor de música a Ljubljana. Entre les moltíssimes composicions d’aquell any (en què tornà a escriure més de 100 cançons, com ja havia fet l’any anterior), cal recordar les seves simfonies quarta i cinquena. Al final del 1816 abandonà la llar paterna i anà a viure amb Schober. Al principi de l’any següent deixà de treballar a l’escola i, gràcies a Schober, conegué el prestigiós baríton de l’Òpera Imperial Johann Michael Vogl, el qual quedà tan impressionat amb la seva música vocal que esdevingué un dels seus principals intèrprets i defensors. A la tardor del 1817 Schubert tornà a casa del seu pare, potser per dificultats econòmiques, i reprengué temporalment la feina de mestre. Al gener del 1818 veié publicada per primera vegada una obra seva, la cançó Am Erlafsee ('Al llac d’Erlaf'), però la seva carrera com a compositor continuava essent discreta pel que fa a l’èxit. En aquestes circumstàncies es pot entendre que Schubert s’alegrés de rebre una oferta per a ensenyar música a les filles del comte Johann Karl Esterházy (pertanyent a la poderosa família hongaresa de la qual Haydn havia estat mestre de capella) durant l’estiu. Després dels mesos passats a la residència estival dels Esterházy a Zselisz (avui a Eslovàquia), Franz tornà a Viena, però es negà a tornar a ensenyar a l’escola i això originà un conflicte que comportà un nou abandonament de la llar paterna, aquest cop per a anar a viure amb Mayrhofer. A l’estiu del 1819 recorregué amb Vogl diverses regions d’Àustria, viatge del qual tornà amb nombroses composicions noves, com ara el famós Quintet de piano D. 667, conegut amb el sobrenom de La truita (pel fet que conté unes variacions sobre la seva cançó Die Forelle). El 1820 fou de nou un any força creatiu: al marge de dues grans obres inacabades -l’oratori Lazarus i el Quartet en do menor, conegut normalment amb la denominació alemanya Quartettsatz -, Schubert estrenà la seva òpera Die Zwillingsbrüder ('Els bessons') i el melodrama Die Zauberharfe ('L’arpa màgica'). Al mes de març fou interrogat per la policia, juntament amb el seu amic Johann Senn, per les seves simpaties respecte de grups polítics subversius. Senn anà a la presó catorze mesos, però Schubert se’n pogué sortir només amb una advertència.
Al final del 1821, Schubert canvià de residència per desavinences amb Mayrhofer, però això no suposà la fi de l’amistat entre tots dos i el compositor continuà escrivint lieder sobre versos del poeta. En aquesta època, el seu cercle d’amics es reunia regularment per a vetllades musicals i lúdiques que, pel fet de tenir com a centre la música de Schubert, començaren a ser conegudes com a ’Schubertíades'. Aquell any, Erlkönig i Gretchen am Spinnrade foren publicades com a opus 1 i opus 2, respectivament, gràcies al suport dels seus admiradors, entre ells Leopold von Sonnleithner (que juntament amb el seu germà Ignaz von Sonnleithner eren dos dels seus amics més rellevants). També tingué lloc la primera interpretació pública d'Erlkönig, al Kärntnertortheater. Schubert començava a gaudir d’un reconeixement considerable: fou admès com a membre de la Societat d’Amics de la Música i li demanaren que escrivís una òpera per a la Hofoper. En un viatge de vacances a St. Pölten amb Schober compongué gran part d'Alfonso und Estrella ('Alfonso i Estrella'), sobre llibret de l’amic, en l’obertura de la qual és palesa la gran influència que sobre Schubert exercí G. Rossini (pel qual hi havia una veritable bogeria a la Viena de l’època). Al febrer del 1822, l’obra fou acabada amb presses per a poder respondre a la demanda d’una òpera que els havia fet el famós empresari Domenico Barbaja, però aquest no complí les seves promeses. Al llarg de tota la seva vida, Schubert fracassà amb les obres dramàtiques, moltes de les quals no arribaren a ser representades.
Una important composició d’aquests anys és la Missa en la ♭ M (començada força temps abans). La maduresa que hi revela és comparable amb la dels dos moviments de la Simfonia núm. 8 en si m, coneguda com La inacabada. Pel que fa a les publicacions d’obres seves, que començaven a ser més freqüents, cal destacar la dedicatòria de les 8 variacions sobre una cançó francesa per a piano a quatre mans "al Senyor Ludwig van Beethoven del seu venerador i admirador Franz Schubert". Segons un testimoni, Schubert anà personalment a casa de Beethoven a portar-li un exemplar de la partitura, però, per l’absència d’aquest, hagué de deixar-la als criats. No se sap amb certesa si els dos músics arribaren mai a conèixer-se, si bé és prou sabut que, ja a punt de morir, Beethoven tingué grans elogis per a la música schubertiana. El dia del seu enterrament, Schubert fou un dels escollits per a portar torxes en la comitiva fúnebre.
Al principi del 1823, Schubert contragué una malaltia que li causà grans sofriments i li impedí mantenir una vida social normal. Sembla que en algun moment de l’any hagué de ser, fins i tot, hospitalitzat. El misteri que envolta la seva dolença ha fet suposar que es tractava de sífilis, l’origen del qual estaria vinculat als excessos que els seus amics li retreien, segons diversos documents. Algunes de les seves cartes de l’època testimonien un estat profundament depressiu. No obstant això, aquell mateix any acabà dues de les seves òperes més importants: Die Verschworenen ('Les conspiradores') -que per problemes amb la censura fou estrenada amb el títol de Der Häusliche Krieg ('La guerra domèstica')- i Fierabras, cap de les quals no fou representada en vida de l’autor. A la tardor caigué a les seves mans la col·lecció de poemes Die schöne Müllerin ('La bella molinera'), del poeta berlinès Wilhelm Müller, que Schubert transformà, com a primer dels seus dos cicles de lieder, en una de les seves més grans creacions. Al mes de desembre hagué de compondre en molt pocs dies la música per al drama Rosamunde, Fürstin von Cypern ('Rosamunda, princesa de Xipre'), de la poetessa Helmine von Chézy. La representació fou un fracàs i el text de l’obra s’ha perdut, però els crítics foren unànimes a l’hora de lloar la meravellosa música que acompanyava el text. L’any 1824 compongué el Quartet en la m, la primera de les tres obres mestres tardanes del gènere, que fou estrenada al mes de març pel Quartet de Schuppanzigh. També començà a treballar en el quartet en re m Der Tod und das Mädchen ('La mort i la donzella'). La seva salut millorà prou per a poder acceptar l’oferiment d’una nova anada a la residència dels Esterházy a Zselisz, i al final de l’any tornà a viure un quant temps a casa del seu pare, la qual deixà definitivament al febrer del 1825. Després de compondre una Sonata per a piano en la m, i la inacabada en do M (coneguda com a Reliquie), emprengué amb Vogl un llarg viatge a Estíria i el nord d’Àustria. En tornà amb una simfonia començada (potser estimulat per haver assistit el 7 de maig de 1824 a l’estrena de la Novena simfonia de Beethoven). Encara que durant molt de temps es cregué que es tractava d’una simfonia després perduda, sembla clar que no és altra que La gran, la seva darrera simfonia en do M. D’aquest feliç viatge prové també la important Sonata per a piano en re M.
L’1 de febrer de 1826 el Quartet de Schuppanzigh interpretà privadament el quartet en re menor Der Tod und das Mädchen, i el prestigiós violinista es mostrà escèptic sobre el valor de la música de cambra de Schubert. Però aquest, sense sentir-se afectat, es posà a compondre el seu darrer quartet, una magnífica obra en sol M. Després de la mort de Salieri, Schubert sol·licità el càrrec de segon mestre de capella de la cort, que Eybler havia deixat vacant en ascendir a primer mestre, però la petició li fou denegada. La Simfonia per a piano en do M fou oferta a la Societat d’Amics de la Música, però aquesta vegada tampoc Schubert no pogué veure la seva obra interpretada. Al final de l’any escriví la seva gran Sonata per a piano en sol M, i al principi de l’any següent treballà en l’obra que representa el cim de tota la seva carrera com a compositor de lied : el cicle Winterreise ('Viatge d’hivern'), basat, com Die schöne Müllerin, en poemes de Müller. En acabar el 1827 havia completat la segona part del Winterreise.
El 26 de març de 1828 se celebrà un concert de peces de Schubert, l’únic en tota la vida del compositor dedicat només a la seva obra. Al principi del mes de setembre, el seu estat de salut tornà a ser preocupant i anà a viure amb el seu germà Ferdinand a la casa de la Kettenbrückengasse. Allà compongué les cançons que foren recollides pels editors en el cicle Der Schwanengesang ('El cant del cigne'), i també les tres darreres sonates per a piano i el gran Quintet en do M, entre altres obres. Malgrat aquesta música, que posà la seva obra a l’alçada de la dels més grans compositors de qualsevol època, Schubert començà a tenir la idea que necessitava completar la seva formació tècnica. Així, el 4 de novembre rebé de S. Sechter una classe de contrapunt, però ja no li fou possible anar a la següent perquè estava massa malalt. Morí al cap de dues setmanes. En aquell moment, el decés fou atribuït al tifus, bé que pogué ser causat per la sífilis que se li atribueix o a complicacions derivades d’una intoxicació alimentària.
La música
Schubert treballà en tots els gèneres musicals del seu temps, des de l’òpera, la simfonia o l’oratori fins a encantadores cançons o danses lleugeres. El reconeixement que tingué fora del seu cercle d’amics fou desigual, i la seva mort prematura impedí que es consolidés el prestigi que estava assolint, i no sols a Viena: basta recordar que el jove Schumann, en la seva llunyana Saxònia, havia esdevingut un admirador incondicional de la música de Schubert ja abans de la mort d’aquest.
Si bé Schubert no fou l’inventor del lied (Beethoven ja havia escrit moltes peces que compleixen les condicions per a ser considerades lieder en el sentit que el terme adquirí al segle XIX), és sense dubte el principal responsable que hagi esdevingut un gènere cabdal. Els models de Beethoven o altres compositors, com C.F. Zelter o J.R. Zumsteeg, no poden acabar d’explicar l’expansió de les possibilitats de la cançó per a veu amb acompanyament de piano en les més de 600 obres escrites per Schubert. La sensibilitat romàntica que mostren una gran quantitat d’aquestes peces situen el seu creador en un univers expressiu molt llunyà del de Beethoven. Malgrat la seva aparent afinitat amb l’ambient biedermeier reflectit en les schubertíades, el desarrelament i l’alienació dels seus subjectes poètics es fan palesos, a través de la música, amb una intensitat i eloqüència fins aleshores desconegudes, especialment en el Winterreise. La capacitat inexhaurible de Schubert per a trobar les melodies líriques i el seu domini dels recursos harmònics més variats (des de la simplicitat pseudofolklòrica fins a complexes modulacions cromàtiques o enharmòniques, i, de manera especial, el seu sempre original joc amb el contrast entre els modes major i menor) establiren els models clàssics per al gènere. La forma de les seves cançons pot ser també molt diversa: sovint són estròfiques, i tan genial és la manera com varia la música de cada estrofa amb intencions expressives -Der Lindenbaum ('El til·ler'), Im Frühling ('En la primavera'...)- com la seva capacitat d’inventar en altres ocasions una música que pot ser repetida literalment a cada estrofa i ser cada vegada una nova sorpresa -Auf dem Wasser zu singen ('Per a cantar a l’aigua'), Morgengruss ('Salutació matinal')...-. Quan l’estructura del poema ho demana evita, però, la forma estròfica: en Erlkönig assoleix una colpidora representació dels terrorífics esdeveniments de la balada de Goethe desdoblant la part del cant clarament en un narrador i tres personatges. En ocasions, un lied pot esdevenir molt proper a una gran escena operística, com per exemple en la seva missiva a l’amic Josef von Spaun (D. 749), magnífica paròdia d’una ària d'opera seria.
Les seves nombroses obres corals són deutores de l’esperit biedermeier, i la seva música religiosa, en la qual destaquen les set misses i altres peces com Lazarus, deriva de la dels models dels clàssics vienesos.
Un dels aspectes més problemàtics de la valoració de l’obra de Schubert el constitueixen les òperes. Sempre tingué l’ambició de ser un compositor d’èxit en el teatre, i arribà a treballar en unes divuit òperes i altres obres escèniques, de les quals acabà unes deu. D’aquestes, a penes quatre li foren representades en vida, i moltes hagueren d’esperar dècades després de la seva mort per a ser portades a l’escena. Cap de les seves òperes, en les quals volgué sintetitzar el llenguatge clàssic vienès amb el popular estil de Rossini, no figura actualment en el repertori, i els esforços ocasionals d’alguns directors o promotors per introduir-les han estat infructuosos. L’opinió generalitzada és que l’absurditat de la majoria dels llibrets i la seva manca d’experiència real impediren que l’indiscutible talent per a la caracterització dramàtica que mostren els seus lieder tingués els seus fruits en el terreny operístic. Der Häusliche Krieg ('La guerra domèstica', amb llibret basat en Aristòfanes), Alfonso und Estrella o Fierabras, entre d’altres, mereixerien algunes oportunitats, i els rics efectes harmònics i instrumentals de Die Zauberharfe causarien més d’una sorpresa als potencials oients. Potser cal esperar que les possibilitats actuals dels enregistraments permetin algun dia donar a conèixer aquesta música al gran públic.
El món musical de mitjan segle XIX havia atorgat a Schubert la supremacia en el lied, però no havia mostrat gaire interès per les seves grans obres instrumentals. L’estrena de la simfonia en do major La gran (1839) i la de La inacabada (1865) tingueren una gran importància perquè comencés a gaudir de credibilitat en el camp de la música no vocal. Schubert tingué sempre a prop els models dels clàssics vienesos: la comparació de la introducció adagio molto de la Quarta simfonia amb la "Representació del Caos" de La Creació de J. Haydn, o la del minuet de la Cinquena simfonia amb el moviment corresponent de la Simfonia núm. 40 de Mozart permeten (entre molts exemples possibles) veure de manera directa els seus intents d’emulació, que no poden, però, qualificar-se de simple imitació. L’habitual creença que Schubert adoptà les formes externes de Haydn, Mozart i Beethoven i les omplí amb una música no adequada pot ser en part veritat: la tendència a una inesgotable invenció melòdica d’una gran elevació lírica provoca que en les seves gran obres instrumentals hi hagi una contradicció, ja que el lloc dels temes és ocupat per melodies que són perfectes i tancades en elles mateixes, poc vàlides per a les possibilitats de desenvolupament pròpies d’un tema. Amb tot, el resultat de la seva utilització d’un nou tipus de material melòdic i harmònic en els motlles formals clàssics provoca l’aparició d’una nova percepció del discurs musical. La major durada de les seves obres (les ’longituds celestials’ de les quals parlà Schumann) sorgeix dels meticulosos detalls harmònics, que poden fer que durant l’exposició d’un tema hi hagi hagut molta més mobilitat de la que pot trobar-se en una secció de desenvolupament de Mozart o Haydn. La tonalitat perd, així, la força diferenciadora i dinàmica que té en Beethoven, la música no té un argument dramàtic continu, i el temps corre d’una altra manera, en avenços, digressions i deturades difícils de relacionar amb un punt de referència segur.
En les seves obres tardanes -les simfonies esmentades, els darrers grans quartets i sonates, el Quintet en do M, etc.-, desenvolupà una manera molt personal d’entendre la forma sonata i començà a establir com a normal la possibilitat d’una exposició en tres tonalitats, com es veu, per exemple, en la seva darrera Sonata per a piano, D. 969, en si♭ M: després del primer grup temàtic en si♭ M (encara que amb una secció central en sol♭ M), el segon grup apareix en el to de fa diesi menor (sol♭ m), i el grup conclusiu, en fa M. Les estructures formals de Schubert tingueren una influència molt més gran en els compositors posteriors (per exemple J. Brahms o A. Bruckner) del que abans es creia. Entre les seves principals aportacions també cal considerar el seu concepte del so, la combinació d’harmonia i instrumentació per a crear efectes d’una meravellosa màgia sonora: pot esmentar-se, per exemple, l’aparició en la coda de La inacabada d’una versió en la♭ M del tema principal. En el context de l’afirmació del to de mi M, aquesta juxtaposició d’una tonalitat llunyana (una típica relació de tercera, considerant la♭ com a sol♮) produeix, gràcies també a la sonoritat de clarinets i fagots, l’efecte d’una revelació d’ordre superior, la irrupció d’alguna cosa sobrenatural. La reinterpretació del llenguatge clàssic en una clau intensament romàntica fa de Schubert el més gran dels contemporanis del Beethoven madur i un dels principals genis del Romanticisme musical. Res no fa dubtar que, tal com deia l’epitafi de F. Grillparzer, les esperances que prometia la seva encara primerenca carrera podien ser més grans que el tresor musical que deixà.
Obra
Música escènica
Des Teufels Lustschloss, singspiel, D. 84 ('El castell del plaer del diable', 1813-14); Fernando, singspiel, D. 220 (1815); Claudine von Villa Bella, singspiel, D. 239 ('Claudina de Villa Bella', 1815); Die Freunde von Salamanka, singspiel, D. 326 ('Els amics de Salamanca', 1815); Die Bürgschaft, òpera, D. 435 ('La burgesia', fragment, 1816); Die Zwillingsbrüder, òpera, D. 647 ('Els bessons', 1818-19); Die Zauberharfe, melodrama, D. 644 ('L’arpa màgica', 1820); Alfonso und Estrella, òpera, D. 732 ('Alfonso i Estrella', 1821-22); Die Verschworenen (Der Häusliche Krieg), òpera, D. 787 ('Les conspiradores [La guerra domèstica]', 1823); Fierabras, òpera, D. 796 (1823); Rosamunde, Fürstin von Cypern, mús. inc., D. 797 ('Rosamunda, princesa de Xipre', 1823)
Orquestra
10 simfonies (núm. 1, re M, D. 82, 1813; núm. 2, si♭ M, D. 125, 1815; núm. 3, re M, D. 200, 1815; núm. 4, do m, Tràgica, D. 417, 1816; núm. 5. Si♭ M, D. 485, 1816; núm. 6, do M, D. 589, 1817; núm. 7, mi M, esboç, D. 729, 1821; núm. 8, si m, La inacabada, D. 759, 1822; núm. 9, do M, D. 944, La gran, 1825; re M, fragments, D. 936a, 1828); 10 obertures (entre les quals: re M, D. 12, 1812; do M, D. 591, 1817; re M, D. 590, 1817; re M, D. 556, 1817; mi m, D. 648, 1819); Concertstück, vl., orq., re M, D. 345 ('Peça de concert', 1816); Rondo, vl., corda, la M, D. 438 (1816)
Cambra
15 quartets de corda (entre els quals: núm. 7, re M, D. 94, 1814; núm. 9, sol m, D. 173, 1815; núm. 12, do m, Quartettsalz, D. 703, 1820; núm. 13, la M, Rosamunde, D. 804, 1824; núm. 14, re m, Der Tod und das Mädchen, ’La mort i la donzella', D. 810, 1824; núm. 15, sol M, D. 887, 1826); Cinc danses alemanyes, qt. de c., D. 90 (1813); Quintet de piano ’La truita', la M, D. 667 (1819); Adagio i rondo concertants, pno., vl., vla., vlc., D. 487 (1816); Rondo brillant, vl., pno., si m, D. 895 (1826); 2 trios amb pno. (núm. 1, si♭ M, D. 889, 1827; núm. 2, mi♭ M, D. 929, 1827); Sonata, vl., pno., la M, D. 821 (1824); Octet, fa M, 2 vl., vla., vlc., cb., fg., tr., D. 803 (1824); Sonata per a arpeggione i piano, la m, D. 821 (1824); Quintet de corda, 2 vl., vla., 2 vlc., do M, D. 956 (1828)
Piano
22 sonates (entre les quals: D. 157, mi M, inac. 1815; D. 537, la m, 1817; D. 567, re♭ M, 1817; D. 850, re M, 1825; D. 845, la m, 1825; D. 894, sol M, 1826; D. 958, do m, 1828; D. 959, la M, 1828; D. 960, si♭ M, 1828); 2 Scherzos, D. 593 (1817); 13 variacions sobre un tema d’Anselm Hüttenbrenner, D. 576 (1817); Galop i vuit escoceses, D. 735 (~1822); Wandererfantasie, do M, D. 760 ('Fantasia del caminant', 1822); 12 Ländler, D. 790 ('12 danses alemanyes', 1823); 34 valsos sentimentals, D. 779 (1823); 6 moments musicals, D. 780 (1823); 12 escoceses, D. 781 (1823); Melodia hongaresa, D. 817 (1824); Valsos nobles, D. 969 (1827); Allegretto, do m, D. 915 (1827); 4 Impromptus, D. 899 (1827?); 4 Impromptus, D. 935 (1827); 3 Klavierstücke, D. 946 ('3 peces per a piano', 1828)
Piano (4 mans)
Prop de 40 obres per a pno. a 4 mans (algunes de les quals engloben diverses peces), entre les quals: Grande Sonate, si♭ M, D. 617 (1818); Introducció i variacions sobre un tema original, D. 603 (~1818); Sis poloneses, D. 824 (1826); Deux Marches caractéristiques, do M, D. 886 (1826); Fantasia, fa m, D. 940 (1828); Allegro en la m ’Lebensstürme', D. 947 (1828)
Misses
7 misses: fa m, v. solistes, cor, orq., D. 105 (1814); sol M, v. solistes, corda, org., D. 167 (1815); do M, v. solistes, cor, org., orq., D. 452 (1816); la♭ M, v. solistes, cor, org., orq., D. 678 (1819-22); si♭ M, v. solistes, cor, org., orq., D. 324 (1815); mi♭ M, v. solistes, cor, orq., D. 950 (1828); Missa alemanya, cor., org., D. 872 (1826-27);
Altres obres religioses
Salve Regina, S., orq., org., D. 27 (1812); Stabat mater, cor, orq., org., D. 175 (1815); Magníficat, v. solistes, cor, org., orq., D. 486 (1815); Lazarus, oratori, inac., D. 689 (1820); Tantum ergo, cor, orq., org., D. 739 (1822); Tantum ergo, cor, org., orq., D. 750 (1822); Benedictus, v. solistes, cor, org., orq., D. 961 (1828)
Veu i piano
Més de 600 lieder, entre els quals: Das Mädchen aus der Fremde, D. 117 ('La donzella de l’estranger', 1814; Schiller); Gretchen am Spinnrade, D. 118 ('Margarideta a la filosa', 1814; Goethe); An den Frühling, D. 245 ('A la primavera', 1815; Schiller); An die Freude, D. 189 ('A l’alegria', 1815; Schiller); An den Mond, D. 296 ('A la lluna', 1815; Goethe); Erlkönig, D. 328 ('El rei dels verns', 1815; Goethe); Der Fischer, D. 225 ('El pesca-dor', 1815; Goethe); Die Bürgschaft D. 246 ('La burgesia', 1815; Schiller); An Schwager Kronos, D. 369 ('El postilló de Cronos', 1816; Goethe); Am Grabe Anselmos, D. 504 ('A la tomba d’Anselm', 1816; Claudius); Der König in Thule, D. 367 ('El rei a Thule', 1816; Goethe); Der Wanderer, D. 493 ('El caminant', 1816; Lübeck); Die Forelle, D. 550 ('La truita', 1817; Schubart); An die Musik, D. 547 ('A la música', 1817; Schober); Die abgeblühte Linde, D. 524 ('El til·ler florit', 1817; Széchényi); Der Jüngling und der Tod, D. 545 ('L’adolescent i la mort', 1817; Spaun); La pastorella, D. 528 (1817, Goldoni); Der Tod und das Mädchen, D. 531 ('La mort i la donzella', 1817; Claudius); Berthas Lied in der Nacht, D. 653 ('La cançó de Berta a la nit', 1819; Grillparzer); Prometheus, D. 674 (1819; Goethe); Geheimnis, D. 491 ('Secret', 1816; Mayrhofer); Das Mädchen, D. 652 ('La donzella', 1819; Schlegel); Suleika I, D. 720 (1821; Willemer?); Suleika II, D. 717 (1821; Willemer?); Sei mir gegrusst, D. 741 ('Sigues de mi saludat', 1821-22; Rückert); Heliopolis, D. 753 (1822; Mayrhofer); Der Musensohn, D. 764 ('El fill de les muses', 1822; Goethe); Nacht und Träume, D. 827 ('Nit i somnis', 1822; Collin); Die Rose, D. 745 ('La rosa', 1822; Schlegel); Der Zwerg, D. 771 ('El nan', 1822; Collin); Die schöne Müllerin, cicle de 20 lieder, D. 795 ('La bella molinera'; 1823); Auf dem Wasser zu singen, D. 774 ('Per a cantar a l’aigua', 1823; Stolberg); Lachen und weinen, D. 777 ('Riure i plorar', 1823; Rückert); Auflösung, D. 807 ('Desenllaç', 1824; Mayrhofer); Abendstern, D. 806 ('Estrella del vespre', 1824; Mayrhofer); Im Abendrot, D. 799 ('Al capvespre', 1824; Lappe); Die junge Nonne, D. 828 ('La monja jove', 1825; Craigher); An Sylvia, D. 891 ('A la Sílvia', 1826; Shakespeare); Im Frühling, D. 882 ('A la primavera', 1826; Schulze); Gesänge aus Wilhelm Meister, D. 887 ('Cants de Wilhelm Meister', 1826; Goethe);Wiegenlied, D. 867 ('Cançó de bressol', 1826; anònim); Alinde, D. 904 (1827); Hoffnung und Liebe, D.955 ('Esperança i amor', 1827; Kuffner); Der Vater mit dem Kind, D. 906 ('El pare amb el fill', 1827; Bauernfeld); Winterreise, cicle de 24 lieder, D. 911 ('Viatge d’hivern', 1827); Der Schwanengesang, col·lecció de 14 lieder, D. 957 ('El cant del cigne', 1828)
Veu i orquestra
Namensfeier, D. 80 ('Celebració del sant', 1813); Cantata en memòria de Spendou, D. 472 (1816); Prometheus, D. 451 (mús. perduda, 1816)
Altres obres vocals
Prop de 40 obres per a v. mixtes amb acompanyament de pno. o sense (entre les quals: Te solo adoro, D. 34, 1812, Metastasio; Der Hochzeitsbraten, D. 930, ’El banquet nupcial', 1827, Schober; Glaube, Hoffnung und Liebe, D. 954, ’Fe, esperança i amor', 1828; Reil); més de 100 obres per a v. masc. (entre les quals: Die Advokaten, D. 37, ’Els advocats', 1812, Baron Engelhart; Punschlied, D. 277, ’Cançó del ponx', 1815; Schiller; Bardengesang, D. 147, ’Cançó del bard', 1816; Ossian; Gesang der Geister über den wassern, D. 714, ’El cant dels esperits sobre les aigües', 1820-21; Goethe; Die Nachtigall, D. 724, ’El rossinyol', 1821; Unger; Frühlingsgesang, D. 709, ’Cant de primavera', 1822; F. Von Schober; Trinklied aus dem 16. Jahrhundert, D. 847, ’Cant bàquic del segle XVI', 1825; Gräffer; Grab und Mond, D. 893, ’Tomba i lluna', 1826; Seidl; Frühlingslied, D. 914, ’Cançó de primavera', 1827); més de 20 obres per a v. fem. (entre les quals: Ein jugendlicher Maienschwung, D. 61, ’Un jove arravatament de maig', 1813; Schiller; Das Leben, D. 269, ’La vida', 1815; Wannovius; Gott in der Natur, D. 757, ’Déu en la natura', 1822; E.C. von Kleist; Ständchen, D. 920, ’Serenata', 1827; Grillparzer)
Bibliografia
- Brown, M.J.E.: Schubert, A critical Biography, Da Capo Press, Nova York 1977
- Eggebrecht, H.H.: Franz Schubert, dins Musik im Abendland, Piper, Munic 1991
- Einstein, A.: Schubert, Taurus Ediciones, Madrid 1981
- Massin, B.: Franz Schubert, Turner, Madrid 1990
- Salzer, F.: Die Sonatenform bei Franz Schubert, "Studien zur Musikwissenschaft", xv, 1928
- Werba, R.: Franz Schubert, Pichler Verlag, Viena 1997
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: Músicos románticos: Schubert, Schumann, Mendelssohn, Editorial Páez; Imp. A.Marzo, Madrid 1925
- Albert i Torrellas, A.: Franz Schubert, Seix Barral, Barcelona 1949
- Palau i Claveras, Josep: Músicos vieneses: Mozart y Schubert, Metropolitana Ediciones, Barcelona 1943
- Prats de Carulla, Lluís: Escritos sobre música. Escritos inéditos sobre Franz Schubert. Escritos publicados en la prensa barcelonesa..., La Gaya Ciencia, Barcelona 1974