OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Johann Strauss

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor, violinista i director austríac, fill de Johann Strauss i conegut també com a Johann Strauss II.
Viena, 1825 — Viena, 1899

Vida

A sis anys escriví la seva primera peça, i semblava ja predestinat a la carrera musical. La seva mare l’ajudà permetent que estudiés violí d’amagat del pare -que volia que treballés en un banc-. Quan aquest abandonà la llar familiar el 1842, el jove Johann pogué consagrar-se de ple als estudis musicals. No solament es formà com a excel·lent violinista sinó que també feu estudis de teoria i contrapunt amb Joseph Dreschler, director del cor de la catedral de Viena. El 1844 debutà en públic amb una orquestra que interpretava peces seves i del seu pare. De manera immediata assolí un renom considerable. Durant les revoltes del 1848 mostrà simpatia per la revolució (aquell any publicà una Revolutions-Marsch, ’Marxa de la revolució'). Quan morí el pare, l’any següent, uní les dues orquestres en una de sola sota la seva direcció.

Johann fill seguí el camí obert pel fundador de la dinastia i feu gires per l’estranger que el confirmaren com a legítim hereu. A Viena, la passió pel ball, i molt especialment pel vals, no feia sinó créixer, i Strauss n’esdevingué "el rei" indiscutible. Nomenat hofballmusik-direktor el 1863, cridà el seu germà Josef perquè l’ajudés a portar l’orquestra (més endavant s’hi afegí també Eduard). Entre les seves gires a l’estranger cal destacar el viatge a Rússia, el 1865, i la seva única anada a Londres, el 1867.

El 1871, al·legant motius de salut, renuncià el càrrec de hofballmusik-direktor. La seva carrera com a compositor experimentà un gir important quan des del Theater an der Wien el convenceren perquè escrivís una opereta, gènere que, gràcies a les obres de J. Offenbach i F. Suppé, tenia com més anava més èxit entre el públic vienès. Indigo und die vierzig Räuber ('Indigo i els quaranta lladres'), estrenada el 10 de febrer de 1871, fou la seva primera obra per a l’escena.

L’any 1872 acceptà l’oferiment de fer una gira per l’Amèrica del Nord. A Boston dirigí milers de músics en un concert pensat com a celebració de la pau (un any abans s’havia acabat la guerra francoprussiana). També actuà a Nova York, i tornà d’Amèrica amb una fama d’abast mundial. El 1874 estrenà la seva opereta de més èxit, Die Fledermaus ('El ratpenat'). Els germans Strauss dominaven plenament els balls vienesos, que en la temporada de carnaval arribaven al cim de la seva brillantor. Quan Josef morí, Johann deixà la direcció de la seva orquestra a Eduard, i des de llavors només actuà com a director invitat, activitat que desenvolupà a Hongria, França, Anglaterra, Itàlia i Alemanya. L’any 1884, per a poder divorciar-se d’Angelika, la seva segona esposa, abandonà el catolicisme i es convertí al protestantisme. Això l’obligà a renunciar la nacionalitat austríaca i esdevingué oficialment ciutadà del ducat de Saxe-Coburg-Gotha. La seva tercera i darrera esposa fou Adele.

Strauss culminà el camí iniciat pel seu pare i J. Lanner per a transformar el vals i altres danses -com la polca, la quadrilla o el galop- en peces de música d’alta qualitat, sense que perdessin la força irresistible que empenyia a ballar (al contrari, augmentant-la). Amb ell, el vals, un aire sorgit de les danses alemanyes, o Ländler (que es poden trobar, per exemple, en l’obra de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert), esdevingué la música de ball per excel·lència a tot el món. Hi combinà popularitat i elegància, tret que afavorí que els seus valsos es difonguessin i s’imitessin arreu. Strauss establí el model caracteritzat per una introducció gairebé simfònica seguida d’una cadena de valsos, organitzada amb un cert esquema de rondó. La seva inesgotable invenció melòdica, en la qual s’uneixen els trets de la música tradicional austríaca (amb freqüents al·lusions al iòdel), els ritmes plens de gràcia i energia (amb interessants síncopes), l’habilitat de la seva imaginativa instrumentació i la seva harmonia plenament adequada al llenguatge, feu que fos admirat per músics "seriosos" tan diferents com ara Wagner o Brahms, el qual fou amic personal de Strauss i una vegada digué que lamentava que "Al bell Danubi Blau" no fos obra seva.

Si bé inicialment Strauss no se sentí còmode posant música a textos, Die Fledermaus i altres obres, com Der Zigeunerbaron ('El baró dels gitanos') o Eine Nacht in Venedig ('Una nit a Venècia'), són algunes de les operetes més grans de tots els temps. Les virtuts de la seva música de dansa hi són presents i adquireixen una convincent dimensió dramatúrgica: per exemple, al final del segon acte de Die Fledermaus, el gir frenètic i embriagador dels seus valsos dona una imatge musical exacta de la confusió d’Eisenstein. De vegades Strauss parodia d’una manera magnífica les convencions de l’òpera (per exemple, en l’escena del tercer acte de la mateixa obra, en la qual Eisenstein revela la seva identitat a la seva esposa i a Alfred). En Der Zigeunerbaron introdueix els elements sentimentals que més endavant, en temps de F. Lehár, es feren habituals en les operetes. Les obertures de les obres escèniques, malgrat tenir la simplicitat estructural d’un popurri, mostren una força i un alè gairebé simfònics que les fan molt vàlides com a peces de concert.

La música de Strauss té encara plena vigència com a símbol de la brillant societat de la Viena del final del segle XIX, i en aquesta condició ha estat admirada per músics com Richard Strauss, Gustav Mahler, Arnold Schönberg, Alban Berg o Maurice Ravel, entre molts d’altres, els quals en les seves obres (per exemple La valse, del darrer) feren referència al vals com a símbol del passat irrecuperable. La suposada lleugeresa de la música de Strauss assoleix així un potencial expressiu d’un abast molt gran.

Obra

Opereta

Indigo und die vierzig Räuber ('Indigo i els quaranta lladres', 1871); Der Carneval in Rom ('Carnaval romà', 1873); Die Fledermaus ('El ratpenat', 1874); Cagliostro in Wien ('Cagliostro a Viena', 1875); Prinz Methusalem ('Príncep Matusalem', 1877); Blindekuh ('La vaca cega', 1878); Das Spitzentuch der Königen ('El mocador de la princesa', 1880); Der lustige Krieg ('La guerra alegre', 1881); Eine Nacht in Venedig ('Una nit a Venècia', 1883); Der Zigeunerbaron ('El baró dels gitanos', 1885); Simplicius (1887); Fürstin Ninetta ('La princesa Ninetta', 1893); Waldmeister ('Rubiàcia d’olor', 1895); Die Göttin der Vernunft ('La deessa de la raó', 1897); Wiener Blut ('Sang vienesa', 1899)

Altres obres escèniques

Ritter Pázmán, opéra-comique (1892); Aschenbrödel, ballet ('La Ventafocs', 1901)

Valsos

Uns 160 valsos, entre els quals: Wilde Rosen, op. 42 ('Roses silvestres', 1847); Die Gemütlichen, op. 70 ('Els bonhomiosos', 1850); Gedanken auf den Alpen, op. 172 ('Pensaments sobre els Alps', 1856); Souvenir de Nizza, op. 200 (1858); Accellerationen, op. 234 ('Acceleracions', 1860); Morgenblätter, op. 279 ('Diaris del matí', 1864); An der schönen, blauen Donau, op. 314 ('Al bell Danubi blau', 1867); Künstlerleben, op. 316 ('Vida d’artista', 1867); Geschichten aus dem Wienerwald, op. 235 ('Contes del bosc de Viena', 1868); Wein, Weib und Gesang, op. 333 ('El vi, la dona i el cant', 1869); Königslieder, op. 334 ('Cançons reials', 1870); Wiener Blut, op. 354 ('Sang vienesa', 1873); Frühlingsstimmen, op. 410 ('Veus de primavera', 1883); Wiener Frauen, op. 423 ('Dones vieneses', 1887); Kaiser-Walzer, op. 437 ('Vals de l’emperador', 1889)

Polques

Unes 130 polques, entre les quals: Elektro-magnetische Polka, op. 110 ('Polca electromagnètica', 1852); Annen-Polka, op. 117 (1852); Freudengruss-Polka, op. 127 ('Polca d’enhorabona', 1853); La viennoise, polca masurca, op. 144 (1854); Aurora-Polka, op. 165 (1855); Le papillon, polca masurca, op. 174 (1856); Tritsch-Tratsch-Polka, op. 214 (1858); Der Kobold, polca masurca, op. 226 ('El gnom', 1860); Die Pariserin, polca francesa, op. 238 ('La parisenca', 1861); Diabolin-Polka, op. 244 ('Polca diablesca', 1861); Neues Leben, polca francesa, op. 278 ('Vida nova', 1864); Kinderspiele, polca francesa, op. 304 ('Jocs de nens', 1866); Stadt und Land, polca masurca, op. 322 ('Camp i ciutat', 1868); Unter Donner und Blitz, op. 324 ('Sota llamps i trons', 1868); Pizzicato-Polka, en col·lab. amb Josef Strauss (1870); Auf der Jagd, op. 373 ('De cacera', 1875);

Quadrilles

60 quadrilles, entre les quals: Elfen-Quadrille, op. 16 ('Quadrilla de les sílfides', 1846); Promenade-Quadrille, op. 98 (1851); Bijouterie-Quadrille, op. 169 (1855); La berceuse, op. 194 (1857); Le beau monde, op. 199 (1858); Orpheus-Quadrille, op. 236 (1860); Quadrille sur des airs français, op. 290 (1865)

Marxes

Unes 40 marxes, entre les quals: Fest-Marsch, op. 49 ('Marxa festiva', 1848); GrossfürstenMarsch, op. 107 ('Marxa del gran príncep', 1852); Kron-Marsch, op. 139 ('Marxa de la corona', 1854); Verbrüderungs-Marsch, op. 287 ('Marxa de l’agermanament', 1865); Egyptischer Marsch, op. 335 ('Marxa egípcia', 1870); Jubelfest-Marsch, op. 396 ('Marxa de jubileu', 1881); Russischer Marsch, op. 426 ('Marxa russa', 1886); Spanischer Marsch, op. 433 ('Marxa espanyola', 1888)

Altres obres

Perpetuum mobile, op. 257 (1862)

Col·laboració: 
VEM

Llegir més...