OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Émile Jaques-Dalcroze

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor i pedagog suís.
Viena, 1865 — Ginebra, 1950

Vida

Estudià a Viena i a Ginebra, on fou deixeble d’O. Schulz, H. Ruegger i H. Senger, i també a París, on conegué els joves músics M.A. Charpentier, P. de Bréville, E. Chausson i els mestres G. Fauré, A.F. Marmontel, A. Lavignac i L. Delibes, entre d’altres. El 1886 viatjà a Algèria com a segon director del Théâtre des Nouvautés i el contacte amb la música del país despertà el seu interès pedagògic. De tornada a Europa i passats alguns anys en què completà la seva formació, fou nomenat professor d’harmonia (1892) i, més tard, de solfeig al Conservatori de Ginebra, on subvertí els mètodes didàctics i escriví, per als seus alumnes, els primers exercicis basats en els seus plantejaments d’educació integral. Fins el 1910 anà concretant el seu programa pedagògic fins a elaborar tot un mètode, el qual s’esforçà a divulgar, acompanyant-lo de demostracions pràctiques que el posaren en contacte amb nombrosos intel·lectuals i artistes de l’època. El 1911, abandonada la feina a Ginebra, s’incorporà a l’experiència de la ciutat jardí de Hellerau, prop de Dresden (Alemanya), experiència lligada a la cerca de l’home nou, de l’educació integral i de l’higienisme propi de sectors progressistes del moment. Aquest projecte atragué artistes, polítics i professionals d’àmbits diferents i l’impacte que hi causà el seu mètode feu que aviat es difongués per tot Europa i pels EUA i que influís enormement en els plantejaments de la dansa. Bé que la Segona Guerra Mundial posà fi a l’experiment de Hellerau, en acabar-se el conflicte l’èxit del seu mètode havia arribat a l’Òpera de París (1925) i havia estat incorporat a nombroses aplicacions medicoassistencials. D’altra banda, el seu esforç pedagògic el portà a escriure una trentena d’obres teòriques i pedagògiques; com a compositor, escriví unes dues-centes obres.

El mètode Jaques-Dalcroze

La varietat d’estímuls que el cos pot rebre portaren Jaques-Dalcroze a concebre no solament una metodologia d’aprenentatge musical sinó d’educació integral, oposada a l’especialització primerenca de les habilitats instrumentals, especialització que criticà perquè s’havia convertit en un fi i no en un mitjà. Només el moviment corporal era capaç d’absorbir aquesta àmplia gamma d’estímuls i, en observar la resposta del cos a la música -qüestió estudiada des de la Grècia clàssica-, hi veié un intermediari ideal entre els sons i l’intel·lecte, capaç d’intensificar la vivència de la música per a millorar-ne la consciència. El mètode treballa els estímuls de tot tipus: a) auditius, que poden ser verbals i musicals; b) visuals, tant gestuals com gràfics, els quals permeten indicar des de símbols de moviments que cal realitzar fins a elements ritmicomusicals concrets; c) tàctils i d) cinestèsics (sensacions internes de l’activitat muscular). El sentit muscular es converteix així en la millor manera de materialitzar el ritme. El cos passa a ser l’instrument musical primigeni o el mitjà que l’ésser humà posseeix i que ha de saber dominar. El domini del sentit muscular requereix que el senyal nerviós del cervell als músculs sigui automàtic per a alliberar-lo d’aquest procés material i consagrar-lo així completament, en un nivell plenament imaginatiu i creador, al diàleg racional i emocional amb la música. En cas contrari, es manifestarà l’arrítmia, que impedeix la regularitat, la dissociació i associació de moviments, el domini i l’ordre en el desplaçament espacial, etc. Pel fet que l’arrítmia és molt freqüent en els individus, es plantejà de corregir-la a base d’exercicis que permetessin d’arribar a l’estat d’eurítmia. D’aquest plantejament, en sorgí la línia terapèutica del mètode, en el qual totes les accions tenen un equilibri perfecte, lliure d’elements paràsits. Joan Llongueras fou l’introductor del sistema de Dalcroze a Catalunya. L’objectiu final consisteix en el gaudi i la vivència esteticoemocional de la música al nivell més alt possible, vivència que arriba a la culminació a través de la improvisació i, finalment, la creació rítmica (la plàstica).

Obra

Jaques-Dalcroze, É.: Méthode Jaques-Dalcroze. Pour le développement de l’instinct rythmique, du sens auditif et du sentiment tonal, en 5 parties, Sandoz/Jobin, París/Neuchâtel/Leipzig 1906; Jaques-Dalcroze, É.: Coordination et disordination des mouvements corporels, Alphonse Leduc, París 1935; Jaques-Dalcroze, É.: Le rythme, la musique et l’éducation, Foetisch Frères, Lausana 1965

Bibliografia

  1. Abbadie, M.: Educación rítmica en la escuela, P. Llongueres, Barcelona 1974
  2. Bachmann, M.L.: La rítmica Jaques-Dalcroze. Una educación por la música y para la música, Pirámide, Madrid 1998
  3. Llongueres, J.: El ritmo en la educación y formación general de la infancia, Labor, Barcelona 1942
  4. Martin, F., Dénes, T. i altres: Émile Jaques-Dalcroze. L’homme, le compositeur, le créateur de la rythmique, Éditions de la Baconnière, Neuchâtel 1965
  5. Rombach, ed.: In Memoriam Hellerau, Jaques Dalcroze-W. Dhorn, Friburg de Brisgòvia 1960
  6. Trias, N.: Juegos rítmicos, P. Llongueres, Barcelona 1976
  7. Vanderspar, E.: Manual Jaques-Dalcroze. Principis i recomanacions per a l’ensenyament de la rítmica ; P. Llongueres, Barcelona 1990

Complement bibliogràfic

  1. Vanderspar, Elizabeth: Manual Jacques-Dalcroze: principis i recomanacions per a l’ensenyament de la rítmica, Pilar Llongueres, Barcelona 1990
  2. Jaques-Dalcroze, Émile: Opinions i comentaris a l’entorn de la gimnastica ritmica: metode d´educació pel ritme del Prof. Dr. E.Jaques Dalcroze, Imp. J.Horta, Barcelona
Col·laboració: 
JDG / R

Llegir més...