Vida
No es conserven documents que testimoniïn la data exacta ni el lloc del seu naixement. Se sap, però, que la seva família procedia originàriament de la vila de Buxtehude, al sud-est d’Hamburg, i que els seus avantpassats s’instal·laren a Oldesloe, al ducat de Holstein, al principi del segle XVI. Es formà musicalment amb el seu pare, l’organista i mestre de capella Johannes Buxtehude (1602-1674). L’any 1660 fou nomenat organista a l’església de Santa Maria de Helsingør, a l’illa de Sjaelland (Dinamarca). Vuit anys més tard succeí Franz Tunder com a organista de Santa Maria de Lübeck (ducat de Holstein), aleshores un dels càrrecs més prestigiosos del nord d’Alemanya. Poc després del seu nomenament es casà amb la filla del seu predecessor, Anne Margarethe Tunder, seguint un costum establert probablement per tal d’assegurar la continuïtat del càrrec. Una gran part de la popularitat que assolí li vingué donada per l’organització de les Abendmusiken ('músiques vespertines'), una tradició que es remuntava a mitjan segle XVII, però que de la mà de Buxtehude esdevingué un costum. Sota la seva direcció, aquests concerts consistien en una barreja de música vocal sacra (oratoris i cantates), recitals d’orgue i concerts de música de cambra. Malgrat que la música que s’interpretava durant aquestes vetllades musicals s’ha perdut, se sap, gràcies als llibrets que s’han conservat, que es tractava d’obres força extenses i variades. Algunes eren una mena d’oratoris que incloïen corals i cors polifònics, recitatius i àries, i que hi havia una considerable participació instrumental. Les Abendmusiken van atreure músics de tot Alemanya. G.F. Händel i J. Mattheson anaren a Lübeck l’any 1703. Mattheson havia de succeir Buxtehude en el càrrec d’organista, però en el moment que tingué coneixença de la condició imposada de contreure matrimoni amb la filla del compositor, perdé immediatament l’interès pel lloc. J.S. Bach el visità dos anys més tard. Hi ha documents que il·lustren el famós viatge a peu entre Arnstadt (Turíngia) i Lübeck que Bach realitzà l’any 1705 per tal d’escoltar Buxtehude. Aquell any foren interpretades dues obres solemnes: el dia 2 de desembre es commemorà la desaparició de l’emperador Leopld I amb la cantata Castrum Doloris ('El castell del dolor'), i al dia següent se celebrà el nomenament del nou emperador Josep I amb la cantata Templum Honoris ('El temple de l’honor'). Buxtehude morí al maig del 1707. L’organista alemany J.C. Schieferdecker, que havia exercit d’assistent, ocupà el càrrec un mes després, acceptant la condició de contreure matrimoni amb la filla de l’antecessor, Anna Margarida Buxtehude.
Música vocal
Es conserven 128 obres vocals, de les quals 120 són composicions sacres i les vuit restants són peces per a cerimònies nupcials. Les composicions vocals religioses inclouen oratoris per a les Abendmusiken, cantates, corals, àries, xacones, concerti, diàlegs, una Missa alla brevis i dues paròdies. Per a la composició d’aquestes obres, emprà sobretot textos extrets de la Bíblia luterana i d’altres procedents de corals alemanys. Molts dels concerti de Buxtehude adopten la tradició de música concertada per a cor, veus solistes i orquestra de Heinrich Schütz, utilitzant l’estil concertant de manera lliure, és a dir, prescindint de les referències a melodies corals. En aquestes composicions s’alternen seccions corals, sovint acompanyades d’instruments, en les quals s’adopta l’estil coral de l’escola veneciana, amb àries solístiques acompanyades pel baix continu. A més de l’estil concertat, Buxtehude també utilitzà la tècnica de les variacions sobre un coral, una forma musical en què cada estrofa d’un coral esdevé la base per a l’elaboració de noves seccions amb una disposició vocal i instrumental diferents, de manera que s’alternen seccions solístiques en arioso amb parts de conjunt i de cor. L’obra Wachet auf ('Desperta') segueix aquest procediment: un breu preludi instrumental festiu o simfonia, derivat de les dues primeres frases del coral, precedeix les tres estrofes de què consta la composició. La primera estrofa és per a soprano i orquestra, la segona és per a baix i orquestra i la tercera per a dues sopranos i baix. Els corals de Buxtehude segueixen la tradició de Johann Hermann Schein, Samuel Scheidt i Schütz: basats en un text bíblic i confeccionats sobre un cantus firmus, es desenvolupen en diverses seccions estròfiques consecutives. Alguns dels corals més coneguts del compositor són In dulci Jubilo i Jesu meine Freude ('Jesús, la meva alegria').
Buxtehude és autor d’una important producció de música vocal sacra, escrita durant l’etapa de formació de la cantata d’església protestant. Les cantates generalment s’inicien amb una sonata instrumental a la qual segueix una secció concertada. Després dpart introductòria poden aparèixer una gran varietat de formes. Totes tenen textos en alemany, a excepció de Membra Jesu nostri, un cicle de set cantates que el compositor dedicà a Gustav Düben l’any 1680. Les àries constitueixen una de les formes simples més interessants de la producció vocal de Buxtehude. Consisteixen en unes cançons estròfiques per a veu i acompanyament de continu, basades en textos llatins. Cadascuna d’aquestes composicions conté una gran varietat de tècniques i recursos, i la unitat formal s’assoleix mitjançant la utilització de ritornelli que s’alternen amb les diferents seccions de l’obra. Les melodies d’aquestes composicions sovint recorden l’estil de les àries da capo de Giacomo Carissimi i Claudio Monteverdi, en les quals la música emfatitza o dona rellevància a les idees contingudes en el text. Altres melodies sovint adopten un estil similar al de les àries pietistes: són frases amb una estructuració periòdica que es desenvolupen en una línia elegant i fluida. El pietisme fou un corrent religiós que sorgí com a oposició a l’ortodòxia de l’Església Luterana, i que preferia l’expressió dels sentiments personals a través d’una música de caràcter més senzill i menys formal.
Música instrumental
Una gran part de la música per a orgue de Buxtehude fou escrita per a ser interpretada a les esglésies protestants com a introducció o preludi a una determinada acció de la cerimònia religiosa. Aquestes composicions sovint prenien la forma de tocates o preludis que s’alternaven amb seccions en estil fugat, però també podien adoptar la forma de corals per a orgue. La producció per a orgue inclou preludis i fugues, tocates i fugues, xacones, passacaglie, com també preludis, fantasies i variacions corals. L’escriptura emprada en aquestes composicions és el resultat de la perfecta fusió de l’estil contrapuntístic del nord d’Alemanya i el brillant estil de teclat de Johann Jakob Froberger. Un dels procediments més utilitzats pel compositor consistí a alternar seccions lliures denominades tocates amb dues o tres fugues. La modalitat més senzilla de tocata i fuga consta de tres seccions. La primera secció es desenvolupa amb un estil improvisador lliure i presenta, molt sovint, passatges notablement virtuosístics. Després segueix una fuga sobre un subjecte de caràcter melòdic i de ritme molt marcat, que es desenvolupa dins un estil contrapuntístic de gran elaboració. Aleshores la composició conclou amb una nova secció de tocata, generalment més breu que la primera. Gran part de les seves tocates i fugues són encara més elaborades: consten de dues o tres seccions fugades que s’alternen amb breus interludis i conclouen amb una secció culminant en l’estil de la tocata. Quan la composició consta de dues o tres fugues, els subjectes generalment són variacions d’una mateixa idea musical. Aquest procediment recorda les fantasies per a te lat de Jan Pieterszoon Sweelinck i Samuel Scheidt, o a les canzone de variacions de Girolamo Frescobaldi. Els corals per a orgue són composicions basades en un tema de coral. Aquest tema podia ser utilitzat de diverses maneres: generalment era harmonitzat amb una textura més o menys contrapuntística, però també podia ser emprat com a tema amb variacions, o bé com a subjecte de fantasies. Sovint el tema era interpretat com una melodia ornamentada amb l’acompanyament del continu. La modalitat més cultivada per Buxtehude fou la variació coral, també denominada partita coral, on el tema era utilitzat per a elaborar una sèrie de variacions. La composició Danket dem Herrn ('Doneu gràcies al Senyor') pertany a aquest tipus de peça. Una altra variant emprada per Buxtehude era la fantasia coral, que consistia a fragmentar el tema del coral en diversos motius que, superposats, donaven lloc a composicions molt elaborades i que demanaven un gran virtuosisme interpretatiu. Alguns dels recursos més usats en aquesta variant eren els ecos, el contrapunt imitatiu i les ornamentacions. El preludi coral també fou una de les seves formes preferides. El terme ’preludi coral’ s’aplica a una composició relativament breu en la qual la melodia apareix un únic cop i és fàcilment recognoscible. Els preludis corals de Buxtehude presenten un acompanyament lliure i la melodia apareix generalment molt ornamentada. Compongué, també, tres peces basades en la tècnica de l'ostinato o obstinat, que figuren entre les seves obres més conegudes. El compositor introduí al nord d’Alemanya aquesta forma que era molt popular entre els compositors italians i del sud d’Alemanya, i feu que esdevingués una tècnica pròpia del llenguatge per a orgue.
La producció musical de Buxtehude per a clavicordi comprèn principalment suites, canzone i variacions. Aquestes peces són, des del punt de vista musical, menys interessants que les composicions per a orgue del compositor. Les suites segueixen l’esquema tradicional allemande -courante -sarabande -giga i adopten un estil massa convencional, lluny de l’originalitat de les suites de Froberger. La seva producció per a cambra inclou 14 trio sonates que van ser publicades a Lübeck entre els anys 1694 i 1696. L’escriptura de Buxtehude va exercir una important influència en l’obra de molts compositors de l’Alemanya del nord de generacions posteriors a la seva, com ara Nicolaus Bruhns, George Böhm i, sobretot, Johann Sebastian Bach, que el prengué com a model principal. Entre els deixebles de Buxtehude, cal destacar Nicolaus Bruhns i Johann Pachelbel, que dedicà al mestre el seu Hexachordum Apollinis (1699).
Obra
Música vocal
128 obres vocals conservades íntegrament (120 amb textos religiosos: 41 àries, 3 cànons, 20 cantates, 16 corals, 6 xacones, 27 concerti, 4 diàlegs, 1 Missa alla brevis i 2 paròdies)
Música instrumental
prop de 100 obres conservades per a teclat (12 canzoni, 9 fantasies corals, 32 preludis corals, 6 variacions corals, 2 xacones, 20 preludis, 5 tocates, 6 jocs de variacions), 20 sonates per a conjunt instrumental (13 per a vl., vla, i b.c.; 3 per a 2 vl., vla. de gamba i b.c.; 1 per a vla. de gamba, violó, b.c.)
Bibliografia
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Hutchings, A.: The Baroque Concerto, Faber and Faber, Londres 1973
- Newmann, W.S.: The Sonate in the Baroque Era, Norton, Nova York 1972
- Palisca, Claude V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Smither, H.E.: A History of the Oratorio (3 vols.), The University of North Carolina Press, Chapel Hill 1977-87.