Fou deixeble d’H. Eller al Conservatori de Tallinn, centre on es graduà el 1963. En un principi hereu dels models russos i, sobretot, de D. Šostakovič, com ho demostren la seva cantata infantil Meie aed ('El nostre jardí') i l’oratori Maailma samm ('La marxa del món'), posteriorment es decantà pel serialisme (Nekrolog, 1960) i també feu ús de la tècnica del collage en obres com Pro et contra, per a violoncel i orquestra (1966). Al principi de la dècada dels setanta, s’interessà pel cant pla, la polifonia francesa i francoflamenca dels segles XIV al XVI i la música de l’església ortodoxa. La influència d’aquests elements és palesa en la seva Simfonia número 3 (1971) i Tabula rasa (1977), per a tres violins, corda i piano preparat. Al final dels anys setanta, la trajectòria de Pärt experimentà un gir radical cap al minimalisme, del qual feu una lectura molt personal, com es pot veure en les obres Arbos (1977), per a conjunt de cambra, Summa (1980), per a tenor, baríton i conjunt, o Cantus in Memoriam Benjamin Britten (1980). Instal·lat a Alemanya a partir de la dècada dels vuitanta, Pärt s’ha convertit en una figura eminent dins del panorama musical europeu.