Vida
Nascut en una família de parla sueca, fou batejat com a Johan Julius Christian, però en el seu període d’estudiant a Berlín adoptà la forma francesa del primer nom. El seu pare morí quan ell tenia dos anys, i Jean i els seus germans (tots els quals mostraren bones aptituds per a la música) foren educats per la mare i una àvia. Feu els estudis a la primera escola on s’ensenyà la llengua finesa, que aprengué durant l’adolescència. S’inicià en la composició a deu anys, i el 1879 començà a estudiar violí de manera sistemàtica amb Gustav Levander. Abans d’ingressar a la universitat escriví nombroses obres de cambra, que interpretava amb la seva família, i començà a llegir el Kalevala, recull de llegendes publicat per Elias Lönnrot el 1835, obra cabdal en el naixement del sentiment nacional finlandès i futura font d’inspiració per a Sibelius. El 1885, malgrat els seus projectes de fer carrera com a violí solista, entrà a la Universitat de Hèlsinki per estudiar dret, però l’any següent deixà les lleis per dedicar-se a la composició, disciplina que aprengué amb Martin Wegelius (deixeble de C. Reinecke i de H. Richter). Al mateix temps continuà perfeccionant la seva tècnica com a violinista sota el mestratge de Mitrofan Wasilyeff i Hermann Csillágin, i també formà part, com a segon violí, d’un quartet.
Després d’uns quants anys com a alumne de Wegelius es plantejà la necessitat d’estudiar a l’estranger. Tot i que tingué l’oportunitat d’anar a Rússia a treballar amb N. Rimskij-Korsakov, finalment el destí triat fou Berlín. Entre el 1889 i el 1890 tingué com a mestre de contrapunt Albert Becker i amplià els seus coneixements musicals, fet que tingué una gran importància en el seu desenvolupament: conegué l’obra dels grans compositors alemanys del moment; a més, inicià la seva amistat amb F. Busoni. L’any següent anà a Viena, on no li fou possible entrar en contacte amb J. Brahms, com hauria desitjat. A la capital austríaca estudià amb Robert Fuchs i Karl Goldmark, i començà a interessar-se per la composició de música orquestral.
L’any 1891 tornà a Finlàndia, on feu de professor de teoria de la música, i inicià una gran obra inspirada en el Kalevala, tot seguint l’exemple de la simfonia Aino del seu compatriota Robert Kajanus, que havia pogut escoltar a Berlín. L’estrena, el 1892, de la simfonia Kullervo, per a veus i orquestra, esdevingué un èxit, i Kajanus, que fou un gran amic i promotor de l’obra de Sibelius, li encarregà un nova peça per a la seva orquestra (la primera formació simfònica de Hèlsinki). El poema simfònic resultat de l’encàrrec, En Saga, es construí sobre materials d’una obra de cambra no acabada dels temps de Viena. Encara que no es basa en el Kalevala, el seu caràcter èpic la fa semblant a les obres de Sibelius que s’hi inspiren. La influència de Wagner en aquesta època es reflecteix en un intent operístic, Jungfrun i tornet ('La donzella a la torre'); però aviat es desilusionà dels resultats obtinguts en la composició de música dramàtica i dedicà els seus esforços a la música simfònica. Una de les grans obres d’aquest període són les Lemminkäis-sarja, opus 22 ('Llegendes de Lemminkäinen'), inspirades en el personatge de Lemminkäinen, un heroi tràgic del Kalevala, amb les quals Sibelius arribà a una indiscutible maduresa en el domini dels recursos compositius. El mateix any 1892 es casà amb Aino Järnefelt, filla d’una família benestant compromesa amb l’emergent nacionalisme finlandès, la qual cosa refermà les seves pròpies tendències patriòtiques. L’estrena de les Llegendes de Lemminkäinen no tingué gaire èxit, i Sibelius no reeixí tampoc en l’intent de ser nomenat professor a la universitat (per la intervenció del govern rus en favor de Kajanus); no obstant això, el Senat li concedí una pensió l’any 1897, la qual cosa certificava el reconeixement com a compositor nacional, reconeixement que no deixà de créixer els anys següents. L’estipendi, encara que modest pel tipus de vida luxós que li agradava, li permeté dedicar-se íntegrament a la composició. Entre el 1898 i el 1899 compongué la Primera simfonia. El seu èxit artístic amb aquesta introducció en la gran forma orquestral "abstracta" no impedí que continués escrivint música programàtica: el mateix any que la simfonia s’estrenà Finlàndia, una obra aclamada com a símbol del sentiment nacional en una època de grans tensions a causa de la dominació russa.
Durant els primers anys del segle XX les obres de Sibelius ja eren conegudes als principals centres musicals d’Europa, cosa que facilità que fos convidat a presentar la seva música per tot el continent. Durant una estada a Rapallo (Ligúria), l’any 1902, començà a treballar en la Segona simfonia. Com la Primera, l’estructura general segueix els motlles beethovenians, però el seu contingut és plenament personal i fou considerada una exaltació patriòtica, com els explícits poemes simfònics. Aquesta aproximació a les grans formes clàssiques continuà amb el Concert per a violí, una de les més populars obres del gènere, en la qual desplegà el coneixement íntim que tenia d’aquest instrument, al qual s’afegeix la saviesa que havia assolit en el tractament de la forma i l’orquestració. Malgrat l’èxit obtingut, els seus recursos econòmics insuficients i els problemes generats per l’abús de l’alcohol sotmeteren la seva vida a una constant agitació. El 1904 comprà un terreny a Järvenpää, una localitat a 38 km de Hèlsinki, i s’hi feu construir una vil·la, a la qual donà el nom d’Ainola, en honor a la seva esposa. El matrimoni visqué en aquella casa, construïda seguint models tradicionals finlandesos, en la qual el compositor aconseguí la inspiració i l’ambient ideal de treball que li eren difícils de trobar a la capital: "tot el cant que hi ha en mi havia mort a Hèlsinki", digué.
LaTercera simfonia, composta entre el 1904 i el 1907, presenta importants canvis estilístics: unes dimensions més breus respecte a les anteriors i un llenguatge més moderat assenyalen una certa orientació neoclàssica. L’any 1907 tingué lloc a Hèlsinki la famosa trobada amb G. Mahler, en la qual, davant de la concepció de la simfonia com "tot un món" del compositor austríac, Sibelius defensà el rigor formal i "la lògica profunda que creava una connexió interna entre tots els motius". Els anys següents estigueren marcats pel seu estat de salut, el qual, tot i que millorà posteriorment, determinà el to pessimista que es desprèn de les composicions d’aquella època. El 1909 escriví a Londres la seva obra cambrística més important, el quartet Voces Intimae. Dos anys més tard estrenà la Quarta simfonia, considerada la seva obra més avançada. El nivell de dissonància i la tonalitat indefinida de molts passatges l’acosten al llenguatge dels compositors alemanys i austríacs d’avantguarda, si bé la intenció de Sibelius en compondre-la havia estat molt diferent, ja que l’entenia com "una protesta contra les composicions actuals".
Fins el 1914 el seu prestigi continuà augmentant arreu del món, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial interrompé aquest ascens: el seu editor, Breitkopf und Härtel, pertanyia a un país enemic, i Sibelius hagué de dedicar-se a la composició de peces de petites dimensions. No obstant això, l’any 1915 estrenà la Cinquena simfonia, una obra sorprenentment vital i optimista en comparació amb l’anterior. A conseqüència de la Revolució d’Octubre, el 6 de desembre de 1917 el parlament finlandès proclamà la independència respecte de Rússia, però l’any següent un cop d’estat dugué el país a la guerra civil. Sibelius hagué d’abandonar temporalment Ainola i cercar refugi a Lapinlahti, on vivia el seu germà. Quan la pau tornà al país arran de la instauració de la república el 1919, començà el darrer període creatiu del compositor. La Sisena simfonia, estrenada el 1923, és la més continguda de totes en l’aspecte emocional. Només un any més tard compongué la Setena, que en un principi s’havia anomenat Fantasia simfònica. Està escrita en un únic moviment continu, però conté els contrastos propis de les diferents parts de la forma tradicional. Amb aquesta obra Sibelius arribà al cim de la seva capacitat per a establir transicions orgàniques entre seccions de tempo i caràcter contrastant. Per encàrrec de la New York Symphony Society escriví Tapiola, la seva darrera obra orquestral, basada en el Kalevala, com la primera (Kullervo). Tapiola és la terra de Tapio, el diví rei dels boscos. Després d’aquesta obra mestra, Sibelius deixà pràcticament de compondre. De fet, començà a treballar en la Vuitena simfonia -que segons alguns testimonis sembla que completà-, però posteriorment la destruí. Els motius pels quals considerà acabada la seva vida creativa en plena maduresa no han estat mai explicats de forma convincent, però sens dubte hi tingué un paper destacat la seva estranyesa davant les tendències musicals de l’època d’entreguerres.
Fins a la seva mort, Sibelius visqué a Ainola gaudint d’una admiració generalitzada tant al seu país com en amplis sectors musicals d’àmbit internacional. En el seu isolament a Järvenpää visqué enmig dels seus nombrosos interessos culturals (podia parlar com un expert sobre els temes més diversos) i, segons la seva esposa, continuava sempre immers en la música, que li semblava sentir en tots els fenòmens de la natura. Per als finlandesos esdevingué un heroi de la pàtria, i la data del seu aniversari era una festa nacional. En canvi, el seu èxit generà animadversió en músics vinculats amb l’Escola de Viena (R. Leibowitz, Th. Adorno).
Sibelius fou un dels compositors de personalitat més original de la seva època. El seu llenguatge no posà en dubte la tonalitat, que tanmateix no tractà mai convencionalment. La força sonora de la seva música orquestral evoca imatges dels impressionants paisatges nòrdics. L’ús de grans pedals, el ritme harmònic lent, els colors purs dels solistes de vent, els imponents acords dels metalls, les originals superposicions de dissonàncies que es contradiuen amb les funcions tonals però que no arriben a ocultar-les, són algunes de les característiques del seu estil. Pel que fa a les primeres obres simfòniques, estan escrites sota la influència de L. van Beethoven -el compositor del passat que més admirava-, influx que sabé integrar perfectament a la individualitat del seu propi to. Respecte a les obres més tardanes, s’anaren allunyant del model formal de la simfonia clàssica, però en esperit continuaren manifestant afinitat amb la seva tradició. En els temes de Sibelius, que deriven sovint de ritmes populars o s’inspiren en sons de la natura, el material es presenta en grans blocs sonors, com si no s’elaborés, amb una enganyosa simplicitat, justificada per les seves pròpies paraules: "mentre que [altres compositors] donen al públic còctels multicolors, jo sols els dono aigua pura de la font".
El prestigi de les seves obres orquestrals ha ocultat, però, les creacions en altres gèneres, tret d’algunes composicions per al teatre com Karelia o Pelléas et Mélisande. Si bé a l’inici escriví nombroses peces de cambra, en la maduresa només en compongué una, el quartet de corda Voces intimae, opus 56, una gran obra mestra. Malgrat no ser pianista, Sibelius escriví obres per a piano al llarg de tota la seva vida, com la Sonata, opus 12, o les Tres sonatines, opus 67, que mereixen ser més conegudes, igual que les més de 100 cançons per a veu i piano que inclou el seu catàleg, interpretades principalment a Finlàndia.
Obra
Música escènica
Jungfrun i tornet, òpera ('La donzella a la torre', 1896); Kuningas Kristian II, mús. inc., op. 27 ('El rei Cristià II', 1898); Ödlan, mús. inc., op. 8 ('El llangardaix', 1909); Kuolema, mús. inc., op. 44 ('Mort', 1903, rev. 1904, 1906, 1911); Pelléas et Mélisande, mús. inc., op. 46 (1905); Belsazars gästabud, mús. inc., op. 51 ('El festí de Baltasar', 1906); Svanevit, mús. inc., op. 54 ('El cigne blanc', 1908); Twelfth Night, op. 60 ('Nit de Reis', 1909); Scaramouche, pantomima, op. 71 (1913); Jokamies, mús. inc., op. 83 ('L’home comú', 1916); Myrsky, mús. inc., op. 109 ('La tempesta', 1925)
Orquestra
Kullervo, simf., S., Bar., v. masc., orq., op. 7 (1892); En Saga, op. 9 ('Una saga', 1892); Karelia, suite (1893); Vårsång, poema simf., op. 16 ('Cançó de primavera', 1894); Skogsrået, poema simf., op. 15 ('La nimfa del bosc', 1895); Cassazione, op. 6 (1895, rev. 1904); Lemminkäis-sarja, op. 22 ('Llegendes de Lemminkäinen', 1893-95; diverses revisions posteriors); Scènes històriques I, suite, op. 25 (1899, rev., 1911); Finlàndia, op. 26 (1899, rev. 1900); 7 simf. (núm. 1, mi m, op. 39, 1899; núm. 2, re M, op. 43, 1901-02; núm. 3, do M, op. 52, 1907; núm. 4, la m, op. 63, 1911; núm. 5, mi♭ M, op. 82, 1915, rev., 1916, 1919; núm. 6, re m, op. 104, 1923; núm. 7, do M, op. 105, 1924); Romance, orq. de c., op. 42 (1903); Valse triste, 1904; Concert per a violí i orquestra, re m, op. 47 (1903, rev., 1905); Pohjolan tytär, op. 49 ('La filla de Pohjola', 1906); Pan och Eho, op. 53 ('Pan i Eco', 1906); In memoriam, marxa fúnebre, op. 59 (1909); Barden, poema simf., op. 64 ('El bard', 1913, rev. 1914); Scènes historiques II, suite, op. 66 (1912); Dues serenates, vl., orq., op. 69 (1912-13); Aallottaret ('Les Oceànides', 1914); 2 Humoresques, vl., orq., op. 87 (1917); 4 Humoresques, vl., orq., op. 89 (2 per a orq. de c. sola, 1917); Autrefois (Scène pastorale), orq., 2 v. solistes ad lib., op. 96/2 (1919); Valse lyrique, op. 96/1 (1920); Valse chevaleresque, op. 96/3 (1920); Suite mignonne, fl., c., op. 98/1 (1921); Suite cham pêtre, c., op. 98/2 (1921); Suite caractéristique, arpa, c., op. 100 (1922); Tapiola, poema simf., op. 112 (1926)
Cambra
Dues peces, vl., pno., op. 2 (1888, rev. 1912); Quartet de corda, si♭ M, op. 4 (1888-90); Malinconia, vlc., pno., op. 20 (1901); Voces intimae, qt. c. re m, op. 56 (1909); Quatre peces, vl/vlc., pno., op. 78 (1915-19); Sis peces, vl., pno., op. 79 (1915); Sonatina, vl., pno., mi M, op. 80 (1915); Cinc peces, vl., pno., op. 81 (~1915); Andante festivo, qt. de c. (1922); Novelette, vl., pno., op. 102 (1923); Cinq danses châmpetres, vl., pno., op. 106 (1925); Quatre peces, vl., pno., op. 115 (1929); Tres peces, vl., pno., op. 116 (1929)
Piano
Sis Impromptus, op. 5 (1893; núm. 2 arranjat per a orq. de c.); Sonata, fa M, op. 12 (1893); Deu peces, op. 24 (1894-1903); Kyllikki, op. 41 (1904); Deu peces, op. 58 (1909); Tres sonatines, op. 67 (1912); Dos rondinos, op. 68 (1912); Pensées lyriques, op. 40 (1912-14); Quatre peces líriques, op. 74 (1914); Cinc peces, op. 75 (1914); Deu peces, op. 34 (1914-16); Tretze peces, op. 76 (~1916); Cinc peces, op. 85 (1916); Mandolinato (1916); Sis peces, op. 94 (1919); Vuit peces, op. 99 (1922); Cinc peces romàntiques, op. 101 (1923); Cinc peces, op. 103 (1924); Morceau romantique sur un motif de M. Jacob de Julin (1925, revisat com a Pièce romantique, orq., 1925); Cinq esquisses, op. 114 (1929)
Cor
Rakastava, v. masc., op. 14 ('Amant', 1893; diversos arranj. posteriors); Nou cançons polifòniques, v. masc., op. 18 (1893-1904); Natus in curas, v. masc., op. 21 (1896); Cantata per a la coronació de Nicolau II, v. solistes, v. mixtes, orq. (1896); Islossnningen Uleälv, narrador, v. masc., orq. ('El desglaç del riu Uleälv', 1898); Impromptus, v. fem., orq., op. 19 (1902, rev. 1910); Kotikaipaus, 3 v. fem. ('Nostàlgia', 1902); Til Thérèse Hahl, v. mixtes ('A Thérèse Hahl', 1902); Tules synty, Bar., v. mixtes, orq., op. 32 ('L’origen del foc', 1902, rev. 1910); Vapautettu kuningatar, cantata, v. mixtes, orq., op. 48 ('La princesa alliberada', 1906); Dues cançons polifòniques, v. mixtes, op. 65 (1911-12); Drömmarna, v. mixtes ('Somnis', 1912); Cinc cançons polifòniques, v. masc., op. 84 (1914-15); Brusande rusar en våg, v. masc. ('Explosió sonora en ones', 1918); Oma maa, cantata, v. mixtes, orq., op. 92 ('La nostra terra natal', 1918); Jordens sång, cantata, v. mixtes, orq., op. 93 ('Cançó de la terra', 1919); Maan virsi, cantata, v. mixtes, orq., op. 95 ('Himne de la terra', 1920); Likhet, v. masc. ('Semblança', 1922); Dues cançons polifòniques, v. masc., op. 108 (1925); Sittavahti, v. masc. ('La guàrdia del pont', 1938)
Veu i piano
Set cançons de Runeberg, op. 13 (1891-92); Set cançons, op. 17 (1891-98); Cinc cançons de Nadal, op. 1 (1895-1913); Arioso, op. 3 (1893, rev. 1913); Cinc cançons, op. 37 (1898-1902)Sis cançons, op. 36 (1899); Cinc cançons, op. 38 (1902-04); Sis cançons, op. 50 (1906); Dues cançons, op. 35 (1907-08); Sis cançons, op. 72 (1907-15); Vuit cançons, op. 57 (1909); Vuit cançons, op. 61 (1910); Sis cançons, op. 86 (1916); Sis cançons, op. 88 (1917); Sis cançons, op. 90 (1917)
Altres obres vocals
Koskenlaskijan morsiamet, Bar./MS., orq., op. 33 ('Les núvies dels raiers', 1897); Grefvinnans konterfej, narrador, orq. de c. ('El retrat de la comtessa', 1906); Tanken, 2 S., pno. ('Pensament', 1915)
Bibliografia
- Jackson, T.L., ed.: Sibelius Studies, Cambridge University Press, Cambridge 2000
- Goss, G.D, ed.: The Sibelius Companion, Greenwood Publishing Group, Londres 1996
- Layton, R.: Sibelius (The Master Musicians), J.M. Dent & Sons Ltd., Londres 1978
- Truscott, H.: Jean Sibelius (1865-1957), dins Simpson, R., ed., La Sinfonía, Taurus Ediciones S.A., Madrid 1983