OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Guillaume Dufay

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès amb el qual l’Escola francoflamenca entrà a la història de la música.
?, ~1400 — Cambrai, Cambrésis, 1474

Vida

És probable que nasqués a Cambrai, a la catedral on figura inscrit com a nen cantor entre els anys 1409 i 1412. En aquella època el magister puerorum de la catedral era Nicolau Malin, a qui succeí Ricard Loqueville (1413-18). Si bé no hi ha constància que Dufay fos alumne d’aquest segon, les obres primerenques del compositor denoten una clara influència d’aquest mestre. Cap al 1420 Dufay ingressà al servei de la família Malatesta, a Pesaro, on romangué els sis anys següents. D’aquest període daten els motets Vasilissa ergo gaude, escrit a l’agost del 1420 en honor de Cleofàs Malatesta, la balada Resvelliés vous, que celebrà l’enllaç de Carlo Malatesta i Vittoria Colonna el 18 de juliol de 1423, i el motet Apostolo glorioso, escrit amb motiu de la consagració, el 1426, de l’església de Sant Andreu de Patres, cerimònia en què participà el bisbe Pandolfo Malatesta. Aquell mateix any tornà a Cambrai o els seus voltants, segons suggereix el text del rondó Adieu ces bons vins de Lannoys, que el situa a Laon (Picardia) el 1426. Consta que el 1430 gaudia de dos beneficis en aquella ciutat, un de la catedral i l’altre de l’església de Nouvion-le-Vineux, i encara d’un altre a la catedral de Cambrai, però cal dir que en aquella època aquest fet no implicava residència.

El 1428 fou ordenat de sacerdot, probablement a Bolonya. Pel desembre d’aquell mateix any ingressà al cor de la capella papal, que en aquell moment era la institució musical de més prestigi arreu d’Europa. Romangué de forma continuada al seu servei fins a l’agost del 1433, i residí la major part del temps a Roma. D’aquest període daten els motets Ecclesie militantis, compost amb motiu de la coronació del papa Eugeni IV, l’any 1431, i Supremum est mortalibus bonum, que fou escrit arran de la pau de Viterbo, el 1433. D’aquest mateix any data la balada C’est bien raison, dedicada a Niccolò III, marquès de Ferrara, que marcà l’inici de la relació de Dufay amb la família d’Este. Pel maig del 1437 rebé 20 ducats del marquès de Ferrara, malgrat que en aquell moment estava al servei del duc Amadeu VIII de Savoia. Al començament del 1434 ja havia estat contractat pel duc, perquè, en celebrar-se el casament de Lluís de Savoia amb Anna de Xipre, fou el seu mestre de capella. Per l’agost del 1434 anà a Cambrai a visitar la seva mare, però poques setmanes després retornava a la Savoia. Entre el juny del 1435 i el juny del 1437 tornà al servei del cor del papa, a qui seguí primer a Florència i després a Bolonya. Durant la breu estada a Florència compongué els motets Mirandas partit hec urbs florentina, Salve flos Tusce gentis Florentia i Nuper rosarum flores. El 1436 fou nomenat canonge de la catedral de Cambrai, però continuà residint a Bolonya. Poc després hagué de tornar a la cort del duc de Savoia, segons suggereix el motet Magnanime gentis laudes, que fou interpretat per primera vegada el 3 de maig de 1438 amb motiu de la pau signada entre les ciutats de Bolonya i Friburg. A partir del 1440 i fins a la seva mort, s’establí a Cambrai, llevat dels anys 1451-58, durant els quals residí a la Savoia en qualitat de mestre de capella del duc. La documentació de la catedral de Cambrai manifesta la seva participació tant en les activitats musicals del centre com en tasques administratives, sense que això suposés la interrupció dels seus contactes internacionals. Convertit en vida en el músic europeu de més gran prestigi i honorat amb nombroses prebendes, Dufay rebé la visita de músics tan cèlebres com G. Binchois i J. Ockeghem, que fou hoste seu el 1462, i també la de nombroses autoritats del món civil i eclesiàstic. Morí d’una llarga malaltia i deixà establert en el testament que en el seu funeral s’interpretés una de les seves versions de l’antífona Ave regina celorum. Fou enterrat a la capella de Sant Esteve de la catedral de Cambrai. La làpida que cobria la tomba, que li atorga el títol de baccalarius in decretis (batxiller en lleis), que no se sap quan ni on va obtenir, es troba actualment al Museu Municipal de Lilla.

Les fonts que transmeten la música de Dufay, totes manuscrites, són més de setanta i estan dispersades pels arxius de gran part dels països de l’Europa occidental, incloent-hi Espanya. Destaquen especialment la Biblioteca del Seminario Maggiore d’Aosta (còdex 15), la Biblioteca Universitaria (ms. 2 216) i el Civico Museo Bibliografico Musicale (ms. Q 15 ) de Bolonya, la Biblioteca Estense de Mòdena (ms. L.X.I.11 i L.M.I.13), el Museo Provinciale Castello de Buonconsiglio de Trento (còdex 87-93), la Bibliothèque Royale Albert I de Brussel·les (ms. 5 557), la Biblitothèque Municipale de Cambrai (ms. 6 i 11) i la Bodleian Library d’Oxford (can. misc. 213). Aquestes fonts transmeten sobretot les obres de les dues primeres etapes, la de joventut i la de maduresa, mentre que les que escriví durant els últims anys de la seva vida es coneixen poc. L’època de Dufay presentà una relativa estabilitat musical, que ell mateix contribuí a mantenir. La seva figura no pot ser judicada com la d’un innovador, sinó més aviat com la d’algú que va saber crear un llenguatge musical universal gràcies a la seva extraordinària capacitat de síntesi i al seu estil depurat i perfeccionista. Aquest fet no el privà en absolut d’originalitat, i les seves aportacions foren decisives per al desenvolupament de la missa polifònica com a gènere i de la del fals bordó com a tècnica musical.

La major part de les seves obres de joventut són harmonitzacions de peces del repertori litúrgic, que es caracteritzen pel seu estil molt simple que de vegades frega l’homorítmia, el clar fraseig i la transparència sonora. Es tracta d’un repertori format per himnes, antífones, magníficats, seqüències i fragments de l’ordinari de la missa a tres i quatre veus, que acostumen a dur la melodia original gregoriana al superius. El seu precedent immediat apareix en les peces d’estil similar del repertori anglès i en altres del repertori continental, de les quals gairebé no resten vestigis, ja que acostumaven a improvisar-se a partir d’un cant litúrgic determinat. L’estil dels seus motets isorítmics, escrits majoritàriament per a celebrar esdeveniments socials i polítics, contrasta amb la senzillesa d’aquestes peces. En aquest, com en altres casos, Dufay seguí la tradició del gènere, que assolí de la seva mà un notable grau de complexitat i sofisticació. Avui en dia, el més cèlebre de tots és Nuper rosarum flores, que fou interpretat per primera vegada amb motiu de la consagració de la catedral de Florència el 25 de maig de 1436. Malgrat que durant molt temps es pensà que la seva estructura estava relacionada amb la catedral florentina, Cright Wright ha demostrat recentment que les proporcions que guarden entre si les seves quatre seccions, 6:4:2:3, coincideixen amb les del temple de Salomó. A part dels motets isorítmics, Dufay n’escriví d’altres que preconitzaven els dels compositors de la generació següent. Les obres de maduresa es caracteritzen pel tractament contrapuntístic de les veus que contrasta amb l’estil molt més simple de les seqüències, antífones i altres obres sacres menors, moltes classificables dins del gènere del motet.

Tot i que no fou Dufay qui creà el cicle de l’ordinari de la missa amb tots els seus moviments basats en el mateix cantus firmus, sí que fou ell qui s’adonà de les possibilitats que oferia aquest recurs, i qui l’incorporà a l’escola polifònica francoflamenca, per la qual cosa la missa sobre un cantus firmus passà a ser la forma musical de més amples dimensions dels dos últims terços dels segle XV i bona part del XVI. Durant la seva joventut, Dufay experimentà la manera d’unir dos o més moviments de l’ordinari, cosa que aconseguí algunes vegades mitjançant l’ús del mateix motiu al principi de cada moviment, i d’altres repetint la seqüència dels canvis de mesura, etc. Però no fou fins a la dècada del 1430, després d’un probable contacte amb la música anglesa, que escriví les misses cícliques sobre un cantus firmus determinat, de les quals se n’hi atribueixen almenys quatre: Ecce ancilla Domini i Ave regina celorum, basades en sengles antífones, i Se la face ay pale i L’homme armé, que són considerades les primeres misses basades en una melodia extralitúrgica. A diferència de les misses sobre un cantus firmus de Leonel Power i John Dunstable, que són a tres veus, les de Dufay són a quatre veus.

De la seva producció profana destaca la relativa manca d’evolució, malgrat que les cançons més tardanes tendeixin a ser més flexibles, tant melòdicament com rítmicament. Predominen sobretot els rondós, que escriví al llarg de tota la seva vida, mentre que les balades corresponen majoritàriament a l’etapa de joventut, i els virelais a la seva producció més madura. Es tracta d’un conjunt d’obres exquisides de curta durada, la majoria a tres veus. L’argument, majoritàriament amorós, es presta a la interpretació simbòlica. Entre les més conegudes hi ha la balada La belle se siet i els rondós Ce moys de may, Bon jour, bon mois, dedicat a felicitar l’any nou, i J’ayme bien celui qui se’n va, obra d’atribució discutible famosa pel seu contratenor trompette.

Obra

Misses

Missa sine nomine, 3 v. (sense c.f.); Missa Sancti Jacobi, 4 v. (inclou propi); Missa Caput, 4 v.; Missa Se la face ay pale, 4 v.; Missa ’L’homme armé', 4 v.; Missa Ecce ancilla Domini, 4 v.; Missa Ave regina celorum, 4 v.; Missa Sancti Antonii de Padua (perduda); Missa Sancti Antonii Viennensis (perduda); 37 fragments de l’ordinari de la missa, entre els quals 1 conjunt de kírie-glòria-credo; 1 kírie-sanctus-agnus; 2 parelles de glòria-credo; 3 parelles de sanctus-agnus; 11 kíries; 9 glòries; 1 credo

Motets

18 motets no isorítmics (entre els quals: Ave virgo que de celis a 3 v.; Flos florum a 3 v.; Inclita stella maris a 4 v.; Mirandas partit hec urbs florentina a 3 v.; O tres piteulx/Omnes amici a 4 v.), 13 motets isorítmics (entre els quals: Apostolo glorioso, da Dio electo/Cum tua doctrina convertisti/Andreas Christi famulus a 5 v.; Balsamus et munda cera/Isti sunt agni novelli a 4 v.; Ecclesie militantis/Sanctorum arbitrio/Bella canunt gentes/Gabriel/Ecce nomen Domini a 5 v.; Nuper rosarum flores/ Terribilis est locus iste a 4 v.; O gemma, lux et speculum/Sacer pastor Barensium/Beatus Nicolaus adhuc a 4 v.; Salve flos Tusce gentis/Vos nunc, Etruscorum iubar/Viri mendaces a 4 v; Supremum est mortabilus bonum/ Supremum a 4 v.)

Altres obres vocals religioses

15 peces per al propi de la missa, 2 Benedicamus Domino, 3 magníficats, 15 antífones, 27 himnes

Música vocal profana

Prop de 90 peces (balades, rondós i virelais) la majoria a 3 v. i en francès, entre les quals: Belle, plaisant et gracieuse, rondeau a 3 v.; Bien doy servir, ballade a 3 v.; Bon jour, bon mois, rondeau ; Ce jour de l’an, rondeau a 3 v; Ce jour le doibt, rondeau a 3 v.; Ce moys de may, rondeau ; C’est bien raison, ballade a 3 v.; Donna, i ardenti ray a 3 v., en italià i forma no fixa; Donnés l’assault, rondeau a 4 v.; Entre vous, gentils amoureux, rondeau a 3 v.; Estrinés moy, rondeau a 3 v.; He, compaignons, resvelons nous, rondeau a 4 v.; Helas, ma dame, par amours, rondeau a 3 v.; Invidia nimica, ballata a 4 v.; J’aime bien celui qui s’en va, rondeau ; J’atendray tant qu’il vous, rondeau a 3 v.; J’ay mis mon cuer, ballade a 3 v.; Je languis en piteux martire, ballade a 3 v.; Je requier a tous amoureux, rondeau a 3 v.; La belle se siet au pié de la tour, ballade a 3 v.; La dolce vista, ballata a 3 v.; La plus mignonne de mon cueur, rondeau a 3 v.; Les douleurs dont me sens tel somme, rondeau a 4 v.; Ma belle dame, je vous pris, rondeau a 3 v.; Par droit je puis bien complaindre, rondeau a 3 v.; Passato è il tempo, ballata a 3 v.; Pour l’amour de ma doulce amye, rondeau a 4 v.; S’il est plaisir, virelai a 3 v.; Vostre bruit et vostre grant fame, rondeau a 3 v.

Bibliografia

  1. Atlas, A., edit: Dufay Quincentenary Conference. Brooklyn College 1974, Brooklyn College, Nova York 1976
  2. Besseler, H., edit.: Guillaume Dufay: Opera Omnia, 6 vols., American Institute of Musicology, Roma 1951-66 [Corpus Mensurabilis Musicae I/1-6]
  3. Besseler, H.: Bourdon and Fauxbourdon: Studien zum Ursprung der niederländischen Musik, Breitkopf & Härtel, Leipzig 1950 (reed. 1974)
  4. Fallows, D.: Dufay, J.M. Dent & Sons, Londres-Toronto-Melbourne 1982 (reed. 1987)
  5. Fallows, D.: The Songs of Guillaume Dufay, American Institute of Musicology, Neuhausen-Stuttgart 1994 [Musicological Studies & Documents 47]
  6. Hamm, Ch.E.: A Chronology of the Works of Guillaume Dufay based on a study of mensural practice, Princeton University Press, Princeton 1964
  7. Lovegnée, A.: Le Wallon Guillaume Dufay ca. 1398-1474, Charleroi 1980
  8. Metzger, H.K. i Riehn, R., edits.: Guillaume Dufay, Munic 1988 [Musik-Konzepte 60]
  9. Mila, M.: Guillaume Dufay, 2 vols., Torí 1972-73
  10. Planchart, A.E.: Guillaume Dufay’s Masses: Notes and Revisions, The Musical Quarterly LVIII, 1972, pàg. 1-23
  11. Planchart, A.E.: Guillaume Du Fay’s benefices and his relationship to the court of Burgundy, Early Music History VIII, 1988, pàg. 117-171
  12. Sampaoli, L.: Guillaume Dufay: un musicista alla corte dei Malatesti, Rímini 1985
  13. Sandresky, M.V.: The Golden Section in Three Byzantine Motets of Dufay, Journal of Music Theory XXV, 1981, pàg. 291-305
  14. Wright, C.: Dufay at Cambrai: Discoveries and Revisions, Journal of the American Musicological Society XXVIII, 1975, pàg. 175-229
  15. Wright, C.: Dufay’s "Nuper rosarum flores", King Solomon’s Temple, and the Veneration of the Virgin, Journal of the American Musicological Society XLVII, 1994, pàg. 395-441
Col·laboració: 
MCG

Llegir més...