OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Marc-Antoine Charpentier

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès, considerat l’introductor de l’oratori llatí a França.
París, 1645/50 — París, 1704

Vida

No s’ha trobat cap document que acrediti la data de naixement de Charpentier. Tampoc no es conserven documents sobre la seva formació musical, però amb molta probabilitat es traslladà a Roma entre el 1662 i el 1667 per a estudiar composició amb Giacomo Carissimi al Collegio Germanico. Es desconeix amb exactitud quin fou el primer càrrec que exercí, però sembla que fou contractat com a maître de musique per la duquessa de Guisa, càrrec que degué conservar fins el 1688, any de la mort de la duquessa. Durant aquests anys compongué la cantata Orphée descendant aux enfers i, com a mínim, set obres dramàtiques més, entre les quals s’inclou la pastoral La couronne de fleurs, recreació del pròleg de Le malade imaginaire de Molière. També són d’aquesta època diverses composicions religioses (oratoris, motets i salms). Arran de la col·laboració iniciada el 1672 amb Molière, per a qui havia escrit intèrmedes per a Le mariage forcé i Le malade imaginaire, la darrera obra estrenada abans de la mort del comediògraf, Charpentier continuà escrivint música per a les representacions de la companyia que el 1680 esdevingué la Comédie Française. El mateix 1680 fou nomenat maître de musique de Sant Lluís, la principal església dels jesuïtes de París. A banda d’escriure un gran nombre d’obres religioses per a aquesta església, compongué una sèrie de drames sacres per a diversos col·legis de l’orde, entre els quals destaca Celse Martyr (1687). El 1693 estrenà la tragèdia lírica Médée, a partir del llibret de Thomas Corneille. El 1698 fou nomenat maître de musique de la Sainte-Chapelle, ofici que conservà fins a la mort. Aquest nou càrrec, el segon més prestigiós a França en matèria de música sacra després del de director de la capella reial de Versalles, fou el que li proporcionà una major reputació. Durant aquests anys compongué algunes de les obres més originals i impressionants, com el Motet pour une longue offrande, l’oratori Judicium Salomonis i la missa Assumpta est Maria, una de les seves obres mestres. Malgrat que no arribà mai a exercir un càrrec oficial a la cort de Lluís XIV, estigué vinculat al cercle musical reial quan treballà de professor per a Felip, duc de Chartres, més tard duc d’Orleans i regent de França, per a qui escriví un breu tractat de composició i un compendi de les regles de l’acompanyament.

Les característiques de la seva obra

L’abundant producció de Charpentier posseeix una notable qualitat musical. Compongué gran quantitat de música religiosa per a diverses esglésies, capelles privades i convents, tant vocal com instrumental. La producció religiosa comprèn, a més de les 11 misses, diverses obres per a funcions litúrgiques -seqüències, antífones, himnes, lletanies a la Verge de Loreto, lliçons i responsoris de Tenebres, 10 magníficats i 4 tedèums-, així com 207 motets de diverses classes, incloent-hi els motets dramàtics que els francesos denominen histoires sacrées o oratoris. La música instrumental que Charpentier compongué per a l’església és constituïda per diverses obres per a petites formacions instrumentals -versets per a misses, preludis, noëls -. També escriví algunes composicions profanes independents, com una sèrie d'airs sérieux et à boire, vuit cantates i diverses obres per a petits conjunts instrumentals. La seva producció dramàtica inclou intermèdes, pastorals, òperes de cambra i dues tragèdies líriques.

La producció de Charpentier, com la d’altres compositors de l’època -André Campra, Michel-Richard Delalande, François Couperin i Jean-Philippe Rameau-, revela una forma de compondre música sacra que respon perfectament a l’esperit de l’art de la Contrareforma, que unia les raons de l’Estat i les exigències del culte. La voluntat escenogràfica havia de presidir un espai arquitectònic, el temple, que esdevenia un theatrum sacrum. Dins aquest espai, la música havia d’estar al servei d’un únic motiu: la manifestació de la gran força de persuasió que la religió de l’Estat duia implícita. Una de les contribucions més destacades de Charpentier a la música religiosa francesa fou la introducció de molts elements de la música de Carissimi, Luigi Rossi, Domenico Scarlatti i altres mestres romans, com ara un especial sentit de la proporció formal, un estil de declamació mantinguda, a mig camí entre el recitatiu i l’ària, i un particular tractament de la línia melòdica, en forma de suaus arabescs. A part de l’oratori, el motet fou una de les formes més conreades per Charpentier. Gran part d’aquestes composicions reberen el nom de grands motets, pel fet de tractar-se de peces religioses realment extenses, escrites per a veus solistes i continu que empraven recursos propis de la cantata, però amb un estil molt més pompós. La gran varietat de recursos harmònics fou un dels trets més característics del llenguatge de Charpentier, que sovint utilitzà efectes harmònics amb finalitats expressives, com les dobles suspensions o les falses relacions harmòniques. Per altra banda, i en comparació amb altres compositors francesos, explotà la multitud de possibilitats que l’estil concertat li oferia, no tan sols els contrastos de sonoritats entre conjunts vocals i instrumentals, sinó també els contrastos tímbrics obtinguts de l’oposició de grups vocals i instrumentals combinats. De fet, emprà el contrast com a element bàsic en l’organització estructural de gran part de la seva música.

Charpentier compongué també prop de 30 obres teatrals dins un estil menys italianitzant i més proper al llenguatge francès. La seva producció inclou divertimenti, ballets de cour, i diversos intermèdes i obertures per a la Comédie Française, entre les quals destaquen Le malade imaginaire (1673) i Circé. Fou també autor de dues tragèdies líriques, Médée i David et Jonathas, ambdues seguint el model d’òpera francesa instaurat per G.B. Lulli. Són composicions que requereixen un muntatge especialment elaborat i en les quals l’aspecte formal predomina per sobre del contingut dramàtic. Orphée descendant aux enfers, definida per Charpentier com a dialogo, i Epitaphium Carpentarij s’aproximen més a la forma d’oratori profà que a la de cantata, malgrat que apareixen catalogades com a cantates profanes. Finalment, de la producció instrumental escrita per a obres teatrals destaca una suite de danses per a corda, dos rondós per a orquestra i una sonata per a vuit instruments. Pel que fa a la qualitat, la producció musical de Charpentier està a la mateixa alçada que la del seu contemporani Lulli. S’acostuma a presentar com a oposats els estils d’ambdós compositors, sobretot per la tradició italiana de la música de Charpentier i el seu major grau de profunditat i serietat.

Obra

Música vocal

11 misses (entre les quals: Messe pour le Port Royal, 3/1 v., b.c., final anys 80; Messe des morts à 4 voix, 8/4 v., b.c., inici anys 90; Messe de minuit pour Noël, 6/4 v., acomp. instr., inici anys 90; Assumpta est Maria: Missa 6 vocibus cum symphonia, 8/6 v., acomp. instr., 1698-1702), 4 seqüències, 37 antífones, 10 magníficats, 9 lletanies a la Verge de Loreto, 54 lliçons de tenebres i responsoris, 4 tedèums, 84 salms, 207 motets de diferents classes (34 dramàtics generalment denominats ’oratoris', entre els quals Motet pour une longue offrande i Judicium Salomonis), 30 'airs sérieux et à boire' (la majoria per a v. solista i b.c. i 2 són trios sense acompanyament: Veux-tu, Compère Grégoire i el dubtós Beaux petits yeux d’écarlate), 8 cantates (entre les quals: Orphée descendant aux enfers, Ct., T., B., acomp. instr., 1683; Il mondo cosí va, S., b.c.); La couronne de fleurs, pastoral, 8/5 v., vl., b.c., Epitaphium Carpentarij, S., 2 A., T., B., b.c.

Música instrumental

30 peces per a teatre (entre les quals: els intermèdes Le mariage forcé, Le malade imaginaire i Circé ; les tragèdies líriques Médée i David et Jonathas i el drama sacre Celse Martyr), 31 obres religioses per a conjunt instrumental (versets per a misses, peces per a consagracions de bisbes, peces per a festes religioses, preludis...), 9 obres instrumentals profanes

Bibliografia

  1. Anthony, J.R.: French Baroque Music from Beaujoyeulx to Rameau, Norton, Nova York 1978
  2. Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
  3. Charpentier, M.A.: Oeuvres, 15 vols., ed. De G. Lambert, París 1948-53
  4. Hitchcock, H.W.: Les oeuvres de Marc-Antoine Charpentier, Catàleg de música, Picard, París 1982
  5. Isherwood, R.M.: Music in the Service of the King: France in the Seventeenth Century, Cornell University Press, Ithaca, Nova York 1973
  6. Palisca, Claude V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
  7. Smither, H.E.: A History of the Oratorio, 3 vols., The University of North Carolina Press, Chapel Hill 1977-87
Col·laboració: 
ACB

Llegir més...