Vida
Començà la seva educació musical amb Urbain Cordonier, mestre de capella a Coutances i Évreux (Normandia) i, des del 1783, mestre cantor de la catedral de Rouen, amb qui estudià solfeig i tècniques de cant. No obstant això, es considera que el seu mestre fou Charles Broche, organista de la catedral de Rouen, que havia estat alumne de G.B. Martini. Amb ell aprengué piano i orgue, i també harmonia i composició. Boieldieu aviat abandonà els estudis per a dedicar-se a la composició, i el 1793 presentà La fille coupable, una opéra comique la música de la qual tingué molt bona acceptació. Després d’exercir un temps com a concertista de piano, el 1796 es traslladà a París i feu coneixença amb S. Érard, E. Méhul i L. Cherubini. L’any 1798 obtingué el càrrec de professor de piano al Conservatori de París. Fugint del seu fracàs matrimonial, el 1804 anà a Sant Petersburg a servir a la cort del tsar Alexandre I. Allà compongué algunes opéres comiques d’estil francès.
Novament a París, el 1812 estrenà Jean de Paris, obra amb la qual assolí un èxit aclaparador i posteriorment obtingué un lloc a l’Académie des Beaux-Arts, en la qual substituí Méhul com a professor de composició (1817). A l’estiu del 1818 estrenà Le petit chaperon rouge a l’Opéra-Comique, sens dubte la seva òpera més brillant en la qual es manifesta una clara evolució estilística. Quan al principi de la dècada dels anys vint les òperes de Rossini començaren a triomfar a París, els compositors francesos es decantaren per l’estil de l’italià. Boieldieu, en canvi, restà fidel a l’estil de l’escola francesa perquè, segons les seves paraules, la gran admiració que sentia per Rossini el feia creure que el seu estil era inimitable.
Durant la seva carrera, Boieldieu feu el paper de mitjancer entre la tradició i les innovacions que es donaren a l'opéra comique. Si en un primer moment adoptà el caràcter dramàtic seguint Cherubini o Méhul, durant la seva estada a Rússia tornà a la lleugeresa característica de l'opéra comique. Però fou sobretot durant la Restauració que Boieldieu retornà definitivament a aquesta modalitat. La presentació de La dame blanche (1825) significà la clau de volta en la transformació d’aquest gènere al tipus vuitcentista. L’obra fou un compendi entre la comédie de moeurs i les formes tradicionals d'opéra comique, i presentava un virtuosisme vocal i una tècnica instrumental molt complexa que la diferenciaven dels models tradicionals. Els seus contemporanis L.J.F. Hérold, E. Auber, A.Ch. Adam, L. Cherubini i H. Berlioz el consideraven un músic amb una capacitat creativa excepcional.
Obra
Música escènica
La fille coupable (1793); Rosalie et Myrza (1795, perduda); La famille suisse (1797); L’heureuse nouvelle (1797, perduda); Le pari ou Mombreuil et Merville (1797, perduda); Zoraïme et Zulnar (1798); Les méprises espagnoles (1799, perduda); Emma ou La prisonnière (1799, conservada parcialment); Béniowski ou Les exilés du Kamtchatka (1800); Le calife de Bagdad (1800); Ma tante Aurore ou Le roman impromptu (1803); Le baiser et la quittance (1803); Aline, regine de Golconde (1804); Abderkan (1804); La jeune femme colère (1805); Un tour de soubrette (1806); Télémaque (1806); Amour et Mystère, ou Lequel et mon cousin? (1807, perduda); Les voitures versées (1808); La dame invisible (1808); Athalie (1808); Rien de trop ou Les deux paravents (1811); Jean de Paris (estr. 1812); Le nouveau seigneur de village (estr. 1813); Bayard à Mézières (1814); Le béarnais ou Henri IV en voyage (1814, perduda); Angéla ou L’atelier de Jean Cousin (1814); La fête du village voisin (1816); Charles de France (1816); Le petit chaperon rouge (1818); Les arts rivaux (1821); Blanche de Provence (1821); La France et l’Espagne (1823, perduda); Les trois genres (1824); Pharamond (1825); La dame blanche (1825); Les deux nuits (1829); La marquise de Brinvilliers (1831)
Música instrumental
9 sonates per a piano (3 publ. com op. 1, 1795; 3 publ. com op. 2, 1795; 2 publ. com op. 4, 1799; 1 publ. com op. 6, 1800); Sonata per a arpa (1795); 2 sonates per a arpa i piano (1795-1802); 4 duos per a arpa i pno. (1796-1802); Trio per a piano, op. 5 (1800)
Música vocal
15 col·leccions de romances per a v. i pno. (publ. 1795-1803); 55 romances per a v. i pno. (publ. 1795-1834)
Bibliografia
- Berlioz, H.: Boieldieu, "Le rénovateur", París 1834
- Héquet, J.: A. Boieldieu: sa vie et ses oeuvres, París 1864
- Martinotti, S.: Boieldieu e Méhul: echi classici e avvisaglie romantiche nel primo Ottocento strumentale francese, "Chigiana", 1979
- Quatremère de Quincy: Notice historique sur la vie et les ouvrages de M. Boieldieu, París 1837