Vida
Començà els seus estudis musicals a Tourcoing (Flandes), on la seva família emigrà tot fugint de la invasió dels alemanys l’any 1870. Allí mostrà una gran habilitat com a violinista i fundà una societat musical. Estudià al Conservatori de Lilla i, des de la seva ciutat, l’ajudaren econòmicament per tal que pogués fer-ho al de París, on el 1881 fou alumne del violinista Lambert Massart. Charpentier portà una vida bohèmia, que durant un temps el feu abandonar els estudis, si bé els reprengué més tard amb J. Massenet, amb qui estudià composició. El 1887 obtingué el Premi Roma amb la cantata Didon. A Roma, tot i portar encara una vida desorganitzada, inicià les obres que li donaren més anomenada: la suiteImpressions d’Italie, el drama simfònic Julien ou La vie du poète i, sobretot, l’òpera Louise. Per a Charpentier, totes les seves obres representaven l’esclat d’una experiència vital, una síntesi del destí; abans d’escriure una obra, ell l’havia de viure. De fet, totes les seves composicions contenen referències literàries al seu temps. Louise, estrenada a l’Opéra-Comique el 1900, tot i que Charpentier hi havia treballat des del 1890, fou l’obra que el feu ascendir de forma meteòrica. L’òpera, d’un gran lirisme i alhora crua i realista, causà impacte a la societat parisenca en tractar del tema de l’alliberament de la dona. L’empresari del teatre, Carré, realitzà un gest populista regalant entrades a les modistes parisenques. Aquesta tendència fou continuada pel compositor amb la fundació de l’Obra Social Mimi Pinson, i amb la creació, el 1902, d’un conservatori popular que impartia ensenyament musical gratuït i oferia obres dels alumnes en festivals populars. Els contemporanis consideraren Louise com una obra mestra. Alguns dels seus trets tècnics, i fins i tot alguns passatges, provenen d’altres obres elaborades anteriorment per Charpentier, al mateix temps que s’hi fan paleses les influències de R. Wagner i Ch. Gounod. El seu mèrit consistí a anticipar-se al corrent del verisme italià amb una obra de significació social. La producció posterior aparegué de forma esparsa i després de llargues elaboracions i abandonament de projectes.
Obra
Òpera
Louise (1890-96); Julien, ou La vie du poète (1913); L’amour au faubourg (~1913); Orphée (1931)
Música vocal
13 obres, entre les quals: La petite frileuse, v. solista, pno. (1885); Prière, v. solista, pno. (1888); Chanson d’automme, v. solista, pno. (1890; Verlaine); La cloche fêlée, v. solista, pno. (1890; Baudelaire); Parfum exotique, v. solista, pno. (1893; Baudelaire); La chanson du chemin, S., T., v. fem., pno. (1893); Les chevaux de bois, v. solista, pno. (1893; Verlaine); La musique, v. solista, pno. (1894; Baudelaire)
Orquestra
Impressions d’Italie, suite (1887-89); Munich, poema simfònic (1911)
Diversos
Didou, cantata dramàtica, v. solista, cor i orq. (1887); La vie du poète, drama simfònic, v. solistes, cor, orq. (1888-89, rev. 1890-92); Sérénade à Watteau, v. solistes, cor, orq. (per a la dedicació d’un monument a Watteau, 1896); Le couronnement de la muse, v. solistes, cor, orq. (1897); Le chant d’apothéose, S. T., Bar., cor, orq. (1902)