OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Amédée-Ernest Chausson

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès.
París, 1855 — Limay, Bretanya, 1899

Vida

Nasqué en una família acomodada que li pogué donar una educació culta i refinada. De molt jove sovintejà els salons parisencs, on conegué V. d’Indy, els pintors Odilon Redon i Paul Chenavard, i on es familiaritzà amb el gran repertori del Romanticisme i algunes obres de Bach i Beethoven. Seguint els consells de la seva família, estudià dret, si bé només es dedicà puntualment a les lleis. Des del 1879 estudià amb J. Massenet al Conservatori de París, de qui rebé una considerable influència que es reflecteix en les seves primeres obres. També assistí a les classes de C. Franck, amb qui sentí una gran afinitat ideològica, i de qui adquirí una formació tècnica en el tractament harmònic progressista. El 1879 viatjà a Munic, ciutat en què escoltà per primera vegada obres wagnerianes. La música de Wagner deixà una petja considerable en la seva producció però, tot i que n’emprà alguns trets tècnics, fou un dels primers músics que ja en una data tan primerenca com el 1888 creien que per a la música francesa era necessari un procés de "deswagnerització"; reclamava una tornada a formes més pures, més clàssiques i, fins i tot, recordava els antics J.Ph. Rameau i Couperin, i també utilitzava terminologia francesa en les seves partitures.

Gaudí d’un entorn vital estable i còmode, que es reflecteix en alguna de les seves obres. Des del 1886 fou secretari de la Société Nationale de Musique. Els seus salons esdevingueren famosos, i hi passaren nombrosos escriptors com S. Mallarmé, i els músics destacats que sojornaven a París, com C. Debussy, I. Albéniz, A. Cortot, E. Ysaÿe, R. Viñes, etc. Home molt treballador, les seves obres volien ser ben acabades i perfectes, defugint les acusacions d'amateur que se li poguessin fer, conscient que, en bona part, la seva formació musical no havia estat del tot professional, un prejudici personal motivat per la reacció en contra seu de la premsa francesa. Morí prematurament en un accident de ciclisme.

La seva obra, força extensa i interessada en diferents gèneres, és una de les més originals de l’ambient romàntic tardà a la França de l’època. Cal dividir-la en tres períodes. En el primer (1878-99), predomina un llenguatge de tipus esteticista d’elegants harmonies i línies melòdiques, hereu de Massenet. En aquest temps compongué principalment obres de repertori cambrístic, com les cançons Le charme o Les papillons. Damunt d’aquesta base aparegué tot seguit la influència wagneriana, amb unes progressions harmòniques més agosarades i major complexitat temàtica i orquestral, com és el cas del poema simfònic Viviane. Aquestes obres no foren gaire ben rebudes per la premsa francesa, la qual les considerà fosques i massa impregnades de wagnerisme. En el segon període (1887-93), el seu llenguatge guanyà en personalitat, potser pel contacte amb les obres d’altres compositors francesos sotmesos a la influència de Franck. En aquesta segona època destaquen obres de gran volada, com ara l’òpera Le roi Arthus, en la qual, tot i fer servir el leitmotiv, s’allunyà dels ambients foscos del Tristany. D’aquesta època és també una simfonia en si bemoll i un concert per a piano i orquestra. Durant el tercer període, que s’obrí el 1894, s’abocà de nou a la producció cambrística. Cal parlar també de la influència que exercí en ell la descoberta dels novel·listes russos i dels poetes simbòlics, com es veu en les Serres chaudes, basades en M. Maeterlinck, o els Trois lieder, sobre l’obra de C. Mauclair. A partir dels contactes amb Debussy, començà a abandonar aquest món decadent i compongué obres més clares i breus, com la Ballata per a cor.

Obra

Música escènica

Les caprices de Marianne, op. 4, òpera (1882-84); Hélène, òpera, op. 7 (1883-84); La tempête, op. 18, mús. incid. (1888); La légende de Sainte Cécile, op. 22, mús. incid. (1891); Le roi Arthus, òpera, op. 23 (1986-95)

Música instrumental

Cinc fantasies, pno., op. 1 (1879-80); Trio per a piano, op. 3 (1881); Andante i Allegro, cl., pno. (1881); Viviane, poema simfònic, op. 5 (1882, rev. 1887); 2 simfonies (si ♭ M, op. 20, 1889-90; núm. 2, fragments, 1899); Concert, vl., pno., qt. c., op. 21 (1889-91); Quelques danses, pno., op. 26 (1896); Soir de fête, poema simfònic, op. 32 (1897-98); Quartet de corda, op. 35 (1897-99)

Veu i orquestra

Himne védique, 4 v., orq., op. 9 (1886); Poème de l’amour et de la mer, v. solista, orq., op. 19 (1882-90, rev. 1893); Chanson perpetuelle, S., orq., op. 37 (1898)

Veu i piano

Sept mélodies, op. 2 (1882): 1 Nanny (1880), 2 Le charme (1879), 3 Les papillons (1880), 4 La dernière feuille (1880), 5 Sérénade italienne (1880), 7 Le colibri (1882); La caravane, op. 14 (1887; Gautier); Quatre mélodies, op. 8 (1882-88; Bouchor); Chanson de Miarka, op. 17 (1888; Richepin); Serres chaudes, op. 24 (1893-96; Maeterlinck); Trois lieder, op. 27 (1896);Chansons de Shakespeare, op. 28 (1890-97); Deux mélodies, op. 36 (1896-98); Deux poèmes, op. 34 (1898; Verlaine)

Cor

Ballata, 4 v. (1896)

Bibliografia

  1. Lesure, F.: Claude Debussy, Ernest Chausson et Henri Lerolle, dins: Humanisme actif: mélanges d’art et de littérature offerts à Julien Cain, París 1968
  2. Jean-Aubry, G.: La musique française d’aujourd’hui, París 1916
  3. Weinstein, L. i Barricelli, J.P.: Ernst Chausson: The Composer’s Life and Works, Norman, Oklahoma 1955
Col·laboració: 
FCM

Llegir més...