i Clément Philibert Léo Delibes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Clément Philibert Léo Delibes

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès.
Saint-Germain-du-Val, Anjou, 1836 — París, 1891

Vida

La seva mare, filla d’un cantant de l’Òpera de París i germana d’un organista, l’instruí musicalment quan era un infant. Léo entrà al Conservatori de París pels volts del 1847, on estudià amb Tariot, F. Benoist i A. Adam, l’estil del qual el marcà profundament. Tot i guanyar un premi de solfeig, mai optà al cobejat Premi de Roma de composició. A disset anys era organista de Saint Pierre de Chaillot i acompanyant al Théâtre-Lyrique. Fou cap a aquest segon vessant vers el qual acabà inclinant les seves preferències, tot i que treballà com a organista fins a l’edat de trenta-cinc anys. El seu primer gran èxit teatral li vingué amb Deux sous de charbon, una opereta lleugera del subgènere "asfíxia lírica" estrenada el 1856, que es mantingué en repertori durant catorze anys. L’estil de les seves primeres obres responia a l’estètica que havien implantat els Bouffes-Parisiens : obres curtes, exagerades en l’expressió còmica, amb una forta dosi d’ironia i criticisme càustic, de música senzilla però ben feta, i amb números breus, efectistes, vius i cantables. Aquest era l’estil de J. Offenbach, que Delibes intentà imitar en la seva segona producció, Deux vieilles gardes.

Entrada la dècada dels seixanta, en el món de l’opereta menys frívol s’intentà introduir un nou corrent líric amb una certa volada dramàtica. Per a aquest nou corrent, Delibes escriví Le jardinier et son seigneur (1863), representada al Téâtre-Lyrique, on començà a treballar com a director de cor, i on tingué l’oportunitat d’assajar Faust de Ch. Gounod, de la qual realitzà un arranjament del cor, i Les pêcheurs de perles de G. Bizet. L’any següent fou contractat per l’Òpera, primer com a pianista acompanyant i després com a director del cor, un progrés important en la seva carrera, al temps que s’allunyava progressivament de l’estètica buffa per les noves possibilitats que tingué allà d’estrenar obres de més pes. El 1869 compongué la seva darrera opereta, La cour du roi Pétaud. La renovació del llenguatge musical en Delibes provingué de la composició de ballets. El 1870 s’estrenà Coppélia, ou La fille aux yeux d’émail, obra inspirada en un conte d’E.T.A. Hoffmann, un dels títols clàssics del ballet romàntic. El seu segon gran ballet fou Sylvia, de temàtica mitològica, un gran èxit estrenat el 1876 que amb els anys no ha assolit el mateix ressò que Coppélia. En aquesta època, Delibes abandonà el seu treball a l’Òpera, i es dedicà exclusivament a la composició. El 1882 compongué un nou ballet basat en una obra de V. Hugo, Le roi s’amuse, concebut com a sis aires de dansa en estil antic. El 1883 s’estrenà la que fou la seva millor producció operística, Lakmé, una òpera d’ambientació oriental. L’obra, amb un llibret ben construït situat a l’Índia, s’inscriu dins el corrent d’òperes de temàtica oriental que segueixen l’exemple fascinador de F. David. La primera producció tingué una escenografia esplèndida. L’argument, basat en l’amor impossible entre un lloctinent anglès i una jove hindú filla d’un sacerdot, conté pàgines molt belles, de melodia ornamentada i melismàtica, en la qual sobresurt el duo Dôme épais le jasmin, potser la pàgina més cèlebre de l’obra. L’escriptura vocal és de nivell alt, i requereix una veu de soprano de primera línia. Delibes fou un wagnerià fervent, tot i que cregué perillós imitar-ne el llenguatge i la dramatúrgia. El seu estil evolucionà des d’uns inicis influïts per A. Boieldieu, L.J.F. Hérold i A. Adam, passant després per l’astorament davant les grans òperes, fins a assolir un estil en el qual molts han vist punts de contacte amb G. Bizet: claredat, elegància, color i lleugeresa, una gran intuïció harmònica i una exquisida orquestració que admirava el mateix P.I.Cajkovskij. La seva darrera òpera, Kassya, restà inacabada, i J. Massenet n’enllestí l’orquestració per a l’estrena pòstuma, el 1893.

Obra

Música escènica

28 obres, entre les quals: Deux sous de charbon, opereta (1856); Deux vieilles gardes, opereta (1856); Sis demoiselles à marier, opereta (1856); Grande nouvelle, opereta (1860); Mon ami Pierrot, opereta (1862); Le jardinier et son seigneur, opereta (1863); La source, ballet (1866); La cour du roi Pétaud, opereta (1869); Coppélia ou La fille aux yeux d’émail, ballet (1870); Le roi l’a dit, opereta (1873); Sylvia, ballet (1876); Le roi s’amuse, 3 danses (1882); Lakmé, òpera (1883); Kassya, drama líric (1893)

Música vocal

26 obres corals profanes (entre les quals: La nuit de Noël, 4 v. mixtes, 1859; Alger, cantata. S., v. solistes, orq., 1865; Pastorale, 4 v. mixtes, 1865; Les lansquenets, 4 v. mixtes, 1866; Marche de soldats, 4 v. mixtes, 1866; Avril, cor, 1866; Au Printemps, 3 v., 1867; La mort d’Orphée, escena lírica, T., orq., 1877); 1 missa breu, cançons, duets, chansonnettes

Bibliografia

  1. Landormy, P.: La musique française de Franck à Debussy, París 1943
  2. Séré, O.: Musiciens français d’aujourd’hui, París 1921
Col·laboració: 
FCM

Llegir més...