Vida
Tot i que la producció musical que n’ha pervingut és breu, la fama de Dukas com a gran orquestrador i autor d’obres molt ben escrites és inqüestionable, com ho és també la gran tasca pedagògica que desenvolupà. Paul Dukas no mostrà dots especials per a la música fins que, a 13 anys, semblà interessar-se per la composició. El 1881 ingressà al Conservatori de París, on estudià piano amb Georges Mathias i harmonia amb Théodore Dubois, i dos anys després compongué l’obertura Le roi Lear. En aquest temps entrà a la classe de composició d’E. Guiraud, on feu amistat amb Claude Debussy, i es convertí en un wagnerià convençut per l’entusiasme que li encomanaren Vincent d’Indy i Edouard Dujardin. També començà a participar en el premi de Roma de composició, amb les cantates Velléda i Sémélé, força ben puntuades, però que no aconseguiren el guardó. En tornar del servei militar compongué la primera peça simfònica de vàlua, Polyeucte, inspirada en l’obra de Pierre Corneille. Presenta influències wagnerianes i un intens treball de desenvolupament motívic, amb algunes referències de l’obertura Coriolano de Beethoven. Estrenada el 1892 als Concerts Lamoureux (París), és una obra amb personalitat pròpia, indicadora del camí que seguí Dukas. A partir del 1892 començà a publicar articles, els primers de temàtica wagneriana, en la "Revue hebdomadaire" i, des del 1894, en la "Gazette des beaux-arts" i altres revistes. Al mateix temps intentà escriure Horn et Rimenhild, una òpera amb llibret realitzat per ell mateix, tasca que deixà inconclusa. Juntament amb C. Saint-Saëns, orquestrà l’òpera de Guiraud Frédégonde, un tipus de feina que repetí altres vegades. Aquella col·laboració inicià l’empresa compartida amb Saint-Saëns de publicar les obres de J.Ph. Rameau per a l’editorial Durand.
El 1897 feu la primera audició de la seva Simfonia en do M, una obra sòlida i extravertida, en la qual l’orquestració sobresurt per damunt del conjunt d’elements. Aquesta simfonia anticipà alguns aspectes de la que ha estat l’obra més coneguda de Dukas, L’apprenti sorcier, estrenada aquell mateix any. Subtitulada Scherzo simfònic sobre una balada de Goethe, s’obre amb un tema amb molta personalitat, en el qual s’evidencia la recerca de simetria estructural, des del disseny temàtic als grans blocs formals. L’obra respon a un programa literari curosament seguit i el treball motívic i temàtic respon a una quadratura sobre el món de la tònica emfàtica. Però allò que captivà ja en la seva estrena és la superba orquestració, capaç de graduar la creixent tensió i que fa la funció de fil conductor durant tota la peça. Després de treballar en diferents projectes operístics -L’arbre de la science, una llegenda hindú, o Ariane et Barbe-bleue de Maurice Maeterlinck- que finalment abandonà, compongué la Sonata en mi ♭ m per a piano i les Variations, interlude et final sur un thème de Rameau. La sonata és una de les obres més importants de la literatura pianística del Romanticisme tardà, emmirallada en les darreres sonates de Beethoven, i que mostra alhora les influències que rebé d’amics seus com Isaac Albéniz -amb qui mantingué una estable i duradora relació d’amistat-, o César Franck. Les variacions mostren un canvi estètic en el llenguatge del compositor, i s’hi poden trobar idees diatòniques al costat d’altres de bastides sobre escales de tons sencers i l’alternança major-menor. Amb aquesta obra, s’hi relacionen l’òpera Ariane et Barbe-bleue i el ballet La péri, considerades les millors produccions del compositor francès. Ambdues peces impressionaren Debussy; s’hi observa un tret identificatiu de Dukas: la importància temàtica de l’acord de sèptima disminuïda, bé en forma melòdica, bé en forma de progressions, una característica present ja a L’apprenti sorcier. Del 1910 al 1913 fou professor d’orquestració al Conservatori de París, on retornà el 1928 com a professor de composició. Els darrers anys de la seva vida no compongué gaire, i destruí moltes obres per no considerar-les prou bones. La causa es podia buscar en raons de tipus personal -havia estat molt lligat a la seva família fins a cinquanta anys, i això li restà seguretat-, o en l’excessiva recerca de la perfecció. Algunes obres foren conegudes per un petit cercle d’amics, que aconseguiren que no destruís La péri.
Obra
Música escènica
L’arbre de la science, òpera inacabada (1899); Ariane et Barbe-bleue, òpera (1899-1906); La péri, ballet (1911-12)
Música instrumental
Le roi Lear, obertura (1883); Polyeucte, obertura (1891); Simfonia, do M (1895-96); L’apprenti sorcier (1897); La péri, suite (1911-12); Sonata en mi ♭ m, pno. (1899-1901); Villanelle, tr., pno. (1906); Variations, interlude et final sur un thème de Rameau, pno. (1899-1902); Prélude élégiaque, pno. (1908); La plainte, au loin du faune, pno. (1920)
Música vocal
Velléda, cantata, 3 v. solistes i orq. (1888); Sémélé, cantata, 3 v. solistes, orq. (1881); Vocalise-étude (alla gitana), v. solista, pno. (1909); Sonnet de Ronsard, v. solista, pno.(1924)
Obra
Ecrits sur la musique, París 1948.
Bibliografia
- Favre, G.: Paul Dukas: sa vie, son oeuvre, París 1948
- Indy, V. d': Emmanuel Chabrier et Paul Dukas, París 1920