OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Jules Émile Frédéric Massenet

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès.
Montaud, Roine, 1842 — París, 1912

Vida

La seva producció és bàsicament operística, situant-se entre la tradició que arrenca amb el Faust de Ch. Gounod i la revolució que suposà el Pelléas et Mélisande de C. Debussy. Les seves obres representaren a la perfecció els ideals estètics de la Tercera República Francesa, i es convertí en el compositor operístic francès més important a cavall entre els segles XIX i XX.

Fou el darrer dels vint-i-un fills d’un exoficial de Napoleó que posteriorment es dedicà a la indústria de la foneria. Per problemes de salut del pare, el 1848 la família es traslladà a París. Allà, Jules rebé de la seva mare la primera formació musical, juntament amb els seus dos germans, Émile i Frédéric. Amb tan sols nou anys entrà al Conservatori de París, on fou alumne d’A. Laurent i de Savart, però hagué d’interrompre els estudis per un nou trasllat de la família, aquest cop a Chambéry. El 1853 tornà a París, s’instal·là a casa de la seva germana i reprengué definitivament les classes al conservatori. El 1860 començà els estudis d’harmonia amb H. Reber, i l’any següent, els d’orgue amb F. Benoist i de composició amb A. Thomas, que fou el model que imità en les seves primeres òperes.

Per tal de satisfer els seus desigs d’independència, anà a viure sol a un petit hotel i dugué una vida totalment bohèmia. Per a guanyar-se la vida feu classes, tocà el piano al cafè Belleville, i el triangle i les timbales al Théâtre-Lyrique i a l’Òpera. Gràcies a aquesta última activitat adquirí els primers coneixements pràctics de la tècnica orquestral. Guardonat amb el Premi de Roma el 1863 amb la cantata David Rizzio, es traslladà a Itàlia, on passà tres anys. Durant la seva estada a la Villa Medici conegué F. Liszt, que li presentà la que fou la seva esposa, Constance de Sainte-Marie, amb qui es casà el 1866.

Després de diversos intents de compondre per a l’escena (La coupe du roi de Thulé, 1866), i gràcies a la intervenció d’A. Thomas, el 1867 presentà per primera vegada una òpera seva a l’Òpera Còmica, La grand’tante, amb un èxit que li comportà disset funcions. Llavors el llibretista M. Carré li encarregà una òpera en tres actes, Méduse, però el projecte fou interromput per la guerra francoprussiana. El 1872 Massenet aconseguí un nou èxit a l’Òpera Còmica amb Don César de Bazan, encarregada pel director del teatre, Du Locle, i composta en tan sols sis setmanes. D’aquests anys són els drames sacres basats en personatges bíblics femenins, amb els quals Massenet aconseguí connectar amb la sensibilitat de l’època i avançar-se a la temàtica de Thaïs. Primer arribà el gran èxit de Marie-Magdaleine (1873, cantat a l’Odéon per Pauline Viardot), i després, Eve (1875) i La Vierge (1880). Consolidada la seva fama, Massenet fou condecorat amb la Legió d’Honor el 1876. A més, el 1878 ingressà com a professor de composició al Conservatori de París i fou elegit membre de l’Acadèmia de Belles Arts davant del seu contrincant C. Saint-Saëns. Durant més de vint anys realitzà una tasca decisiva al conservatori, formant diverses generacions de compositors francesos i estrangers, amb l’única competència a París de la Schola Cantorum a partir del 1894. Entre els seus alumnes hi hagué M.A. Charpentier, Ch. Koechlin, G. Enescu i G. Pierné.

El 1877 aconseguí estrenar amb èxit una obra seva a l’Òpera de París: Le roi de Lahore, sobre llibret de Louis Gallet, per a la qual Ricordi organitzà representacions a Itàlia. Però fins el 1881 no es tornà a estrenar una òpera de Massenet, amb la representació d'Hérodiade a Brussel·les després de ser refusada per l’Òpera. El 1884 es presentà a l’Òpera Còmica Manon, que, entre les seves obres, és la que més s’ha mantingut en el repertori juntament amb Werther. Des d’un principi, les òperes de Massenet palesen les influències de Gounod i A. Thomas, tot convertint-se en l’epígon de la tradició de l'opéra-lyrique. Això es fa evident per l’adaptació de la frase musical a la prosòdia francesa, per la sensibilitat petitburgesa en les adaptacions d’obres mestres de la literatura (Hugo, Goethe, Prévost, etc.) i per la constant barreja entre religiositat i sensualitat. Aquestes característiques són igualment presents en la seva àmplia producció de cançons, i en la més escassa producció orquestral, en què es pot apreciar la inspiració melòdica i l’habilitat com a orquestrador (Scénes alsaciennes, 1881). A partir d'Hérodiade, i més clarament en Manon, Massenet mostrà la tendència, que anà creixent amb els anys, d’introduir en la seva música alguns elements típicament wagnerians com el leitmotiv o la utilització profusa del metall. No perdé per això els trets que caracteritzaven l’òpera francesa de l’època, de la qual es convertí a partir de llavors en el compositor més important de manera inqüestionable. Així doncs, Manon no té res del caràcter tràgic de les òperes de Wagner, i els moments més dramàtics sempre estan compensats amb escenes més líriques i íntimes.

Malgrat la fama aconseguida, les tres òperes següents -Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) i Le Mage (1891)- no tingueren l’èxit esperat. El 1888 conegué la soprano americana Sibyl Sanderson, per a la qual escriví els papers protagonistes d'Esclarmonde i Thaïs, i que exercí un paper molt important en la seva vida. El 1892 s’estrenà Werther a Viena, després de quasi set anys de gestació. L’argument de Goethe, que inclou el suïcidi del protagonista al final de l’obra, permeté a Massenet explotar la seva faceta més tràgica.

Compositor incrïblement prolífic -al final de la seva vida havia escrit unes trenta òperes-, Massenet arribà a estrenar tres obres en un mateix any: el 1894, Thaïs es representà per primera vegada a l’Òpera, Le portait de Manon (opéra-comique en un acte que continua la història de Manon) es presentà a l’Òpera Còmica, i La navarraise, al Covent Garden de Londres. En aquesta última, així com en Sapho (1897), Massenet s’acosta clarament al verisme de Cavalleria rusticana i I Pagliacci. D’ençà d’aleshores el seu èxit anà minvant, tot i que no decresqué en cap moment la seva productivitat i la versatilitat per a absorbir influències de tot tipus, sempre en un estil acceptat pel públic. Així, en l’òpera Cendrillon (1899) es pot observar una certa influència del Hänsel und Gretel d’E. Humperdinck, i en Cherubin (1903), la inspiració en música del segle XVIII.

L’arribada al panorama musical del Pelléas et Mélisande de C. Debussy, el 1902, suposà el declivi definitiu de la fama de Massenet, tot i que encara conreà algun èxit important amb Don Quichotte (1910), el paper protagonista del qual estava pensat per a F. Šnl’apin. L’endemà de la mort de Massenet, Debussy escriví en el diari "Le matin" un article recordant-lo: "Massenet fou sens dubte el més estimat dels músics contemporanis", i més endavant continua: "Potser no és el moment de lamentar-se de la prodigiosa fecunditat que sovint sembla haver-li tret la capacitat d’elegir. I, per altra banda, quin dret tenim d’exigir a un home que sigui precisament el contrari d’allò que fou?"

Obra

Òpera

Esmeralda (~1865); La coupe du roi de Thulé (~1866); La grand’tante (1867); Manfred (inac., ~1869); Méduse (inac., 1870); Don César de Bazan (1872); L’adorable bel'-boul', opereta (1874); Le roi de Lahore (1877); Robert de France (~1880); Les Girondins (1881); Hérodiade (1881); Manon (1884); Le Cid (1885); Esclarmonde (1889); Le Mage (1891); Werther (1892); Thaïs (1894); Le portrait de Manon (1894); Amadis (~1895); Cendrillon (1899); Ariane (1906); Bacchus (1909); Don Quichotte (1910); Roma (1912); Cléopâtre (1914)

Altres obres escèniques

Notre-Dame de Paris, mús. inc. (1879; Hugo); Le crocodile, mús. inc. (1886; Sardou); Le carillon, ballet (1892); Phèdre, mús. inc. (1900; Racin); Cigale, ballet (1904); Espada, ballet (1908); Jérusalem, mús. inc. (1914; Rivollet)

Música vocal religiosa

Requiem, 4, 8 v., vlc., cb., org. (~1863); Marie-Magdaleine, drama religiós (1873); Ève, misteri (1875); La Vierge (1880); Ave maris stella, motet, 2 v., vlc., pno./org. (1886); La terre promise, oratori (1900); Panis angelicus, 1 v., cor, org. (1910)

Cançó polifònica

Le soir, 2 v. fem. (1870); Dialogue nocturne, S., T., pno. (1872); Salut, printemps, 2 v. (1872); Lui et elle, 2 v., pno. (1891); Les fleurs, S., Bar., pno. (1894); Chansons des bois d’Amaranthe, S., A., T., Bar., pno. (1901); Le temps et l’amour, T., Bar., pno. (1907); Poèmes des fleurs, 2 S., A., pno. (1908); L’immortalité, cànon, 2 v. (1909)

Cançó

13 reculls de cançons, entre els quals: Poème du souvenir (1868; Silvestre), Poème d’amour (1879; Robiquet), Poème d’hiver (1882; Silvestre), Expressions lyriques (1913; diversos poetes); prop de 150 cançons publicades individualment, entre les quals: Aubade (1877; Prevost), Les enfants (1882; Boyer), Pensée d’automme (1888; Silvestre), Chanson pour elle (1897; Maigret), La dernière chanson (1898; Lefèbvre), L’heureuse souffrance (1902; Dubor), En chantant (1906; Boyer), C’est l’amour (1908; Hugo), Soleil couchant (1912; Hugo)

Música instrumental

Ouverture de concert, orq. (1863); 7 suites per a orquestra (1865-81), entre les quals: Scènes hongroises (1871), Scènes alsaciennes (1881); Le roman d’Arlequin, pno. (1870); Lamento, orq. (1875); Visions, poema simf. (1890); 2 impromptus, pno. (1892); Un momento musicale, pno. (1897); Fantaisie, vlc., orq. (1897); Année passée, 12 peces pno. 4 mans (1897); Les grans violons du roy, orq. (~1900); Les rosati, orq. (1902); Concert per a piano (1903); Carillon, pno. (1903)

Bibliografia

  1. Harding, J.: Massenet, Dent, Londres 1970
  2. Irvine, D.: Massenet: A Chronicle of His Life and Times, Amadeus Press, Portland 1993
Col·laboració: 
GMB

Llegir més...