Després d’iniciar estudis universitaris de matemàtiques i de ser empresonat pel govern de Vichy per haver participat en la Resistència, emprengué estudis de música al Conservatori de París i feu classes amb R. Leibowitz. Professà successivament a l’ORTF, a la Sorbona i al Conservatori de París, i també a São Paulo i Rio de Janeiro. Autor de diversos llibres (Stravinsky, 1965; Diabelli Diabolico, 1979...), col·laborà a més en enciclopèdies (Universalis, Grove, Riemann, Larousse, Fasquelle). Com per a tants altres músics francesos de l’època, la descoberta a través de Leibowitz del dodecatonisme serial alemany li suposà una solució als atzucacs compositius en què es trobava (Sonata per a piano, 1947; Obertura per a orquestra de cambra, 1949). Intentà defugir l’academicisme creixent que envoltava la música serial amb la utilització de música electrònica i acústica alhora (Estudi de música concreta núm. 1, 1951; La, toute la, rien que la, per a banda magnètica, 1976). El somni formal de Philippot fou sempre compondre de manera que tot el procés musical fos al mateix temps tema i desenvolupament.