OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Joseph Maurice Ravel

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor francès.
Ziburu, País Basc francès, 1875 — París, 1937

Vida

Quan només tenia tres mesos, Ravel es traslladà amb la seva família a París. De ben petit mostrà uns dots especials per a la música i el seu pare, enginyer de professió, donà suport a la vocació del seu fill. El 1882 començà a estudiar piano amb H. Ghys i el 1887 inicià els estudis de composició. Durant l’adolescència, el seu millor amic fou el pianista català Ricard Viñes. Amb ell descobrí E. Chabrier i E. Satie, els autors que més influència tingueren en les obres primerenques de Ravel. Del 1889 al 1895 estudià al Conservatori de París, on cursà harmonia i piano i demostrà ser un estudiant de talent, però poc disciplinat. Tornà a aquest centre el 1897, per estudiar contrapunt i fuga amb André Gédalge i composició amb Gabriel Fauré. El mateix Ravel afirmà més tard que devia els elements més preciosos del seu ofici al mestratge de Gédalge. En Fauré, hi trobà un esperit capaç de comprendre i encoratjar les seves inquietuds creadores. A aquest mestre dedicà Jeux d’eau i el Quartet de corda. Les primeres dues obres publicades de Ravel, però, són anteriors a les seves classes amb Gédalge i Fauré, ja que daten del 1895. Es tracta de dues peces pianístiques: Menuet antique i Habanera, aquesta darrera, part de Sites auriculaires. Aquestes peces mostren ja alguns dels recursos típics de Ravel: els pedals harmònics i els acords amb appoggiatura. El Menuet antique prova de sintetitzar el tractament preromàntic i postromàntic de la tonalitat: les progressions tonals i la falta de sensible conviuen amb harmonies en què l'appoggiatura es confon amb la nota real. En aquesta primera època compositiva s’interessà particularment per la subtil aforística musical de Satie, l’ofici i l’estètica "molt francesa" de Fauré, la tècnica pianística de M.A. Balakirev i l’orquestral de N. Rimskij-Korsakov. Però els músics que li deixaren una empremta més duradora foren M. Musorgskij i F. Liszt. La Pavane pour une infante défunte (1899) és una obra de transició, situada entre dos títols molt més significatius, el Menuet antique (1895) i els Jeux d’eau (1901). Pavane pour une infante défunte, però, és ja una obra plenament raveliana, més pel caràcter dels motius emprats que pels recursos pianístics que hi desplega. Les seves sonoritats transparents en el registre alt del piano creen una atmosfera particular molt pròpia d’aquest compositor.

Tanmateix, l’obra més important d’aquest període de joventut fou el Quartet de corda (1902-03), que correspon al vessant menys agosarat i experimentador de Ravel. L’estructura, pel que fa a la successió de moviments, és la d’un quartet clàssic. El llenguatge musical, però, té clares reminiscències de C. Saint-Saëns i C. Franck. L’harmonia és cristal·lina, i les melodies, d’un gran lirisme. En nombroses ocasions, Ravel orquestrà o arranjà per a piano la seva música i la d’altres compositors, com en el conegut cas dels Quadres d’una exposició de Musorgskij, obra pianística que adaptà per a orquestra. El nucli més important de la seva producció és la música per a piano, perquè és en aquest àmbit on es manifesta més clarament la seva personalitat compositiva. Tot i que era un bon orquestrador, la multiplicitat de timbres que extreu del piano és potser superior a la seva impressionant imaginació orquestradora. Fou un innovador important pel que fa a la composició pianística. Aquesta atenció extrema al timbre és una característica general de l’obra raveliana. Els seus constants intents d’adaptar a l’orquestra les partitures per a piano tenien més la intenció d’exportar les seves aportacions pianístiques a l’orquestra que no pas de donar més color a les obres per a piano. Les tres peces per a piano Sonatine (1903-05), Miroirs (1904-05) i Gaspard de la nuit (1908) són molt representatives dels primers anys del període de maduresa de Ravel. Sonatine introdueix part del repertori d’acompanyaments pianístics que es desenvoluparen en les peces següents, particularment el rasgueado de piano, a mig camí entre l’arpegi i el motiu melòdic d’acompanyament. Miroirs trenca amb la relació clàssica entre melodia i acompanyament per tal de crear ambients on tan aviat pren el primer pla la melodia com ho fa el mateix fons tímbric, que, per tant, deixa de ser-ho. Aquest procés d’experimentació instrumental culmina amb lmestra Gaspard de la nuit, l’element principal de la qual és la transformació total del contrapunt en una nova forma de melodia acompanyada. En aquesta peça, l’acompanyament, tot i ser pròpiament acompanyament, hi té un interès tan gran com la mateixa melodia, si no més. Això és degut, en gran part, a la seva complexitat i als matisos harmònics. En Gaspard de la nuit Ravel desplega, en les seves tres parts -Ondine, Le gibet i Scarbo -, una gran multitud de recursos instrumentals i musicals, fet que la converteix en una peça d’una riquesa inaudita. Les melodies de notes repetides i les harmonies, que van dels acords convencionals a estructures properes al clúster, desplegant-se sovint en arpegis grans i molt treballats, són alguns dels recursos compositius que hi apareixen. Però el més sorprenent de tota la peça és el pedal de contralt en la part central, Le gibet.

A partir de la Primera Guerra Mundial, la seva obra experimentà un gir prou important per a parlar del començament d’una altra època. Com indica V. Jankélévitch, els canvis d’estil del compositor sovintejaren a causa de la seva incansable ànsia de canvi i de proposar-se noves fites. Però fou Le tombeau de Couperin (1914-17) que obrí realment una nova etapa, en la qual l’hedonisme de la tímbrica perdé importància i deixà pas a una més gran austeritat. Le tombeau de Couperin encetà aquesta nova via recreant la suite barroca. Les danses, amb ritmes definits, es troben en clara oposició al llenguatge de Miroirs o Gaspard de la nuit. Però la transformació encara és més clara en obres com la Sonata per a violí i violoncel (1920-22) o la segona sonata per a violí i piano (1923-27). En la primera, sobretot, Ravel creà una obra d’una gran austeritat de mitjans. La segona sonata per a violí i piano proposa un excepcional blues en el seu segon moviment que dona fe d’una altra tendència del compositor durant els anys vint: l’eclecticisme. Seguint aquesta línia, Ravel s’inspirà sovint en els materials més diversos de la música popular i lleugera d’aquells anys per a les seves creacions. Si bé sempre es mantingué en la tonalitat, puntualment introduí elements de les avantguardes musicals en les seves obres. Així, per exemple, en les Chansons madécasses (1925-26) es veu l’empremta de Pierrot Lunaire, d’A. Schönberg. També dels anys vint és Boléro (1928), un ballet amb música de regust hispànic encarregat per la ballarina Ida Rubinstein.

Ravel tingué sempre la voluntat d’arribar a la perfecció formal, a l’acabament perfecte de l’obra. Potser això explica la llarga durada dels processos de composició, que es feren més llargs amb els anys. L’humor és un altre aspecte important que impregna tota la seva producció. Per a Ravel, l’expressió de l’humor era possible gràcies a girs insòlits en el ritme o l’harmonia. De fet, amb L’heure espagnole (1907-09) provà de revifar l'opera buffa italiana. Però fou amb L’enfant et les sortilèges (1920-25) que creà la gran obra escènica de la seva segona època, com Daphnis et Chloé (1909-12) n’havia estat la gran obra escènica de la primera dècada del segle XX. En L’enfant et les sortilèges desplega una gran varietat de jocs ritmicomètrics, i barreja l’harmonia del musical nord-americà amb la polifonia renaixentista sense caure en el pasticcio. Les dues últimes peces importants de Ravel, els dos concerts per a piano, semblen voler resumir tot el seu llenguatge orquestral. Els recursos instrumentals del solista i l’orquestra són d’una gran riquesa. Durant els darrers anys de la seva vida, l’autor deixà de banda el caràcter introspectiu i auster d’algunes de les seves composicions anteriors i escriví obres en un to molt més amè. Així, per exemple, el Concert per a piano en sol M (1929-31) havia estat concebut com un divertimento. Ja cap als anys vint, Ravel començà a patir els primers símptomes d’una malaltia degenerativa del sistema nerviós central, la qual, amb el temps, li impossibilità d’escriure i, fins i tot, de caminar i parlar. Passà el darrer temps de la seva vida amb el seu germà i envoltat per un petit cercle d’amistats. Morí després d’una delicada intervenció quirúrgica. Entre els seus alumnes més notables cal esmentar Roland-Manuel i R. Vaughan Williams.

Obra

Òpera

L’heure espagnole (1907-09), L’enfant et les sortilèges (1920-25)

Balleti orquerstra

Shéhérazade, ouverture de férie (1898); Une barque sur l’océan (basada en l’obra per a pno. homònima continguda en Miroirs, 1906; 2a versió, estr. 1926); Rapsodie espagnole (1907-08); Pavane pour une infante défunte (basada en l’obra per a pno. homònima, 1910); Ma mere l’oye, ballet (basada en l’obra per a pno. homònima amb moviments addicionals, 1911); Daphnis et Chloé, simfonia coreogràfica (1909-12); Valses nobles et sentimentales (basada en l’obra per a pno. homònima, 1912; música emprada per al ballet Adelaïde, ou Le langage des fleurs, 1912); Alborada del gracioso (basada en la peça per a pno. continguda en Miroirs, 1918); Le tombeau de Couperin (basada en les peces núm. 1, 3, 4 i 5 de l’obra per a pno. homònima, 1919; música emprada com a ballet, 1920); La valse, poema coreogràfic (1919-20); Tzigane, rapsodie de concert, vl., orq. (basada en l’obra per a vl. i pno. homònima, 1924); Fanfare (per al ballet L’éventail de Jeanne, Y. Franck, A. Bougart; 1927); Boléro, ballet (1928); Concert per a pno., mà esquerra (1929-30); Concert per a piano, sol M. (1929-31)

Veu i orquestra

Myrrha, cantata, 3 v. solistes, orq. (1901); Alcyone, cantata, 3 v. solistes, orq. (1902); Alyssa, cantata, 3 v. solistes, orq. (1903); Shéhérazade, MS., orq. (1903); Noël des jouets, 1 v., orq. (basada en la cançó per a v. solista i pno. homònima, 1905; 2a versió, 1913); Deux mélodies hébraïques (basada en les cançons per a v. solista i pno. homònimes, 1919); Don Quichotte à Dulcinée, 1 v., orq. (1932-33); Ronsard à son âme, 1 v., orq. (basada en la cançó per a v. solista i pno. homònima, 1935)

Veu i piano

Ballade de la reine morte d’aimer (~1893; R. De Marès); Un grand sommeil noir (1895; Verlaine); Sainte (1896; Mallarmé); Chanson du rouet (1898; Leconte de Lisle); Deux épigrammes de Clément Marot (1896-99); Manteau de fleurs (1903; P. Gravollet); Shéhérazade (basada en la cançó per a v. solista i orq. homònima, 1903); Noël des jouets (1905; Ravel); Cinq mélodies populaires grecques (1904-06); Histoires naturelles (1906); Les grands vents venus d’outremer (1906); Sur l’herbe (1907; Verlaine); Vocalise-étude en forme de habanera (1907); Tripatos (1909); Chants populaires (1910); Trois poèmes de Stéphane Mallarmé (basada en les cançons per a v. solista i conjunt instr. homònimes, 1913); Deux mélodies hébraïques (1914); Ronsard à son âme (1923-24); Rêves (1927; Fargue); Don Quichotte à Dulcinée (basada en les cançons per a v. solista i orq. homònimes, 1932-33)

Altres obres vocals

Trois poèmes de Stéphane Mallarmé, 1 v., conjunt instr. (1913); Trois chansons, cor (1914-15); Chansons madécasses, 1 v., conjunt instr. (1925-26)

Cambra

2 sonates vl. i pno. (1897; 1923-27); Quartet de corda (1902-3); Introduction et allegro, arpa, fl., cl., qt. de c. (1905); Trio amb piano (1914); Le tombeau de Claude Debussy, vl., vlc. (1920); Sonata, vl., vlc. (1920-22); Berceuse sur le nom de Gabriel Fauré, vl., pno. (1922); Tzigane, rapsodie de concert, vl., pno. (1922-24)

Piano

Sérénade grotesque (~1893); Menuet antique (1895); Sites auriculaires, 2 pno. (1895-97); Pavane pour une infante défunte (1899); Jeux d’eau (1901); Sonatine (1903-05); Miroirs (1904-05); Gaspard de la nuit (1908); Menuet sur le nom d’Haydn (1909); Ma mère l’oye, pno. a 4 mans (1908-10); Valses nobles et sentimentales (1911); À la maniere de... (1913); Prélude (1913); Le tombeau de Couperin (1914-17); Frontispice, 2 pno. a 5 mans (1918); La valse, 2 pno. (basada en l’obra orquestral homònima, 1920); Boléro, 2 pno. (basada en l’obra orquestral homònima, 1930)

Bibliografia

  1. Jankélévitch, V.: Ravel, Seuil, París 1999
  2. Marnat, M.: M. Ravel, Fayard, París 1986
  3. Pérez Gutiérrez, M.: La estética musical de Ravel, Alpuerto, Madrid 1987
  4. Perlemuter, V. i Roy, J.: Ravel d’après Ravel. Rencontres avec V. Perlemuter, Alinea, Ais de Provença 1989
  5. Stuckenschmidt, H.H.: M. Ravel. Variationen über Person und Werk, Suhrkamp Taschenbuch, Frankfurt 1976
  6. Teboul, J.C.: Ravel. Le langage musical dans l’oeuvre pour piano. À la lumière des principes d’analyse de Schönberg, Le Léopard d’Or, París 1987

Complement bibliogràfic

  1. Jankélévitch, Vladímir: Maurice Ravel, Edicions 62, Barcelona
  2. Viñes i Roda, Ricard \ Gubisch-Viñes, Nina: El diari inèdit de Ricard Viñes: fragments relacionats amb Ravel, Debussy i Duparc, Institut d’Estudis Ilerdencs, Diputació Provincial de Lleida, Lleida 1986
  3. Viñes i Roda, Ricard: Tres aristócratas del sonido: semblanzas de Claude Debussy, Erik Satie y Maurice Ravel, Buenos Aires 1934
Col·laboració: 
AMJ / R

Llegir més...