Vida
Procedent d’una família de tapissers, fou educat a l’Eton College per voluntat del seu pare, que volia fer-ne un procurador. No obstant això, des de molt petit manifestà la seva vocació per la música, que aprengué de manera autodidàctica i d’amagat del seu pare, fins a l’extrem que empenyorà la lliurea d’un criat per poder accedir a la galeria de la Italian Opera. Probablement fou allà on conegué Michael Festing, membre de l’orquestra del teatre, que es convertí en el seu mestre de violí. Fou Festing qui convencé el pare de Th.A. Arne per tal que autoritzés el seu fill a dedicar-se a la música. A partir d’aquell moment inicià en el cant els seus germans Susanna i Richard, i aviat tots tres formaren un grup i interpretaren peces com Acis i Galatea, de Händel, o Amelia, de Lampe, en associació amb un grup de músics. El 1733, any que l’associació es dissolgué, Arne produí una versió d'Opera of Operas, de Lambe, al Haymarket Theatre, que eclipsà la versió que es representava al Drury Lane. L’any següent, arran de l’èxit al Haymarket de la seva mascarada Dido and Aeneas, fou contractat pel Drury Lane. La seva primera composició per a aquest teatre fou Love and Glory, protagonitzada pels seus germans Susanna i Richard. L’any 1737 es casà amb la cantant Cecilia Young, i obtingué el seu primer gran èxit amb la música escrita per al Comus, de Milton, en una adaptació de J. Dalton. El cor final de la mascarada Alfred, estrenada el 1740, titulat Rule, Britannia, esdevingué popularíssim, èxit que consagrà Arne definitivament. No obstant això, el compositor continuà component per al Drury Lane, principalment música per a la producció de les obres de Shakespeare. Del 1742 al 1744 residí a Dublín, on feu nombrosos concerts. De nou a Londres, el 1745, esdevingué director de l’Orquestra del Drury Lane i dels Vauxhall Gardens, per als quals escriví nombroses cançons. L’any 1760, després de doctorar-se en música a Oxford, passà al Covent Garden, on l’any 1762 obtingué un gran èxit amb Artaxerxes, l’única òpera anglesa escrita a la manera italiana fins al segle XIX.
L’enorme èxit que assoliren les seves composicions es degué a la capacitat per a combinar un gran talent melòdic amb l’absolut domini de l’ofici de la composició. Moltes de les seves obres tenen la frescor de la song ('cançó') popular anglesa. Els seus contemporanis lloaren la naturalitat i l’elegància de la seva música, i també la varietat harmònica i el flux melòdic de les seves peces. Considerat un dels compositors més cèlebres del seu temps, influí de manera important en la música escènica anglesa del segle XIX, malgrat que avui en dia la seva obra rarament és executada. A més de la música escènica, mascarades, cànons i cançons, Arne compongué dos oratoris (The Death of Abel, 1744, i Judith, 1761), dues misses i algunes obres de música instrumental.
Obra
Música escènica
88 obres dramàtiques (òperes, ballets, mascarades, produccions teatrals), entre les quals: Comus, teatre (1738); Alfred, mascarada (1740); The Tempest, teatre (Shakespeare, 1740); Romeo and Juliet, teatre (Shakespeare, 1750); Thomas and Sally, òpera (1760); Artaxerxes, òpera (1762); The Guardian Outwitted, òpera (1764); Caractacus, mús. incidental (1776)
Música vocal
2 misses, 2 oratoris (The Death of Abel, 1744; Judith, 1761), 8 col·leccions de cançons, prop de 50 cànons, catches i glees
Música instrumental
8 Obertures a vuit parts (publ. 1751); VIII Sonates o Lliçons, clav. (publ. 1756); VII Sonates, 2 vl., b. c. (publ. 1757); Six Favourite concertos, org./clav./pno. (publ. 1763); Quatre noves obertures o simfonies a 8 i 10 parts (publ. 1767)
Bibliografia
- Arblay, F. D': Memoirs of D. Burney, Londres 1832
- Cudworth, C.L.: Boyce and Arne, dins "Music and Letters", núm. 41, Londres 1960
- Hartnoll, P. ed.: Shakespeare in Music, Londres 1964
- Horner, B.H.: Life and Works of Dr. Arne, Londres 1893
- Kidson, F.: T.A. Arne: a Bicentenary Appreciation, dins "The Musical Times", núm. 51, Londres 1910
- Saxe Wyndham, H.: "Annals of the Covent Garden Theatre", Londres 1906