OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia de la música

Arthur Seymour Sullivan

Música

Sumari de l’article

música mús
Compositor, director i pedagog anglès.
Londres, 1842 — Londres, 1900

Vida

Juntament amb el llibretista W.S. Gilbert creà el repertori més reeixit d’operetes angleses. Sullivan mostrà des de la infantesa una destacada capacitat per a la música. El 1854 entrà com a cantant a la Royal Chapel, i al cap de tres anys ingressà en la Royal Academy of Music de Londres. Després, gràcies a una beca, marxà a Alemanya, on estudià (1858-61) amb M. Hauptmann i J. Rietz, I. Moscheles i F. David. En un principi semblava que seguiria la mateixa trajectòria d’altres compositors anglesos, pel seu interès en la música incidental d’obres de Shakespeare -un costum molt arrelat a Anglaterra-, oratoris i cançons serioses. En tornar d’Alemanya treballà una temporada com a organista. L’activitat d’aquells anys fou intensa: conegué G. Rossini a París, era amic de G. Grove, esdevingué organista del Covent Garden i compongué el ballet L’île enchantée ; fins i tot s’introduí en els cercles de la reialesa. Amb Cox and Box arribà la primera paròdia còmica, seguida de The Contrabandista.

El 1871 inicià la col·laboració amb W.S. Gilbert amb Thespis, avui perduda. Quatre anys més tard, en un moment en què Sullivan havia esdevingut un compositor de projecció internacional per les obres serioses, i era reconegut per la seva tasca com a director i pedagog, l’empresari R. D’Oyly Carte els convencé per a treballar en un arranjament d’una opereta d’Offenbach; el resultat fou el primer èxit de la parella, Trial by Jury (1875). L’acollida poc favorable que tingué l’opereta The Zoo, que Sullivan no volgué fer amb Gilbert, el convencé per a formar finalment una companyia amb Gilbert i Carte, els quals arrendaren un teatre. El primer títol fruit d’aquella col·laboració fou The Sorcerer, que assolí 175 representacions. Tot seguit arribaren les dues obres més emblemàtiques: HMS Pinafore i The Pirates of Penzance, el ressò internacional de les quals no té parió en la història lírica d’Anglaterra, un èxit no previst ni pels mateixos autors. Amb aquestes dues produccions establiren el patró del que foren les Savoy Opera, nom que agafaren aquest tipus d’obres en record del teatre que des del 1881 Carte administrà i on es representaven les produccions de Gilbert i Sullivan.

En el gènere de l’opereta, en aquell temps era difícil no patir les còpies, les paròdies o les usurpacions. L’empresari Carte era conscient que a Amèrica perdien els drets d’autor de moltes obres pel fet que petites companyies els copiaven les parts de cant i piano i en feien nous arranjaments i instrumentacions. Per intentar controlar aquell gran mercat, el 1879 envià Gilbert i Sullivan a Nova York per a estrenar-hi la versió original de HMS Pinafore. Mentre eren allà, compositor i llibretista enllestiren una nova producció basada sobre un llibret de pirates, un argument intencionat, i que al principi s’havia de titular The Robbers. L’obra s’anomenà finalment The pirates of Penzance, or The Slave of Duty, i l’estrena oficial es feu a la mateixa ciutat nord-americana. Quan la companyia retornà a Londres, estrenaren al nou teatre Savoy Patience, que tenia com a punt d’inspiració l’obra d’O. Wilde i que es mantingué molts anys en la cartellera. La seguiren altres produccions: Iolanthe, un conte de fades satíric; Princess Ida, una sàtira sobre els drets polítics de les dones en què Sullivan mostrà una gran inspiració musical; The Mikado, que assolí 672 representacions seguides, basada en les japaniseries, de moda a l’Anglaterra victoriana (en aquesta obra reprengué els motlles estètics i formals que tant d’èxit havien donat a la companyia des d'Els pirates); Ruddigore, una obra que pren el tema dels fantasmes com a eix central i on Sullivan compongué alguna de les seves millors pàgines, i Els Gondolers. Aquesta darrera obra, si bé assolí un èxit important, suposà l’inici del declivi de les Savoy Opera: Sullivan i Gilbert no havien mantingut mai bones relacions personals, i només es limitaven a tractar-se per qüestions professionals. L’empresari Carte, conscient del desgast que podria tenir el seu model de l’opereta paròdia, intentà que col·laboressin en un projecte més ambiciós d’òpera romàntica anglesa, per a la qual construí un nou teatre. Des de The Yeomen of the Guard, Sullivan intentà crear un tipus de música més propera a l’òpera, conscient de les crítiques que li recriminaven que malbaratava la seva carrera de compositor en un gènere menor. Gilbert no volgué participar en la composició de l’òpera Ivanhoe, projecte que fracassà, i durant les representacions d'Els Gondolers portà Carte als tribunals per qüestions de drets, mentre Sullivan trencava les relacions amb l’empresari.

Mentrestant, Sullivan continuà dirigint orquestres, fou director dels festivals de Leeds i de la Philarmonic Society. Les seves darreres obres, després d’haver-se reconciliat amb Gilbert, no reeixiren. Intentà altres col·laboracions amb el llibretista B. Hood, així com l’arranjament d’òperes per a la companyia Carl Rosa. Les seves obres deuen bona part de la frescor als llibrets enginyosos i delirants de Gilbert, i a la capacitat d’adequar la melodia als ritmes àgils del text. Tot i que harmònicament no són innovadores, Sullivan mostrà una capacitat de paròdia molt corrosiva i eficaç. Coneixia molt bé el repertori operístic, ja que havia estat editor d’òperes amb la casa Boosey. D’aquí les referències de G.F. Händel o H. Purcell, però sobretot les citacions, encertades, de fragments de G. Verdi -Aïda i Il Trovatore en Els Pirates -, els números ballables o els valsos cantats, així com les paròdies belcantistes, on mostrà una inventiva i originalitat admirables. L’orquestració de les seves obres fou molt reeixida, tot i que la major part de les operetes eren concebudes per a unes forces instrumentals migrades.

Obra

Música escènica

The Tempest, mús. inc., op. 1 (1861, rev. 1862); The Sapphire Necklace, opéra-comique (1867); L’île enchantée, ballet (1864); Cox and Box, or The Long-lost Brothers, opéra-comique (1866); The Contrabandista, or The Law of the Ladrones, opéra-comique (1867); The merchant of Venice, mús. inc. (1871); Thespis, or the Gods Grown Old, opéra-comique (1871); Trial by Jury, opéra-comique (1875); The Zoo, opéra-comique (1875); Henry VIII, mús. inc. (1877); The Sorcerer, opéra-comique (1877, rev. 1884); HMS Pinafore, opéra-comique (1878); The Pirates of Penzance, or The Slave of Duty, opéra-comique (1879); Iolanthe, or The Peer and the Peri, opéra-comique (1882); Princess Ida, or Castle Adamant, opéra-comique (1884); The Mikado, or The Town of Tipitu, opéra-comique (1885); Ruddigore, or The Witch’s Curse, opéra-comique (1887); The Yeomen of the Guard, opéra-comique (1888); Macbeth, mús. inc. (1888); Ivanhoe, òpera romàntica (1891, rev. 1895); The Foresters, mús. inc. (1892); The Chieftain, opéra-comique (1894); King Arthur, mús. inc. (8195); Victoria and Merrie England, ballet (1897); The Beauty Stone, opéra-comique (1898); The Esmerald Isle, or The Caves of Carig-Cleena, opéra-comique (1901)

Cor i orquestra

The prodigal son, oratori (1869); On Shore and Sea, cantata (1871); Te Deum and Domine salvam fac reginam (1872); The Light of the World, oratori (1880); The Martyr of Antioch, drama musical sacre (1880, rev. com a òpera, 1893); The Golden Legend, cantata (1886); Te Deum (1900)

Orquestra

'Irish’ Symphony, mi M (1866); In memoriam, obert., do M (1866); Concert per a violoncel i orquestra, re M (conservada parcialment, 1866); Marmion, obert. (1867); Overture di ballo (1870); Imperial March (1893)

Altres obres instrumentals

Thoughts, pno., 2 pno. (1862); An Idyll, vlc., pno. (1865); Allegro risoluto, pno. (1866); Day Dreams, pno., op. 14 (1867); Duo concertante, vlc., pno., op. 2 (1868); Twilight, pno., op. 12 (1868)

Música vocal

Te Deum, re M (1866); 16 anthems (entre els quals: Sing unto the Lord, 1855; O Love the Lord, 1864; Rejoice in the Lord, 1868; I will lay me down in peace, ~1900); prop de 80 cançons per a 1 v. i pno. (entre les quals: I heard the nightingale, 1863; In the summers long ago, 1867; None but I can say, 1872; My dearest heart, 1876; The Absent-minded Beggar, 1899); 23 cançons polifòniques (entre les quals: The last night of the year, cor, 1863; Set cançons polifòniques, 1868; Wreaths for our graves, cor, 1897); nombrosos himnes

Col·laboració: 
FCM

Llegir més...