Fou deixeble de F. Corder a la Royal Academy of Music de Londres. La seva òpera Caedmar, estrenada el 1892 al Crystal Palace, l’erigí com un dels exponents de l’anomenat "renaixement musical anglès". S’interessà pels compositors anglesos contemporanis i en moltes ocasions dirigí obres de Ch.H. Parry, E. Elgar i Ch.V. Stanford. Successor d’E. Elgar com a professor a la Universitat de Birmingham, hi restà del 1908 al 1933 i paral·lelament compongué una extensa obra musical influïda pels aspectes més tradicionals del llenguatge musical de R. Wagner i R. Strauss. La música de Bantock, però, s’allunya del Wagner plantejador de la crisi de la tonalitat del Tristany i Isolda i del violent llenguatge harmònic del Strauss de Salome i Elektra. Mostrà sempre un estil transparent i volgué ser accessible al públic. Amb aquest objectiu recorregué al colossalisme i a la grandiloqüència, tant a les obres instrumentals com a les òperes i als oratoris, escrits sovint a partir de temàtiques orientals. Malgrat aquest desig d’agradar, no deixà de banda les innovacions orquestrals provinents del món francès, especialment de Claude Debussy. Aquest coneixement de les noves tendències quedà reflectit en el poema simfònic The Pierrot of the Minute (1908), una obra de llenguatge subtil i suggerent.